L’artista David Bestué, amb la col·laboració de Martina Millà, planteja a la Fundació Miró una exposició que és més que una exposició: és un assaig inèdit i renovador sobre l’escultura contemporània. Una mirada oberta a través del camí emprès en l’escultura nacional i internacional des que, a mitjans dels anys seixanta, els artistes van fer-la baixar de la peanya enquistada de l’escultura moderna. Els comissaris articulen la tesi en set proposicions: la còpia, la matèria, l’espai, el cos, la transformació, el temps i el desig. I la nòmina d’artistes que l’interpreten és de primer ordre: artistes internacionals —Beuys, Nauman o Smithson—, al costat de primeres firmes del país —Miró, Solano, Colomer o Partegàs—, fins a artistes de darrera hora -Rubèn Grilo, Lucía C. Pino o June Crespo. Tot plegat, enllaçat amb objectes anònims, arqueològics, materials, còpies, dibuixos, fotografies, que converteixen aquesta mostra en la més completa mai dedicada a Catalunya a l’escultura contemporània.
L’exposició hauria dut per títol “La fi de la il·lusió”, o “Baixar del pedestal”, però es va optar per un de més genèric i constructiu: “El sentit de l’escultura”, a fi d’assenyalar el camí, el sentiero, la ruta, que l’escultura contemporània ve anunciant des d’almenys un segle, i que, amb oscil·lacions, s’ha anat consolidant en les darreres dècades, eclosionant en el nostre temps. Aquest camí no és altre que el resultat de la deconstrucció de l’escultura moderna i de tots aquells paradigmes que foren un temps encapsulats en tres dimensions: l’espai, la matèria, la forma, el cos, el volum o el temps valors que es reconfiguren i regeneren, renovadament, en les pràctiques d’art contemporani. La tesi de l’exposició se centra a explicar l’inici, el nus i el desenllaç de l’explosió d’aquest contenidor escultòric i de la seva nova singladura a través del contacte més permeable de les arts amb la vida i la realitat.
Certament, recordarem el canvi de paradigma a casa nostra durant els setanta, i com els artistes comencen a refutar la dimensió transcendent de l’art —abanderada llavors per l’informalisme— per abraçar unes pràctiques abocades a la immanència de la vida mateixa (Abad contant-se les pigues, Ribé i Balcells amidant el seu cos a l’espai, els Arranz-Bravo/Bartolozzi pintant fàbriques, cadires i animals…). Bestué i Millà expliquen aquest canvi d’època en l’escultura a través del mite de Pigmalió i Galatea: quan Pigmalió s’adona que la seva idolatrada escultura de deessa s’ha transformat en un bellíssim cos de carn i ossos, succeeix que l’escultura tornada a vida, baixa de la peanya, amb elegància i ardor, per abraçar la vida tota.
Diria que no es tracta tant d’articular l’anomenat grau zero de l’escultura —el grau zero, com Barthes en escriptura o Buren en pintura, és la negació d’estil i d’expressió, deixant la disciplina, pelada en la cosa mentale. “El sentit de l’escultura” no és una proposta neoconceptual: es reivindiquen uns artistes i unes pràctiques personals, intenses, expressives, plàstiques, subversives i deconstructores de l’escultura moderna, que a finals dels seixanta havien arribat a un atzucac existencial: l’absència d’oxigen dins la forma tancada i especulativa, que portà a alguns artistes d’avançada propers al maig del 68 a explorar nous camins escultòrics, ara a través dels viaranys de la vida i la realitat, ara a través de la deconstrucció de la disciplina. El camí que es proposa l’exposició transita, així, en l’acceptació de l’escultura en altres espais no escultòrics; en els objectes anònims, en la realitat, en la matèria, en els objectes trobats, de la mà d’artistes genuïns, que en algun moment hagin oxigenat una pràctica artística mil·lenària que Fenosa considerava com els ossos de la civilització.
Si l’obsessió central de l’art modern era el culte a l’originalitat, els comissaris inicien l’exposició activant el seu pol negatiu: la còpia, el motlle, sempre relegats a un segon pla davant la supremacia de la pedra, el marbre o el bronze. Gaudí, sempre visionari, feia motlles amb animals i persones vives —l’exposició en mostra un d’oca—, mentre que Miró prenia el testimoni durant els anys seixanta, en els seus moulages amb éssers vius que assemblava amb objectes i estructures. El motlle passa a ser part constitutiva de l’obra amb Bruce Nauman i el buidat del rostre de Julie, duplicat, del revés, i unit a través de la llengua. Els curadors alimenten cadascun dels capítols amb mirades a artistes i objectes de diferents moments i èpoques, des del món antic al contemporani. Així, la idea de motlle s’il·lustra amb una fotografia de Bruce Talamon fotografiant David Hammons i imprimint el seu cos sobre un paper, o Rubén Grilo, mostrant els patrons serialitzats de Zara. I un sorprenent punt de fuga: un diamant real confrontat amb un idèntic diamant clonat de laboratori.
