Bombas Gens Centre d’Art, el contenidor nascut ara fa cinc anys per acollir i difondre la col·lecció privada Per Amor a l’Art, celebra aquest aniversari amb una exposició, «Earth: A Retrospective», comissariada pel duo de dissenyadors El Último Grito que serveix per mostrar una part dels fons de la institució a través d’una creativa manera de fer conviure les obres, lliurada a la vista de l’espectador com una mena de relat, una mirada a la Terra des d’algun punt indeterminat de l’espaitemps ubicat en el futur. Una exposició que forma part dels actes de València Capital Mundial del Disseny 2022.
Earth: A Retrospective
Comissaris: El Último Grito
BOMBAS GENS CENTRE D’ART
Com a part de la programació de València Capital Mundial del Disseny 2022
Fins el juliol del 2023
El Último Grito, col·lectiu format per Rosario Hurtado i Roberto Feo, guanyadors de premis com el London Gold Design Medal (2012) o el concedit per Madrid Design Festival Award (2019), ja havien participat en la mostra de Bombas Gens «Hiperespais» (2021) amb una intervenció anomenada («Mise-en-scène»). Arran d’aquesta col·laboració, la institució dirigida per Sandra Guimarães els va encarregar la mostra amb la qual s’havia de celebrar el cinquè aniversari del centre cultural. Una mostra que es va presentar ahir amb la presència també de la vicepresidenta de la Fundació Per Amor a l’Art, Susana Lloret, i del director general de la capitalitat mundial del disseny, Xavi Calvo.
Hurtado i Feo bussejaren activament en la descomunal col·lecció de més de 2.600 obres, des de la sensació d’algú que es troba «amb un fons que tu no has col·leccionat, perquè les col·leccions privades parlen d’una determinada visió del món», i amb l’objectiu de generar un relat «com si es tractara d’un guió de cinema», recreant «la part física d’una pel·lícula en la qual cadascú crea una història diferent». Això sí, «generant un espai que juga amb el temps de manera diferent a la pel·lícula que es contempla de manera lineal», explicaven els comissaris.
Una pel·lícula o narració amb diversos capítols, amb picades d’ull a la ciència-ficció (els aficionats trobaran curiositats com ara la referència a la seminal Silent running, la distòpica cinta protagonitzada per Bruce Dern el 1972) i un plantejament que tracta de mirar la Terra des d’algun punt indeterminat del futur, com si la nostra memòria del planeta s’haguera de trencar i ens veiérem obligats a reconfigurar-la a través de les imatges que estem veient. Per això un títol que sembla establir un cert joc retrofuturista, Earth: A Retrospective. L’altra manera d’explicar la mostra per part dels seus impulsors té a veure amb el concepte de «geografia creativa», llançat per Lev Kuleshov, una edició de preses agafades de diferents llocs per generar un nou paisatge. En aquest cas, el treball d’agafar obres d’una col·lecció, de diferents autors i orientacions, per acabar confeccionant un relat.
En acabant, els comissaris han triat les obres del catàleg disponibles (un número no especificat de peces està cedit per a altres exposicions) i, sense tenir en compte si havien estat exposades o no prèviament, han fet una tria de la qual ha sorgit un discurs específic. Una mostra en què els visitants habituals de Bombas Gens trobaran un percentatge no menor de peces ja vistes, però presentades i associades d’una altra manera. Amb una concepció que juga amb el disseny dels espais de manera no convencional, combinant l’exposició usual a les parets amb la invasió de les sales i els espais, evitant la visita circular pegada a la paret.
Un operatiu que, en tot cas, encaixa amb la filosofia del centre, expressada per Guimarães, de desenvolupar «projectes com aquest, que brinden experiències transformatives per continuar apostant per un museu inclusiu, actiu, centrat en l’artista i la seua investigació».
Els capítols de la retrospectiva
La primera de les seccions (anomenades capítols per seguir l’esperit narratiu) és «Arribades», títol intencional que presenta obres entre altres d’Inma Femenía (amb obra del seu celebrat treball d’impressió colorista sobre PVC, Transversal), Bleda y Rosa, Daidō Moriyama, Elger Essser, Joan Cardells o els mateixos comissaris. Zona de diàleg entre diverses tècniques, quasi sempre fotogràfiques, que configura una mirada global (efecte de la suma) bastant enigmàtica, de dinàmiques gairebé fantasmals, que transmeten obres com la mirada continguda en Circulation, de Takuma Nakahira, o el xiquet en negatiu d’Iñaki Bonillas de l’obra Los ojos.
Més divers i amb estètiques més impactants a la vista és el segon segment. A la sala més extensa, en una de les parets, salten a la vista la suggeridora fotografia de gran format de Jason Mena «Todo es mentira», l’esmalt sobre doble vidre de Pedro Cabrita Reis, una obra també voluminosa («The Red Room»), o el fotogravat de Tacita Dean «Quarentania», presentat en peu i en diagonal i que no debades fou la imatge que va servir de fons per als parlaments de la presentació. Unes generoses sèries fotogràfiques de l’inquietant Takashi Hamaguchi, Akira Sato (i el seu al·lucinant treball sobre el rostre humà en contextos veritablement imaginatius) i l’immens poder narratiu de Noritoshi Hirakawa, són altres dels incentius d’aquesta part de l’exposició. Sense oblidar les obres de cinta adhesiva de Carlos Garaicoa o les visions de Paul Graham.
En tot cas, si parlem d’atractiu visual combinat amb disseny expositiu, un dels grans impactes per al públic serà la sala que reuneix un bon grapat d’obres amb motius florals, disposades també majoritàriament en peu, al mig de la sala, gràcies a uns suports de fusta, confeccionant una mena de jardí per al qual, a més, s’ha dissenyat una essència que es reparteix als visitants agafada en una agulla per enganxar a la roba o, simplement, portar a la mà. Un efecte sinestèsic que els comissaris prenen de les ja llunyanes sessions de cinema que combinaven imatge amb estímuls olfactius. Obres de Hans-Peter Feldmann, Nobuyoshi Araki, Thomas Ruff José María Sicília omplin aquest espectacular espai.
El segment «Màquina del temps» es nodreix novament dels espectaculars fons fotogràfics de Per Amor a l’Art, una part de l’exposició que en aquest joc imaginari de reconfiguració de la memòria serviria una mica com a crònica de la vida en el planeta, una cartografia humana a càrrec de David Goldblatt, Yutaka Takanashi, Shōmei Tōmatsu, Hiroshi Hamaya, Thomas Ruff, Akira Satō o Jürgen Schadeberg. Un univers de personatges i situacions anònimes, si descomptem dos dels molt cèlebres retrats que Eikoh Hosoe va fer a l’escriptor Yukio Mishima.
El final del trajecte és una sala de projecció en la qual un vídeo recorre, un per un, els continguts de l’exposició, una bona pensada que contribueix a seure i reflexionar sobre allò contemplat, a tornar sobre els nostres passos. Per ratificar-nos en el relat que hem confeccionat. O per introduir algun gir en el guió de les nostres percepcions.
