Arts visuals

Dones, artistes, visionàries: entrevista a Pilar Bonet

Pilar Bonet és una de les impulsores del col·lectiu Visionary Women Art Research Group, que va celebrar el seu primer seminari a l’Octubre de 2021 a la Universitat de Barcelona per parlar de l’herència d’aquestes dones artistes i la seva vigència avui. Observem com aquest fenomen està experimentant un ressorgir en l’actualitat a pesar que, de com sabem, és quelcom que s’emmarca històricament a la primera meitat del segle XX. L’esclat de l’ús desfermat de la tecnologia en les últimes dècades, la progressiva alienació del jo, el triomf de l’individualisme per sobre de la col·lectivitat i l’obsessió per l’”ara” semblaven haver deixat en un segon pla aquelles realitats que estaven vinculades amb una facció més espiritual de l’ésser i que se centraven en bastir ponts amb el més enllà.

No obstant això, les actuals múltiples crisis —de valors, ecològica, sanitària inclús— on ens trobem submergides avui, fan necessari un replantejament de les estructures del nostre pensament a la recerca d’una alternativa. Com afirma Cecilia Alemani —comissària de la Biennal de Venècia de 2022— aquestes amenaces “ens recorden cada dia que, com a cossos mortals, no som invencibles ni autosuficients”. És en aquest punt, quan, opinem, prenen més actualitat que mai alguns dels moviments artístics que en el seu moment varen resultar absolutament invisibilitzats com són el de les dones visionàries —connectades, com hem comentat, amb un món espiritual, intangible, profundament arrelat a la natura i el cosmos.

Aquest grup de dones artistes va operar des de diverses parts del món de manera simultània durant la primera meitat del segle XX. Fortament influenciades per l’espiritisme, la teosofia, l’antrosofia, el més enllà i allò invisible, eren generalment autodidactes. El format predilecte d’aquestes artistes era el dibuix. A les seves creacions, varen dibuixar incessablement allò que el seu esperit, la seva pulsió —en moltes ocasions en estat de trànsit— els comunicava. Representants d’aquest moviment varen ser artistes com Emma Kunz, Hilma af Klint o Josefa Tolrà, per nomenar algunes.

L’art realitzat per aquestes dones visionàries va sorgir en paral·lel a l’eclosió i visibilització d’altres activitats o fenòmens més “amateurs”, com l’Art Brut, allunyat rigor acadèmic i les tendències artístiques. Aquest art torna a suscitar a la contemporaneïtat en la qual habitem, un interès per part de certs col·lectius artístics i artistes amb noms propis com Fina Miralles, Raisa Maudit o Silvia Gubern (presents totes al seminari).

Fotografía de la Pilar Bonet al seminari

Bona tarda, Pilar, un plaer enorme trobar-nos amb tu. Dos mesos després de la vostra meravellosa iniciativa, el primer Seminari Internacional de Dones Artistes Visionàries, volíem fer balanç de l’experiència i parlar sobre el futur del projecte. Com tu bé vares mencionar durant les jornades, Pilar, les artistes visionàries protagonistes del seminari eren molt conscients d’estar treballant en un missatge que tot i ser desenvolupat a la primera meitat del segle XX no s’entendria de ple fins ben entrat el segle XXI. És en aquest punt, on, gràcies a la teva inestimable tasca, ens agradaria traçar unes petites pinzellades en algunes de les seves característiques i la vigència del seu art a la contemporaneïtat.

Deia Louise Bourgoise en una de les seves obres: “I have been to hell and back and let me tell you it was wonderful” (‘He anat i tornat de l’infern i ha estat una experiència fantàstica’). En aquest sentit, i connectades amb aquesta idea, moltes de les artistes visionàries passades, presents i futurs tenen en comú el fet de començar a crear de manera quasi espontània, frenètica, sense cap formació en la majoria dels casos, després d’un episodi connectat amb el dol, el trauma o una vivència de caràcter pseudomístic. Al fil d’aquesta idea afirmarà Dora García a la introducció del seu llibre Lo inadecuado que “el delirio es un remedio”. La veu d’aquestes dones s’erigeix, doncs, en un vehicle de l’experiència viscuda, per una banda, i com un exercici sanador, de l’altre.

Quines característiques i particularitats té aquest art, diguem, gestat als marges de la consciència i generat des d’una crisi emocional o vital?

