Els espais de Tecla Sala acullen una exposició on es mostra una selecció dels gravats donats per Daniel Giralt-Miracle al Museu de l’Hospitalet, més de 500 gravats formen la col·lecció que passarà a formar part del fons del Museu. A l’entrar a l’espai expositiu, sota el títol «Donar, rebre, donar», es relacionen les diferents entitats on l’historiador, crític d’art, gestor i generador cultural i també hereu de la memòria del seu pare Ricard Giralt Miracle, ha fet donació per tal que no caigues en l’oblit tot el tresor que el seu fons i arxiu contenia.
Veure la llista impressiona i sense enumerar el contingut de la donació volem ressaltar les institucions que han acollit les diferents donacions: Fons d’Art del Museu de l’Hospitalet, Escola Superior de Disseny i Arts Plàstiques d’Hospitalet Josep Serra i Abella, Museu de Valls, Museu del Disseny de Barcelona, Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, FAD, Arxiu Nacional de Catalunya, Escola d’Art de Vic, Museu de les Arts Decoratives de Barcelona, Museu de Montserrat, Biblioteca Museu Victor Balaguer, Biblioteca Ateneu Universitari Sant Pacià.
Malgrat el sentit que se li dona al títol de l’exposició «Papers treballats» més relacionat amb la tècnica del gravat, no es pot deixar de sentir i percebre una altra significació i pensar amb el treball immens, la feina ingent, l’esforç i la constància que en DGM i el seu entorn han hagut d’esmerçar per aconseguir que tot allò recollit al llarg d’una immensa vida professional pugui ser d’ús públic i general.
Passejar per les sales de l’exposició, ordenats els artistes per ordre alfabètic, tot seguint la tipografia creada per Ricard Giralt Miracle, posa de manifest la llarguíssima llista de bons artistes que van configurar el panorama artístic d’uns anys que estan caient en l’oblit malgrat ser un període d’intensa i interessant activitat. I aquí també vull remarcar l’encert de la comissària de l’exposició Assumpta Bassas i del dissenyador del muntatge Manel Civit de fer un apartat a cada lletra per a les dones artistes assenyalant la paradoxa de mostrar, per una banda, la gran qualitat d’aquestes i per l’altra remarcar els buits que ha creat la nostra patriarcal societat.
Tota una època que de mica en mica fem caure en l’oblit i l’evidència de la dispersió, sigui obligada o voluntària, del fons Giralt-Miracle n’és una prova. El llistat d’arxius i fons que recullen tot el coneixement de l’art català d’un període que va ser intens i d’un alt nivell creatiu, posant el nostre país en una primera línia, deixa en evidència que no existeix un arxiu, un centre de documentació, una institució que els aculli completament i això és un molt mal senyal de l’estat del nostre entorn cultural.
Malgrat que durant la primera dècada d’aquest segle es va anunciar la incorporació d’algunes d’aquestes col·leccions i arxius (ja que van sovint plegats), a institucions, obrint una escletxa d’esperança la realitat és que el panorama no ha millorat gaire per no dir gens. Diversos exemples posen en evidència les dificultats que comporten tant les cessions (que poden caure en l’oblit) com les adquisicions (que poden comportar polèmica, però no per això se salven de les dificultats de fer-se visibles). Massa sovint es fa evident com arxius donats i fins i tot adquirits cauen en l’oblit i la pols va cobrint d’una capa de desconeixement tot allò que va ser i que podria convertir-se en nucli d’estudi i de noves recerques.
Tot plegat no deixa de ser un molt mal senyal per a tots aquells que tenen fons i arxius plens d’interès. La realitat és que hi ha tota una pròxima generació de crítics, historiadors, gestors culturals que han anat recopilant obres, documents, catàlegs, llibres de gran vàlua, però que es trobaran amb un camí emboirat per fer que els seus fons i col·leccions puguin ser visibles, siguin consultables i esdevinguin un bé per a tots.
Com a país, com a cultura caldria una profunda reflexió dels motius que fan que no siguem capaços de preservar una part de la nostra història més recent, ens hem de demanar quants documents, arxius, llibres de bibliòfil han anat desapareixent , s’han anat malvenent ( s’ha denunciat diverses vegades l’aparició d’arxius complets als Encants) o simplement s’han destruït, i quantes obres d’interès s’han dispersat i venut, sense que cap institució mogui un dit per solucionar-ho.
Potser no podem demanar un Ptolemeu que ens organitzi una gran biblioteca d’Alexandria, o sí, i que reculli tot el que s’ha publicat o generat entre les relacions dels agents culturals de les dècades precedents, però cal reclamar un espai on es pugui consultar i on quedi recollit el testimoni de tota aquesta època. No podem ser silenciosos testimonis de la seva desaparició, hem de fer possible que donacions i adquisicions de fons i arxius sigui una realitat i que un cop dipositats aquests no caiguin en l’oblit i restin tancats i silenciats sinó que siguin actius i consultables.
I si em permeteu afegiré encara una altra problemàtica, hem d’estar a l’aguait amb el parany de la digitalització ,no només per menystenir petites joies que conté l’objecte en paper (quina tristesa la desaparició de llibres i catàlegs realitzats pels millors artistes i dissenyadors) sinó per un fet preocupant que em comentava a la mateixa inauguració de «Papers Treballats» el professor i historiador Josep Bracons i és la realitat de diferents exemples que demostren com els algoritmes prioritzen la informació en castellà fet que motiva que quan els joves historiadors s’interessen per un tema en concret no els arriben accions i activitats fetes al nostre país malgrat ser pioneres i haver obert camins, primant el que s’ha fet a la resta de l’estat i cavant una mica més aquesta ampla autopista que estem creant cap a l’oblit.
«Papers treballats» hauria de ser un primer pas per tal que les nostres grans institucions siguin conscients de la necessitat de la creació d’un espai físic i digital que permeti salvaguardar una part de la nostra història recent, es responsabilitzin de la memòria d’unes dècades potents i generin la seguretat a tots els membres actius de la nostra cultura que podran deixar dipositat les seves fonts, amb veritables tresors, en unes mans que vetllaran per a la seva conservació i difusió i per tal de salvar de l’oblit la nostra història i el nostre patrimoni recent.
No ens podem permetre que el «Donar. Rebre, Donar» sigui un fet aïllat en un entorn oblidat ….en cas contrari hi perdem tots, fins i tot els que ho volen ignorar, i anem fent encara més petit aquest petit país nostre.
Tècnica especialista en Patrimoni i Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya.
Coordinadora general d’exposicions a Arts Santa Mònica fins 2017, comissariat d’exposicions, coordinadora centres d’art territorials (2005-2008) col.laboradora revistes d’art, autora de llibres d’art infantils.