El Museu Picasso ha estat el primer museu barceloní a organitzar una exposició monogràfica de Carmen Calvo (València, 1950), una artista que va tenir una relació intensa amb la ciutat fa uns anys amb exposicions molt notables a les galeries Joan Prats i Carles Taché. Sortosament, però, i dins de la iniciativa del Picasso d’exposar artistes contemporanis al museu, s’ha corregit una injustícia a una artista amb una trajectòria brillant i coherent i un univers molt personal que transita per la memòria, el dolor, el sentit de l’humor i un peculiar sentit de la bellesa.
Carmen Calvo
Comissariat: Emmanuel Guigon i Victòria Combalia
Museu Picasso
Barcelona
Fins al 3 de setembre 2023
A l’entrada i a la primera sala de l’exposició de Carmen Calvo al Museu Picasso es pot veure en una part de la paret, un fragment d’una imatge del taller de l’artista. És un conglomerat d’objectes diversos, rampoines, en un aparent desordre, més propi d’una parada dels Encants o de qualsevol mercat de segona mà. Fragments d’objectes, coses que van formar part de la vida d’altres, fotografies antigues de vides passades… I és que tot això forma part de la matèria primera de l’obra de Carmen Calvo, relíquies d’experiències viscudes, però emmarcades en el context d’un temps i d’un país. És un material valuós per a la mirada “collagista” de Carmen Calvo, com la defineix molt bé en el catàleg de la mostra, Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso.
L’artista valenciana s’ha nodrit sempre dels objectes i de la vida real per crear peces artístiques que semblen sorgides del món dels somnis. Però compte perquè Calvo no està fugint del món real ni està expressant el que brolla de l’inconscient. Ho deixa clar en el títol d’una de les seves obres, presents a la mostra: No és un somni! Està passant de veritat!. L’obra és una pel·lícula collage feta a partir d’imatges de films que a Calvo han influenciat especialment la seva obra -de Psicosi a La llavor del diable, passant per Eyes Wide Shut-, que es va dedicar a revisar durant les setmanes de reclusió forçada del confinament. A part de la referència al que estava passant fora del taller, Calvo deixa clar que el seu univers creatiu està basat en la realitat per dura que sigui. L’onirisme de Carmen Calvo és només aparent, malgrat que el surrealisme sigui, sobretot formalment, una referència molt clara a la seva obra amb elements com els membres mutilats, els maniquins, les ocultacions, les màscares o els títols de les obres que no es corresponen amb el que veiem i que en alguns cops remeten directament a textos poètics del surrealisme. L’obra de Carmen Calvo, en canvi, està basada en fets reals col·lectius, compartits i també autobiogràfics, encara que a ella no li agradi massa explicar-ne l’origen. Ens oculta fets perquè siguem nosaltres, els espectadors, els que connectem amb la nostra experiència.
Un altre tret característic de l’obra de Carmen Calvo és la diversitat de disciplines i tècniques amb les quals expressa un mateix univers. Ella es va formar en belles arts i en el món de la terrisseria, però sempre ha anat d’una disciplina a l’altra, barrejant els codis de totes. Arriba a subvertir els dibuixos d’acadèmia en la seva joventut i ja té molt clar en els seus inicis, en una pintura del 1969, que no deixarà de denunciar mai la discriminació i la violència contra les dones quan mostra un caçador agafant una dona nua mutilada com si fos un conill. Com a curiositat i mostra de la relació de Calvo amb altres creadors valencians que experimentaven amb nous llenguatges, entre les obres de joventut de la primera sala de l’exposició es projecta el curtmetratge experimental Obsexus. Sobre el cinema, l’amor i altres aberracions, dirigit per l’escriptor i guionista Josep Lluís Seguí i María Montes el 1972, en el qual Calvo va participar com a actriu, un exercici visual amb un estil molt Nouvelle Vague.
L’exposició, sense ser una antològica clàssica, inclou obres emblemàtiques de la trajectòria de l’artista, com un gran prestatge ple de petites escultures geomètriques de guix o escaiola extretes de motlles de cartró i capses. Aquesta obra del 1990, que pertany a la Col·lecció Suñol, és una mostra de la subversió dels codis de les disciplines artístiques que fa l’artista. En aquest cas és una instal·lació escultòrica, tractada pràcticament com una pintura a l’estil de Morandi.
