Arts visuals

Dones que comencen el segle XX

Aquest article va dedicat a Helena Planes Pina, l’àvia d’un dels que escriuen açò. Ella va ser de les primeres a aprovar un examen de reparació de màquines i vehicles industrials. Tractors i camions, per entendre’ns. En l’any 1929. Era una alcoiana de cabells tancats dins d’una gorra, la secretària de l’ajuntament de l’últim alcalde republicà.

Els humans que parlem aquesta llengua, gaudirem —entre molts d’altres— durant els primers trenta anys del segle XX, de dos pintors extraordinaris: Ramon Casas i Joaquim Sorolla. Dos pintors genials que crearen arquetips femenins que començaven a dibuixar un cert camí de dignitat de la dona. Tots dos nasqueren a les dues ciutats mediterrànies ibèriques per excel·lència, i que encara que havien tingut trajectòries diferents, mai van deixar de relacionar-se amb les seues ciutats, Barcelona i València.

Tres dones, tres colors, dos artistes i dues històries que ajuden a entendre dos genis de la pintura moderna que van viure a principis del segle XX. Casas de negre i de groc; Sorolla de verd i de blanc, heus ací el tòpic. Però darrere d’allò que pensem que sabem sempre hi ha relats que ens sorprenen i fan més gran la història… En el nostre Temps de les Arts visitarem tres obres pictòriques de dos artistes coetanis i extraordinaris. Dues són de Ramon Casas i l’altra és de Joaquim Sorolla.

El segon s’ha convertit en paradigma de la llum feta oli, del tòpic enlluernant de la Mediterrània. Però el primer potser, és el complement molt més discret de la realitat no impostada, de la quotidianitat feta quadre. Són dos titans, dos grans pintors que expliquen perfectament una societat que era capaç de traspassar el segle XIX i començava a albirar el món que ara coneixem.

És una dona. Mira cap a davant, cap a l’entrada del complex de lleure més famós de París de principis del segle XX, el Moulin de la Galette. És una dona sola asseguda en una taula. I és una de les obres mestres de la frontissa entre dues centúries. Tranquil·la i serena, sense ningú que l’acompanye. Aquesta situació és un símbol de modernitat, augmentada per l’atmosfera grisa riquíssima en matisos que envolta l’escena. La dona mira d’una manera indiferent l’home llunyà. Però ella continua sola. No l’espera, perquè no hi ha cap gest que indique contacte o dependència… Són uns perfectes desconeguts, independents… Persones. Ara mateix penja del Museu Nacional d’Art de Catalunya, i es va pintar a París el 1891.

Ramon Casas. Plein air. París, circa 1890-1891

L’autor d’aquesta obra és un dels pintors més versàtils i atractius d’aquella època: Ramon Casas. Una dona amb aspecte reflexiu sense nom, ben vestida, de la primera època del pintor que va descobrir la ciutat de la llum i que va captar à plein air una nova època: per a les dones i per al gènere humà en general. El fum de les fàbriques s’aliava amb els paisatges urbans, cada vegada més contaminats de fum de carbó i de gent. Per això es valoraven els entorns de les ciutats, les atmosferes netes, fresques… Les dones es convertien en una peça clau en la història de l’Europa industrial i volien aconseguir la dignitat que no havien obtingut encara en 4500 anys de patriarcat oficial.

Sorolla i Casas optimitzen el que saben fer. D’ofici, en van sobrats. Sorolla insisteix fins a l’extenuació en allò que fascina al públic del carrer: el blanc i les seues gradacions sobre els blaus i els bruns. Sap com fer-ho i hipnotitza l’espectador amb aquell calidoscopi de cromatismes evocadors. Sap què fer per deixar bocabadat el personal: construeix en pasta d’oli l’aigua i la llum que Gaudí proclama com la més càlida i la més acollidora. El blanc —i els seus derivats— creen espais zen, on els volums desapareixen sota la iridescència dels tons clars. És efectista i efectiu. I ho fa fins a l’extenuació. La gent li ho compra i ell ho torna a fer.

