L’artista Pep Duran (Vilanova i la Geltrú, 1955) enceta amb força una nova etapa de la Fundació Vallpalou de Lleida, una programació d’exposicions i activitats que ara dirigeix Pilar Parcerisas, que ens presenta així aquesta primera mostra: Dibuixar els dies, en què aquest artista desplega el seu procés de treball a la manera d’un assaig que aplega “macrocollages” de diferents gèneres partir del dibuix i l’escultura, mitjançant 60 obres, entre collages i objectes que constitueixen la seva memòria gràfica i vital.
Pep Duran. Dibuixar els dies
Fundació Vallpalou
Roger de Llúria, 2. Lleida
Comissària: Pilar Parcerisas
Fins al 18 d’abril de 2020
L’obra de Pep Duran captiva la mirada, ens aboca a les entranyes del seu treball. Hom pot observar, en aquesta exposició, conjunts d’elements que contrasten entre si, com ara construccions escultòriques que s’apilen en l’espai, o bé, composicions mixtes que combinen el dibuix i el collage, en ambdós casos, cadascun dels múltiples components d’aquestes peces revela un tractament concís, un treball de condicionament exercit sobre ells, amb dèria i amb cura, a fi d’harmonitzar-los, d’adaptar-los, de subjectar-los, en equilibri o desequilibri, dins un tot visualment orquestrat, que ens remet a la dicotomia enunciada per Marcel Duchamp, amb el joc fonètic Et qui est libre? Equilibre. “I qui és lliure?” -que en francès es llegeix de la mateixa manera que- “Equilibri”. Aquest condicionament que, dia a dia, l’artista imposa a cada peça, és el procés de treball, comparable, perquè no, al procés vital que els fets i el temps imposen a l’individu, com a subjecte, talment, subjecte al món, en el transcurs de la vida.
Ben segur que a Pep Duran no li agrada de definir-se, ni encaixar en un terreny determinat, tot i tenir una sòlida formació com a pintor, escultor i escenògraf (feina que exerceix regularment), la seva obra artística delata una voluntat tossuda i un esforç constant de defugir aquest bagatge que, tanmateix, confereix al seu treball, acurat i elegant, un base formal molt potent. Això li permet afollar els elements que treballa, sostreure’ls els referents a l’hora d’integrar-los a les seves composicions, per tal d’atorgar-los l’originalitat duraniana que els caracteritza.
De finals dels setanta ençà, quan va començar a exposar, Pep Duran atresora al seu taller tota mena de materials que acabarà, o no, incorporant en algunes de les seves obres. Es tracta de coses trobades, triades, que, al llarg dels anys, ell recicla per a la confecció de les peces que va fent i desfent, hi compila plantilles i patrons de costura, teixits, materials de barreteria i lligadures, fotografies, material gràfic divers, retalls, cartrons, motlles, mostraris, fustes i objectes escapçats, etcètera. Un ampli ventall de fòtils i engruts que recopila, apila, suma, multiplica, resta i divideix a gratcient i, a l’atzar del seu caprici i capficament estètic, ho introdueix en les seves composicions. Pep Duran ens defineix tot aquest arxiu d’elements amb els quals articula el seu llenguatge, amb dues frases que s’inscriuen, a manera de llegendes o filacteris, a les parets d’una de les sales de l’exposició, hi diu:
“Col·lecció d’imatges i formes acumulades i seleccionades al llarg dels anys amb vocació de dietari gràfic i objectable, un petit “imago mundis” personal on cohabiten l’ordre intencionat i deliberat, l’atzar, el món relacional que construeix una narració oberta.”
“Arxiu gràfic, mostrari, iconografia privada, empremtes. Formant un llarg poema visual. Una obra de teatre muda, component finalment un gran palimpsest visual.”
Cal destacar, en la trajectòria d’aquest artista, una mostra cabdal “Construir els dies”, que realitzà el 1995 al Palau de La Virreina, amb la qual va demostrar l’essència del seu coratge, colpidor, pregonament nihilista i atiat de vitalisme. Pep Duran va trinxar tota la seva obra, àdhuc els elements que haurien pogut arribar a ser-ho, i va exhibir les despulles del seu treball, ben rigorosament apilonades, com si es tractés d’una parada de descosits autobiogràfics. Tanmateix, tots els elements i les obres allà capiculades, resultaven sensiblement identificables, hom podia intuir-les, recordar-les de catàlegs i mostres anteriors, doncs, continuaven bategant en el si dels materials exposats, talment com si estiguessin pendents de tornar a entrar en els jocs de formes i volums que, de nou, Duran els volgués conferir. Amb aquesta aposta radical, ha dotat la seva obra d’una irreverència peculiar que la fa escàpola de classificacions i encasellaments.
Hi ha un factor característic en l’obra de Pep Duran, es tracta de la “no intenció”, una resistència específica que implica la contenció dels conceptes i de les formes que li suposen dues de les pràctiques del seu bagatge artístic, l’escultura i l’escenografia, la fusió de les quals propicia tensions i contrastos, que s’anihilen alhora que es complementen. En totes i cadascuna de les obres de Pep Duran, hom pot presenciar la defunció de la forma i capir com aquesta jau sobre una acurada desconstrucció escenogràfica on s’esmicolen totes les funcions expressives. És a dir, l’escenificació d’una mort en tota regla, la de la representació i la del concepte d’art mateix, la redempció del qual rau en la llibertat de l’artista, la ironia, l’humor, l’absurd, en la complicitat nihilista, d’aquests supòsits, que la mirada de l’espectador li sàpiga conferir. Ho trobem concretament als deu collages de la sèrie Amorfa (2012-2014), en el conjunt d’obres becketianes i en dos fotomuntatges de la sèrie Grades (2009) relacionada amb l’obra El funàmbul (1989) de Jean Genet. Beckett, Kantor, Genet o Artaud, són els referents de Pep Duran, amb els quals al·ludeix al teatre de l’absurd, que impliquen l’abandonament deliberat d’una construcció dramàtica racional i el rebuig del llenguatge lògic conseqüencial, així com la “no intenció” i la “no comunicació” inherents a l’art contemporani.
Sense voluntat de ser una exposició retrospectiva, s’hi poden veure obres representatives de diverses èpoques, com ara dues de les més antigues, de la sèrie Mans (1981), una Lipotípia -encreuament de lipotímia i de linotípia- (1984), l’escultura Com un bosc (1987), les sèries Collages patrons (1992-1997-2016), Apilaments (1996-2009), o bé Deserts (2014), així com la seva darrera instal·lació “in situ”, realitzada especialment per a l’espai de la Fundació Vallpalou com a deferència a Teresa Vall Palou, en la qual, Pep Duran incorpora elements lligats a la història de l’espai i dels seus propietaris, unes tauletes de nit així com unes cadires de la Fundació, on ara seuen una tria d’obres empilades, que així les ocupen a manera de suport.
