Arts visuals / Exposicions

Derelictes i altres residus de Gerard Torres a la Fundació Arranz-Bravo

Bavalles, deixalla, despulles, escorrialles, excedent, residu, resta, romanent, triadures, vestigi o derelictes. Múltiples formes de referir-nos al divers material que Gerard Torres Sanmartí presenta a la seva última mostra a la Fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet de Llobregat. 

Pot semblar estrany, potser una pulsió extravagant d’un artista -i també d’un comissari- jove, però la proposta de Gerard Torres -comissariada per Joan Vila i Boix- a la Fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet de Llobregat és la mostra d’un fil invisible que ens travessa fins a la nit dels temps de l’art. Exposar allò que no crea l’artista sinó l’atzar. Presentar els retalls, sobres, escorrialles, excedents o derelictes del treball de l’artista produïts al seu taller. 

Gerard Torres amb una de les seves obres. Foto: Joan Vila i Boix

L’exposició i relat ens proposa un trajecte per la fina línia o frontera que hi ha entre aquells elements que l’artista decideix que són dignes d’esdevenir obra d’art i aquell material descartat. Un material que al mateix temps, transformat, processat i cosit torna a l’altre costat de la frontera. Un miratge de què és i no és o del que va ser o havia de ser i no ha resultat. 

El viatge, per la corda fluixa de l’art i el seu procés de concepció, s’inicia amb els contactes històrics del color sucio -el terme clàssic, encunyat pels acadèmics, per referir-se als aspectes tècnics que cal evitar en la producció de les teles barrejant colors per crear una ombra, tros de terra o part d’algun objecte- homenatjant a Velázquez, Delacroix o la mateixa família de l’artista amb Bruma i la seva doble presentació. 

Una de les obres de “Landscape” de Gerard Torres.

En paraules del mateix artista “podem parlar d’un resultat residual com un sistema complex que conté paràmetres de la teoria del caos, de la fragmentació de l’obra o del nomadisme del procés. La importància en el meu treball està en captar i fer desenvolupar el caràcter residual de la creació artística, ja que aquesta pot visibilitzar informació sobre una xarxa complexa i que porta amb si aspectes que humanitzen la producció artística.” 

Des d’aquest punt, Vila i Boix, ens apropa a la llegenda que explica com “els habitants de Rapa Nui només sabien de la vida a l’exterior per un mascaró del vaixell europeu que va arribar flotant a les seves costes”. Utilitzant aquest símil, el comissari ens presenta la “vida artística de Torres” a partir “del mar de draps bruts que l’envolta al seu taller”, a més de justificar-nos el títol de la mostra. 

El mateix comissari també proposta el fil de la tradició, a més d’afegir la divulgació de l’obra, forma de treballar i corpus de Torres. Escriu en el catàleg “l’art és més fàcil d’entendre del que creiem. Simplement, és la representació de la vida, d’una manera, més o menys subjectiva. L’obra de Gerard Torres és exactament això, una visió del que ell percep. Una visió explicada des de tants angles com possibilitats té de mostrar-la al públic.”

Una obra que s’entronca, primer, amb els grans noms del barroc i, segon, amb les tècniques artístiques, o millor dit, de restauració del món oriental. Així, una gran obra formada per diversos retalls recorda la tècnica del Kintuskuroi. Aplicada, no sobre ceràmica ni amb or sinó sobre teles i utilitzant el Blanc d’Espanya per reparar les escodrinyades de la pintura residual-mixta. Una peça que també destaca per la seva presentació en un espai preeminent de l’exposició. 

Una altra frontera per on transita la mostra, i l’artista, és el de la pintura o art autònom, que en aquest cas cobra un altre sentit allunyat de la creació pura pel simple fet de no mostrar l’acabat sinó el producte descartat. Bona mostra d’això són les obres de la sèrie Landscape, produïda amb restes de pintura seca, oli sobre tela i collage. Unes obres que poden remetre a les estratigrafies geològiques o a les piles de residus i porqueria d’algun abocador -muntanyes planes de color-. 

Kintuskuroi al centre de la mostra.

Aquesta no mostra de l’obra de Torres, però mostra del seu mètode, taller o sistema creatiu esdevé una nota més de la seva trajectòria creativa. Un d’aquells casos d’artista nostrat amb un important impacte a l’exterior i una producció per descobrir, encara, a casa nostra. 

Finalment, tal com escriu el comissari de la mostra dins del catàleg de l’exposició “un artista que ens vol ensenyar el seu món” i “ens fa veure els problemes reals de l’artista i de l’obra”. 

Proposta, la de Torres i Vila i Boix, que arriba als seus dies finals a la seu hospitalenca de la Fundació Arranz-Bravo a mitjans d’aquest mes de febrer de 2022.

Damià Amorós Albareda
Historiador de l'art i museòleg, format a la Universitat de Barcelona i Universitat de Girona a més de la Real Acadèmia de Bellas Artes de San Fernado. Membre de la junta de l'Associació de Museòlegs de Catalunya i delegat territorial de l'AMC a la demarcació de Tarragona. He escrit a l'Ara, Diari de Tarragona, Nova Conca i la Segarrra, a més faig coses a l’Espluga FM Radio.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close