CHART, la fira d’art contemporani escandinava de referència, enguany ha tingut lloc de manera descentralitzada. En comptes de trobar-se al centre firal de Copenhaguen, les exposicions s’han presentat a les galeries de les capitals nòrdiques. L’altra particularitat d’aquesta edició de CHART no és contextual, com la descentralització, sinó conceptual i reivindicativa: totes les aristes són dones. D’acord amb la temàtica, l’artista Sif Itona Westerberg ens convida a una processó que reinvindica dionís i els espais perifèrics per a la creació artística.
A House of Dionysus, una processó de relleus de figures extàtiques ens acompanyen ballant en l’adoració del déu grec. Sif Itona Westerberg, artista danesa, ha cobert les parets de la galeria, ara grogues, amb relleus fragmentats i agrupats, com si es tractés d’un puzzle, que conformen aquestes figures extàtiques. L’artista talla les escultures utilitzant les tècniques dels antics grecs i romans. Però el material tallat no és marbre de Carrara, sinó un compost de ciment utilitzat en construcció que es ven en lloses barates de mesures estandarditzades.
Una dona arrela al sòl de la galeria amb les mans adorant el cel, mentre una altra emergeix de les algues, i un tercera figura, presa pel vi de Dionís, és capturada en el moment de convertir-se en una criatura fantàstica. Westerberg parteix del potencial de l’experiència dionisíaca per transcendir i transformar, per convertir-nos en altri o en allò que podríem ser. Com una resposta dialèctica a la racionalitat imperant d’Apol·lo, Dionís crea un espai per ésser de manera sensorial, desordenada i excessiva – o, en termes nietzscheans, un espai des d’on afirmar la vida. L’escena ritualística ens convida no només a ser de manera diferent, sinó també a estar junts en formes que transcendeixin situacions socials codificades.
El text de Nietzsche, El naixement de la tragèdia, presenta la dicotomia entre els dos déus com una batalla d’oposats: l’ordre, prudència i harmonia d’Apol·lo es troben amb la natura caòtica de Dionís, i en aquest encontre hi té lloc el naixement de la tragèdia grega. Més que a manca de sentit, caos es refereix aquí al fet que hi ha massa significats al món perquè tot pugui tenir sentit, com a totalitat. El sentit es troba llavors en els fragments que constitueixen aquest tot. A l’exposició, el sentit és als fragments de lloses estandarditzades que suggereixen que l’experiència dionisíaca conté també les lògiques d’Apol·lo, i que aquestes són en realitat complementàries. El sentit no és unívoc: emmarcades en mesures estandarditzades, la intercanviabilitat de les peces pot donar lloc a moltes més figures, combinacions i significats.
Al seu text, Nietzsche reclama la importància d’allò dionisíac per a “l’esperit de la música” en un context de cada vegada més racionalitzat, on la lògica apol·línia promou visions homogènies. Però l’art és diferent: l’art és per natura excessiu, inútil desde la perspectiva de la productivitat i l’eficiència. El valor simbòlic de la peça, la seva aura, és en tot allò que no pot mesurar-se, tot allò que excedeix la necessitat i la utilitat.
Les lògiques de Dionís posen en perill visions basades en un progrés lineal i continu. En afirmar la vida amb totes les seves complexitats, Dionís conté una realitat més heteorgènia, caòtica i excessiva, on la sobredosi de significat impedeix que tot tingui sentit. La lògica d’Apol·lo, però, intervé amb la creació de sistemes i trames que, per entendre aquesta complexitat, la simplifiquen en conceptes, sovint dicòtics. Per exemple, la divisió tradicional entre allò artificial o cultural, i allò natural, s’esvaeix en una complexitat de relacions entre subjectes i objectes. En un context post-natural, el fet que l’artista trïi un material industrial com és el compost de ciment com a base per uns relleus d’imatgeria naturalista no és fortuït.
El concepte de natura no pot deslligar-se de l’artificial, urbà, tecnològic o industrial. Els entorns post- naturals contenen aquest joc de relacions, lluny de l’ordre apol·lini, consolidat i estàtic. Per contra, són espais perifèrics, en constant transformació, lligats al desordre i caos de Dionís. Una visió perifèrica que acull aquesta complexitat em recorda a la sèrie de fotografies La Fabrique du Pré, de Cyrille Weiner, exposades en diversos centres i publicades per Filigranes Éditions el 2017. A les fotografies, les figures humanes i la vegetació posen reposades en un entorn que escapa les lògiques urbanes, del qual s’han apropiat de manera orgànica i informal. L’espai abandonat és llaurat i ocupat, i es converteix en un entorn que pot incorporar la complexitat de significats.
La sèrie de fotografies de Weiner ens transporten, a través del llibre, a un entorn perifèric on el temps sembla transcórrer de manera aliena a la ciutat propera. Les imatges mostren el potencial d’entorns perifèrics per repensar dicotomies i experimentar més enllà de les lògiques que regulen les trames urbanes. Capturen un espai en els entre, un buit urbà omplert amb vegetació i separat de la ciutat per una gran autopista.
En aquest espai, i contràriament a la idea de progrés, allò urbà passa a ser allò humà. Tant House of Dionysus com la Fabrique du Pré expliquen una història de contrastos i dialèctiques, on Dionís i Apol·lo poden trobar-se, mirant desde la perifèria, per donar lloc al naixement de noves maneres, més intuïtives i menys homocèntriques, d’ésser i de crear.