Resulta interessantíssim que iniciem aquesta conversa sobre visionàries citant a Louise Bourgoise encara que no la incloem, a priori, en aquest grup d’artistes. Per començar, et diria que Louise Bourgoise és un dels exemples d’artista visionària més paradigmàtic que existeix, no l’excloguem. No por etiqueta historiogràfica – ja tornarem a això més tard – sinó pel que a experiència ens referim. Totes les característiques que has mencionat es troben a l’obra de l’artista. Encara més, Bourgoise, és en aquest sentit, el gran exemple d’artista visionària que considera la pràctica artística no com un pedestal de vanitat sinó com una necessitat interior amb un objectiu sanador.

Louise Bourgoise al seu estudi

Dirà Bourgoise que “l’art m’ha servit per no acabar a la consulta del psicoanalista” i un dels seus dibuixos afirmarà: ‘Art is a guaranty of Sanity’. Les seves experiències són de gran profunditat interior, és una mística instintiva i assilvestrada. Què és el que fa, doncs, que no la incloguem, a priori, en aquest grup? Probablement, un prejudici de classe: Bourgoise va tenir estudis acadèmics i el reconeixement de públic i crítica, mentre que aquella “primera generació” no en va tindre. Aquest és precisament un dels desarranjaments que des del nostre grup, Visionary Women Art, volem esmenar practicant lectures obliqües. És necessari revisar, en la historiografia d’Occident allò que Judy Chicago anomenarà   “qüestions classistes, racistes i sexistes”. Va rebre Brancusi formació artística? Potser sí, però això no és el prioritari, no ens dedicarem a limitar la seva acreditació com succeeix, per exemple, amb la meravellosa Aloïse Corbaz. L’aplicació de l’etiqueta dones sense estudis sempre acostuma a ser quelcom excloent i banalitzant i en aquest procés perds la possibilitat de ser atesa com a artista, sense anar més lluny. I això és simplement un fet que no es pot permetre. El nostre interès per analitzar i valorar a aquestes artistes, que varen ser poc o res conegudes a la seva època és quelcom que ens habilita amb noves formes de pensar el present des de l’absoluta consciència que és el resultat de la tragèdia que elles ja avançaven: el naufragi del món modern. Segons aquestes artistes, l’única salvació era revisitar la realitat redirigint-la cap als valors primordials: retornar a les cultures ancestrals, fer valdre la importància de les societats estructurades entorn del matriarcat i desconfiar de la ciència racionalista i les acadèmies canonitzants. De la mateixa manera, era important retornar-li el protagonisme a la institució, treballar la capacitat de solidaritat envers la comunitat, recalcar la importància de l’amor per la natura i rebutjar la vanitat en pro del bé comú. La seva experiència, doncs, no estava pensada per esdevenir art —és curiós, són artistes que no volien ser artistes. No és una contradicció, és el seu valor. Reconèixer-les avui, en l’actualitat, com a artistes és quelcom que em resulta extremadament subversiu. A aquestes artistes se les ha titllat sovint d’outsiders o naïfs: és fonamental que fem un esforç per revisitar i cancel·lar certes etiquetes. Tornant a Brancusi, era ell un artista naïf pel fet de realitzar petits tótems? Simplement, era un artista i és un paradigma, avui, del nostre concepte d’art modern. M’atreviria a dir-te que l’única característica que ha de prevaldre aquí és la de tenir la consciència que l’art havia de retornar, doncs, al seu objectiu primigeni: la de ser un antídot contra les patologies de l’ànima, la capacitat d’observar l’interior i reprendre la vida. És en aquesta capacitat mística on pot trobar-se, redimir-se i projectar-se al futur. És important, per últim, dissociar-la de l’experiència religiosa autoritària i penalitzadora. Em permetré aquí una llicència i citaré a David Bowie que opinava que la religió és per aquells que tenen por d’anar a l’infern, l’espiritualitat és per aquells que ja hi han estat. No estem parlant d’art religiós, estem parlant de filosofia espiritual que guia la seva creativitat i missió de vida. Les etiquetes les posem quan les necessitem, però el més interessant és repensar-les, és l’únic vertaderament interessant conceptualment d’elles, en realitat.

Dibuix de Louise Bourgoise (The Birth, 2007)

Al juny d’aquest any es desvelava el títol de la Biennal de Venècia per al 2022: “Il late di sogni / Milk of dreams”, un préstec del títol d’uns dels llibres de l’artista surrealista —i podríem afirmar que previsionària— Leonora Carrington. Segons la seva comissària, la cita serà una invitació cap a un viatge imaginari a través de la metamorfosi del cos i les noves definicions d’humanitat, com varen fer les artistes visionàries. Per què creus que avui, en ple segle XXI, el missatge que trasmetien aquestes dones continua essent rellevant i quina creus que és, segons la teva opinió, la seva validesa el 2021?

