«Desconsol» de Josep Llimona

Arts visuals / Didàctica de l'Art

Hi ha moltes maneres de conèixer art. En aquesta secció escollim obres en les que percebem un significat que va més enllà del que podem veure. Ens interessa l’art que ens fa pensar, el que ens ensenya o simplement el que ens ajuda a comprendre l’ésser humà. Normalment ens apropem molt per veure els detalls de l’obra i poder analitzar-los, perquè cadascun ens és imprescindible per fer-nos una idea completa del conjunt i poder així transcendir-lo.

En aquesta ocasió, no ens interessa tant el detall, l’obra parla en el seu conjunt. És per això que la descobrirem des de diferents perspectives. No hi ha res d’amagat en aquesta escultura, tota ella és expressió d’un estat anímic que mirarem d’imaginar just en el moment precís que l’artista va voler representar.

Avui presentem una obra emblemàtica de l’escultura catalana, «Desconsol» de Josep Llimona. Una escultura que des del 1917 és als Jardins del Parc de la Ciutadella, davant del Parlament de Catalunya, ignorant el pas del temps i la història. El que veiem és una còpia de l’original que es conserva el Museu d’Art de Catalunya.

Retrat de Josep llimona

Josep Llimona va néixer el 1864 a Barcelona i tenia una habilitat especial pel dibuix. Als dotze anys va entrar a la Llotja i començà a estudiar escultura. Va obtenir una beca per anar a Roma i allà estant, va crear l’estàtua eqüestre de Ramon Berenguer el Gran, una còpia de la qual podem veure a tocar de la muralla romana a la Via Laietana.

La tornada a Barcelona va anar acompanyada de molts encàrrecs relacionats amb temes religiosos, perquè Llimona era un home de fe. El 1890 es va casar amb la terrassenca Mercè Benet, amb qui va tenir vuit fills.

Josep Llimona amb la seva família

Al 1901, amb només trenta tres anys, la seva dona va morir, també dos bessons acabats de néixer i poc temps més tard el seu fill petit de dos anys. Llimona no es va tornar a casar, va dedicar la resta de la seva vida als fills i nets. Sempre en silenci, concentrat en la seva obra, reservat i melancòlic.

Lliurament de la Medalla de la Ciutat de Barcelona el 7 de juliol de 1932.

Va ser un escultor destacat i reconegut del seu temps, la seva personalitat encaixà especialment amb la demanda d’escultures per a monuments funeraris.

Comencem a observar l’obra des del sòcol de pedra. En realitat no és un sòcol sinó un bloc organitzat en esglaons, el més alt fa la funció de peanya. El bloc representa la duresa de la pedra nua. Sobre aquesta duresa reposa un cos femení ple de tendresa. Duresa i tendresa, dues qualitats antagòniques que es contraposen.

La figura té un genoll a terra i l’altra sobre l’esglaó. El cos està recolzat a la peanya. Imaginem la noia una mica escabellada, seriosa, trista, arribant a la pedra nua i agenollant-se. Potser va mirar l’infinit abans d’abraçar la peanya o potser no, potser avançava amb mirada baixa fins que va trobar el consol de la pedra que l’esperava. S’agenolla i inclina el seu cos entorn del marbre fred i dur que és tot el que li queda.

Abaixa el cap i estira els braços llaçant les mans. Les mans tanquen la composició. Corbes suaus, cabells que cauen lliurement i que amaguen la fesomia. No sabem on acaben els cabells i comença l’esquena, ni dits ni ungles, tot formes delicades suaus i tendres sobre la pedra nua.

Fixem-nos en l’esquena. Pell jove i càlida; arribem als peus, descalços; corbes suaus, el cos s’emmotlla a la pedra.

Miquel Àngel, quan esculpia, deia que alliberava l’escultura de la pedra que li sobrava. Llimona no ho fa. Llimona ens mostra el caràcter feréstec, dur, inamovible de la pedra i sotmet la resta al seu treball, oposant les dues parts. Posant sobre el realisme cru la calidesa, la melangia i la tendresa.

De ben segur que el caràcter i les pèrdues que va patir Josep Llimona tenen a veure amb el significat d’aquesta escultura. També l’ús de la imatge femenina que es va fer en el seu temps, la dona inspiradora, una musa que simbolitza la vida.

Desconsol podria tenir avui dia una lectura més actual, la humanitat lamentant-se davant la falta d’humanisme, davant la crisi provocada al planeta, davant el patiment i la injustícia, desconsol com a expressió de la impotència.

Muntatge gràfic: Xavier Cáliz

Isabel Boj
Isabel Boj Cullell és Dra. en Didàctica del Patrimoni, professora associada a la Universitat de Barcelona i directora de l'empresa Schola Didàctica Activa, dedicada a la realització d'activitats escolars d'història i patrimoni. Va cursar la llicenciatura d'història i es va especialitzar en didàctica amb l'objectiu de crear estratègies i materials per acostar la història i l'art al món escolar i al turisme cultural. Ha participat en nombrosos projectes de socialització del patrimoni, i va ser responsable de l'equip de divulgació dels Jaciments d'Atapuerca a Burgos. És investigadora del grup de Recerca de Didàctica del Patrimoni de la Universitat de Barcelona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close