Per contraposició amb els materials nobles, la contemporaneïtat reivindica la cruesa dels materials, com a gest de retorn a la causa primera de l’art, en una actitud molt pròpia dels moments en què es fa tabula rasa. Aquí, novament, la mirada dels curadors és insòlita i enriquidora: un bloc de compostatge de pintura de Perejaume, s’associa amb unes salsitxes penjants de Dieter Roth i una font real d’espuma de David Medalla. Brossa hi posa el contrapunt conceptual: un bloc net de notes sobre el qual hi ha plogut una fina capa de pluja.
La idea d’espai va ser un dels temes centrals de la modernitat —Juli Gonzàlez, David Smith—, però Bestué i Millà en dilaten aquí els seus límits i contorns. Començant amb la primera fotografia —tan escultòrica!— del planeta Terra vista de la Lluna, de 1969, que demostra el nou canvi d’escala espacial en l’era contemporània, i que es complementa amb un rostre expressiu mirant el cosmos, de Marisa Merz —una de les reivindicacions de la mostra—, sota la mirada fotogràfica d’unes respiracions artificials esculpides per Jorge Oteiza durant la postguerra. Talla l’espai en alçat el pes gravitacional de l’escultura de Richard Serra, i sobre el sòl, una tira lineal de partícules matèriques compactades de Carl André. Jordi Colomer hi aporta la mirada ambiental més gamberra, amb un banc de peixos convertits en peanyes, una d’elles a partir de llet descremada de supermercat.
En els moments més avançats de l’escultura moderna uns pocs artistes es dediquen a treballar des de la mirada transformadora, en metamorfosi, concatenant i assemblant una escultura amb la següent, fusionant trossos de vida a l’obra: és, naturalment, el cas de Miró, però també el d’Apel·les Fenosa quan emmotllà fulles de figuera i arbres del camp sobre argila, en les seves tremolenques i exquisides peces últimes concebudes al Vendrell, i ideades com a cadenes escultòriques en metamorfosi. L’escultura contemporània aïlla aquest concepte mutant i vol copsar la transformació pura, com en el vídeo de l’escultor americà Robert Grober, fet a través d’una concatenació de pintures del 1982, que anuncien moltes de les seves escultures corpòries i fragmentades del futur.
Cos i desig, tanquen l’exposició, posant frec a frec dues coordenades escultòriques alhora complementàries i antagòniques. Cos és la forma, desig l’anhel de la forma. És interessant com aquest capítol s’inicia en una evolució decreixent del rostre contemporani, des de la mirada compacta noucentista de Salvador Martorell, passant per la depuració ortodoxa d’avantguarda de Juli González, fins a la forma com a desfeta, de Diether Roth. Les obertures en aquest àmbit són tan obertes que s’enllacen de manera natural amb un dibuix de Garcia Lorca —un anhel reprimit de fusió amb un altre cos masculí— o la fusió més desacomplexada entre boques, vist com una de les constants de l’escultura universal, des d’una estatueta prehistòrica fins a la mirada més descacomplexada de June Crespo.
Podríem dedicar pàgines senceres a parlar d’aquesta exposició, que té tantes finestres i portes per obrir, també al llarg i a través de la fundació, on hi ha obres deslocalitzades de Sarah Lucas o Patricia Esquivias, o en el curós catàleg editat, que compta amb la intervenció de diferents coneixedors de la disciplina. La grandesa d'”El sentit de l’escultura” és la diversitat de mirades sobre l’escultura contemporània que és capaç d’estimular, però dirigides sempre cap a un mateix camí poc explicat, que és el de la dissolució de l’escultura moderna i la seva refundació contemporània, en una nova pell més intensa, heterogènia i vitalista.
Hi ha absències, algunes significatives —penso en Àngel Ferrant, Àngels Ribé, Jordi Benito o la Patrícia Dauder; en Aballí o en Tàpies!—, però no pesen, perquè és una exposició guiada pel sentit de la generositat, la renovació i l’amplitud de mires. Una exposició que integra el passat i el present, escultors i escultores, art i ciència, fotografia i pintura, artistes del país i internacionals; joves, referents, anònims i marginals. I ho fa des d’una mirada fresca, transversal i propositiva. “El sentit de l’escultura” és un assaig fet amb mirada lliure subjectiva i no historiogràfica exhaustiva; concebuda per algú que és potser el més gran coneixedor d’escultura de la nostra cultura contemporània. El David Bestué, des que fa una dècada inicià el seu camí artístic en solitari, no ha parat d’explorar, capgirar, transformar, oxigenar la disciplina escultòrica en totes les dimensions possibles: la històrica, l’enginyera, l’artística, l’espacial, la morfològica, l’arquitectònica. Amb Martina Millà, ens han obsequiat amb aquest projecte insòlit i necessari, que suposa un abans i un després en la lectura de l’escultura contemporània.