Leonora Carrington opinava sobre el col·lectiu surrealista que aquest era un “estúpid patriarcat surrealista”: ja ens estava avançant, doncs, que l’etiqueta era una impostura —una altra etiqueta o isme que hauria de revisitar-se també, des del feminisme. Pel que fa a la Biennale, observem que existeix una atenció molt còmplice a la figura de Carrington, no tant pel que fa a la figura d’artista dona —que, òbviament, també—, sinó que aprofundeix en altres parcel·les menys conegudes de Carrington com la de mare, amiga, exiliada, heterodoxa, il·lustradora, escriptora alquímica. No és la primera vegada que la Biennal de Venècia s’interessa per aquests temes: la primera va ser el 2013. A pesar que Cecilia Alemani, la seva comissària per a 2022, no ha desvelat encara les especificacions del programa, t’avanço que comptaran amb les obres de moltes de les artistes que ens varen acompanyar durant el primer seminari que vàrem celebrar. L’interès per aquest missatge segueix, com veiem, més viu que mai. El seu missatge no és tan sols rellevant sinó que ens magnetitza i ens estimula. Tan sols ens fa falta observar els projectes que moltes de les artistes contemporànies estan desenvolupant. Són obres que es preocupen per qüestions com l’ecosofia, la màgia, el retorn a l’artesania, la naturopatia o l’astrologia. Com afirmava Fina Miralles, referint-se a ella mateixa, aquestes dones no tenien interès per ser unes “artistes modernes”, reinvindiquen el fet de voler esdevenir unes “artistes antigues”. Antigues en el sentit que els seus interessos són aquells que les connecten amb els seus orígens. La utopia de la modernitat, com dèiem, ha fracassat: la idea del progrés material ha demostrat ser un sense sentit, el concepte imperialista del racionalisme ha esdevingut un suïcidi col·lectiu, la primacia de la visió i la confiança en alló tangible un altre fracàs estrepitós i així un llarg etcètera. Estem observant, com, per exemple en l’àmbit científic, es recuperen coneixements i pràctiques basades en el món ancestral i així en altres àmbits. D’aquesta manera, penso que el discurs d’aquestes dones ens ajuda a fer una tasca per cercar noves eines per operar en el present i preparar-nos per al futur.

Dibuix de Fina Miralles (El centre és el sol, memorial, 1996)

Una altra de les característiques comunes d’aquestes artistes visionàries és el seu amor per la natura i en la utilització de materials que en ella trobem. Sense anar més lluny, afirma Fina Miralles que “abans que artista soc dona de la terra”. En un moment en què la teoria de les espècies està essent fortament revisitada per noms com Donna Haraway y Lynn Margulis —com ho demostra la recent exposició al CCCB— perquè creus que és important crear des de i per a la natura?

Per què és l’origen i fonament de la vida. Totes aquestes dones artistes de les quals estem parlant són molt conscients d’això: Emma Kunz o Silvia Gubern, per posar dos exemples distants pel que fa a temps i context però propers en la seva investigació i pràctica. Finalment, la figura de la dona artista lligada al concepte de “mare terra” s’està recuperant i desestigmatitzant, per fi. No fa massa que a la historiografia de l’Art, totes aquestes figures femenines eren catalogades de “bogetes”. Aquestes dones provenen la gran majoria d’origen camperol, estaven connectades amb la natura, diguem, d’una manera més casual i pragmàtica, menys mística. La primera generació de visionàries va ser, a més, testimoni de la gran ferida que va significar l’abandonament del camp i la seva integració en una cultura industrial i un sistema capitalista. Deia Josefa Tolrà que “el planeta Terra és petit, però molt habitable”, la gran majoria d’aquestes dones dedicaven gran part de la seva vivència al contacte amb la natura.

Ens trobem davant d’un discurs de plena actualitat, sense cap mena de dubtes.

Correcte, són dones que parlen des de la ciència, però una ciència repensada, en la que no existeix una espècie dominant sinó on s’avancen conceptes com la cooperació entre espècies, per exemple. Són també dones que parlen des de l’amor i la cultura de les cures. En aquesta línia editorial, la natura és quelcom a preservar i protegir perquè es tracta de la nostra font de vida. Aquestes dones són conscients també de la urgència de desmantellar el sistema capitalista i apostar d’una vegada per totes d’una forma real per la natura.

Il.lustració d’Hilma Af Klint (nº7, 1907)

Parlant de la seva obra i de com visibilitzar-la i impulsar-la, expliques al text que escrius en el llibre sobre el llegat del psiquiatre Joan Obiols l’important que va resultar la figura d’alguns intel·lectuals i artistes homes en la feina de promocionar o protegir el llegat d’artistes dones com Josefa Tolrà, especialment, si escau, els socis del Club 49 o els integrants del Dau al Set. Aquests artistes, escrius, “tenien vocació per les perifèries, estaven fascinats per les acrobàcies poètiques i els espais ocults del subconscient”. Quins creus que són els màxims agents (artistes, institucions, col·leccionistes…) actuals que vetllen per la protecció i promoció de la generació contemporània de visionàries?