Esplèndides són també la sèrie de pissarres que el 1997 va exposar al pavelló espanyol de la Biennal de Venècia, presentades al costat d’obra de Joan Brossa, amb el comissariat de Victòria Combalia, també cocomissària de l’actual exposició. En una superfície en principi neutral d’una pissarra escolar —en una referència a la infància, temàtica recurrent la seva obra—, pengen a la manera d’exvots objectes d’allò més diversos: fragments de nines, ulls, guants, roba interior… En les obres de Calvo on es disposen elements aparentment classificats i ordenats en una mena de gabinet de col·leccionista, es barreja un cert component fetitxista amb objectes impregnats pel pes de tantes històries individuals i col·lectives.
Carmen Calvo també subverteix la innocència de fotografies antigues, moltes d’elles clarament relacionades amb els estereotips familiars i escolars de l’època de la dictadura, que l’artista va viure directament durant la seva infància. L’artista manipula fotografies de persones anònimes, les passa al negatiu, afegeix màscares o tapa la vista de les persones que hi apareixen, en una al·lusió al silenci i a la repressió política, religiosa i moral de la postguerra. Calvo dona veu amb aquestes obres a les dones, totalment sotmeses a un sistema que les obligava a casar-se i tenir fills, i sobretot als nens, que apareixen en fotografies escolars amb posat trist.
Més coloristes i “agradables” són les intervencions sobre postals —un material molt estimat per molts artistes contemporanis des de les avantguardes— en les quals Calvo afegeix elements retallats de revistes, amb jocs que provenen tant del surrealisme, el conceptual o el pop-art. L’exposició dedica tot un pany de paret a aquestes postals úniques i amarades de sentit de l’humor i mala llet. Amb motiu de l’exposició, l’artista ha realitzat una sèrie de collages amb postals de les obres del Museu Picasso, unes petites peces que són una autèntica delícia i que constitueixen el contrapunt i el subtil diàleg que Calvo manté amb l’obra picassiana.
L’exposició dona molta importància al dibuix, una pràctica habitual en Carmen Calvo, però, com ella mateixa diu, “molta gent pot dibuixar, tot i que només ets artista si tens un pla al darrere”. I Calvo ha tingut sempre un pla, ja que en els seus dibuixos sempre hi ha una intenció d’anar més enllà del gest de dibuixar o d’una acció automàtica. En una sèrie, realitzada majoritàriament durant la pandèmia, Calvo dibuixa personatges i escenes extrets de moments viscuts o vistos sobre un collage de factures i pàgines de llibres de comptabilitat trobats a l’antiga botiga de Rafael Molina, un sastre valencià de la dècada dels cinquanta. És com si l’artista fes de cronista visual d’un moment de la història recent sobre uns retalls d’un moment històric anterior.
La intencionalitat de denúncia és molt més clara en els dibuixos que acompanyen la instal·lació Una gàbia per viure. És una obra que Calvo va fer arran d’una notícia del 1997 que explicava que durant setmanes una nena de set anys havia viscut tancada en una gàbia com a càstig, una notícia malauradament de molta d’actualitat. Aquest fet de maltractament infantil va inspirar aquesta peça pertorbadora, una caixa de grans dimensions tancada, l’interior de la qual només podem veure si mirem per un forat, en una clara al·lusió a la gran obra mestra de Marcel Duchamp, Étant donnés. Som voyeurs i dins hi veiem una acumulació de nines trencades i mutilades, una metàfora de la infància destrossada de la nena tancada i tots els nens i nenes víctimes de la violència. Només ho podem veure parcialment perquè el fet és tan dur que segurament no suportaríem l’escena sencera o potser, simplement, perquè no ho volem veure. Una veu enregistrada d’una nina que parla va dient: “Mamá, tengo hambre”. I al voltant, dibuixos amb infants —de vegades amb aspecte de ninos— humiliats, ferits, mutilats i abusats.
Amb aquest catàrtic final del recorregut, és difícil no sortir de l’exposició de Carmen Calvo amb el cor encongit. Carmen Calvo parla de dolor, del poder de la memòria, de les persones —sobretot de dones i nens— que no han tingut veu al llarg de la història. Però també de la resiliència, de l’impuls vital i del poder de l’art com a eina de salvació. I ho fa sense massa filosofies al darrere: només a través de la força de les imatges i amb una brétoniana bellesa convulsa.