Aquí he de fer un apunt: no existeix subordinació (elles a ells). És interessant observar com ens segueix ‘patinant’ l’inconscient androcèntric i en aquest sentit, el treball que fem des del nostre grup de recerca és corregir això també. És cert que alguns noms com Bréton, Dubuffet, Tàpies o Brossa es varen interessar per elles, però no són ells els que han donat valor a la seva obra: som nosaltres. M’atreviria a anar més enllà i apostaria pel fet que, en aquestes trobades, els artistes “homes” varen ser més influïts per elles que al revés. En l’actualitat, existeix un gran nombre de professionals que vetllen per la protecció i difusió de l’obra de la primera i segona generació d’aquestes visionàries, i són, en la gran majoria, dones també. Són antropòlogues, critiques, comissàries, artistes, etc. Aquí a Barcelona, per nomenar el nom d’alguna dona, la Rosa Martínez, per exemple, és una gran estudiosa del tema. Em detinc aquí un instant per recalcar que existeix una consciència fortíssima del cos també en aquestes dones. És important recalcar el concepte de corporeïtat en aquestes artistes, com apunta Cecilia Alemani. El cos que escriu, que dansa, que construeix: les mèdiums transfereixen des del cos.

És impossible deslligar el vostre moviment a la revisitació de la Història de l’Art, des de fa algunes dècades, en clau feminista. El vostre seminari constitueix, sense cap mena de dubte, una pedra més en la construcció d’aquesta nova realitat i ajuda a visibilitzar el treball de grans artistes femenines amb l’objectiu, primer, de donar-les veu i segon, de protegir la seva obra. És molt esperançador observar com també s’incorporen de manera més generalitzada dones a la “primera divisió” de la gestió cultural. Les recents retrospectives de Fina Miralles a Barcelona i de Giorgia O’Keefe al Centre Pompidou de París o el nomenament d’Elvira Dyangani Ose al capdavant del Macba són alguns exemples d’aquest fenomen. Com visiones tu el futur, des de la teva posició de docent, formadora de futurs artistes i historiadora de l’art?

Penso que el futur pot existir i que no estem, necessàriament, davant d’una perpètua distopia. Existeix una utopia possible en què poder habitar, però sense cap dubte s’ha de portar a terme des d’una perspectiva feminista: no estic parlant de gènere sinó de la necessitat de cercar perspectives en les zones comunes i aquesta energia o voluntat per a lluitar pel més important a vegades és el més vulnerable. Fa alguns dies vaig assistir a una conferència on algú afirmava que l’art com a concepte tal havia tocat fons. Jo, en aquest sentit, em sento com un àngel que porta una bona notícia. Penso que ha nascut una generació que ens redimirà de la maldat que ofega el nostre món i els escombralls de la nostra civilització. Aquesta generació ha sorgit de la llavor del feminisme i és la portadora de la salvació. En aquest procés, la cultura espiritual i l’art seran eines claus.

Vàrem ser testimonis de la gran acollida del vostre seminari. Quines altres activitats plantegeu a curt i llarg termini des del vostre grup d’investigació, Visionary Women Art?

Som un grup enorme —més de trenta dones—, per la qual cosa tenim nombrosos projectes. Per a anomenar alguns, ara estem treballant en l’edició d’un llibre sobre filosofia, art i ciència esdevinguda a la primera meitat del segle XX. És un llibre on intervindran moltes de les ponents del seminari: aquest seria el projecte més immediat. Una altra de les integrants del grup està preparant, per exemple, un taller que connecta el centra d’antrosofia de Dornach, a Suïssa, amb un centre pedagògic a Mallorca, enllaçant ciència, espiritualitat i sanació. L’any que ve, a més, estem plantejant un viatge per a visitar tant l’exposició del Guggenheim de Bilbao “Mujeres de la abstracción” com l’exposició a Tabakalera, a Donosti, sobre l’artista visionària Emma Kunz. I estem treballant en una nova exposició de Josefa Tolrà – la llavor del grup Visionary Women Art és el grup d’estudis de la Fundació dedicada a l’artista, ella ens il·lumina!

*Totes les conferències del seminari es poden trobar al perfil d’Instagram: @visionarywomen.art

Aura Chavarria
Dissenyadora de moda, màster en organització d'empreses, apassionada de l'art, voyeur i d'altres etcèteres

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close