Ramon Casas capta atmosferes que generen més reptes, més complexes i urbanes. Pinta ciutats i persones, dins d’un aire limitat per illes de cases. Les figures transmeten més perquè no només formen part de l’arquitectura del llenç: tenen una història cada segon que passa. Sorolla fa postals que ens agrada veure de tant en tant, evocar i fer nostres. I això és un mèrit. Però no s’endinsa en el fullam que hi ha més enllà i que no saps si podràs apartar. Casas “fotografia” el moment en què les coses i les persones muten cada instant. Una part molt important del compromís social de Sorolla és per als seus clients, per als que li paguen i l’admiren. Lluny ha quedat la reivindicació d’“Encara diuen que el peix és car”, potser l’obra d’ell més compromesa socialment. Però això no es pot penjar a la sala d’un burgés. Perquè és lleig, perquè li recorda que el món és injust i perfectible. La major part de l’obra de Sorolla queda lluny de la seua etapa més potent i militant de denúncia social. En canvi, Casas se significa de tant en tant. Tampoc molt, perquè també es deu a un mercat: fa una càrrega policial perillosa, un garrot vil paorós i terrible, uns arquetips de dona que no sempre somriuen i són complaents…

Júlia La Sargantain

Heu heretat mai un monestir? La gent normal hereta deutes, algun piano sense tecles, llibres que tenen un final trist… però no monestirs. Doncs un dels nostres protagonistes heretà Sant Benet de Bages, un dels cenobis medievals més bonics del nostre país. Ramon Casas és un pintor extraordinari. I fins a cert punt, revolucionari. És un dels artífexs que pinta en llenços la nova societat europea, que la “fotografia” en oli. Una de les obres més emblemàtiques de Casas és la Júlia la Sargantain. Possiblement és el retrat més conegut de la Júlia. De fet, es deia Júnia, i nasqué el 1890 el mes de juny.

Era “tot el seu món llavors”, com diria Joan Manuel Serrat. Tot el món de Ramon Casas. Coetani de Sorolla, i per això en part, invisibilitzat per la “llum mediterrània” que el mestre valencià sabé distribuir i vendre als mercats. Ramon Casas —a diferència del mestre Sorolla— no planteja escenaris idealitzats, ni busca l’hora punta de màxima insolació. S’estima més —en general— els interiors d’habitatges i les obagues urbanes. Casas pinta desenes de vegades Júnia. I una d’elles, la representa vestida de groc. En la burgesia d’aquella època, els colors marcaven estatus, classe i tendència, Així, Ramon Casas fa servir per a la decoració de les sales del Liceu un color per a cada cosa. Alhora que s’allunya de les figures mitològiques i col·loca en aquestes parets dones burgeses modernes vestides de roses pàl·lids, blancs i grisos, considerats elegants i fins…

En unes altres teles, Casas les vesteix de roig, considerat vulgar, d’una classe inferior, més agressiu, més… atrevit. Però el groc és una altra cosa, i en un moment de passió Casas ocupa el 80 % d’un llenç de groc. És el retrat de la seua amant i el pintor se la imagina seductora… Una dona que ja és capaç de mirar d’una manera desafiant l’espectador. Una persona independent, emancipada, amb tots els drets… i vestida de groc, És La Sargantain, que va ser exhibida en la V Exposició General de Belles Arts de Barcelona el 1907. Era la Júnia i mirava així la seua parella, Casas. O com a mínim ell se la va imaginar així. Està segura, agafada ben fort als braços de la cadira.

La Sargantain, Ramon Casas, Barcelona 1907.

Una tela groga li cobreix tot el cos fins al coll. Deixa la cara delimitada per un fons fosc i un cabell negre abundant, potent. La Júlia —model, amant, companya, amiga i esposa— té una mirada provocadora, seductora. Miquel Utrillo, un gran pintor també i gran amic de Casas, quan va veure l’obra, va exclamar: “la Sargantain!”, que per a nosaltres podria conduir-nos al rèptil “sargantana”. Però no: ell feia referència a “la sergent”, d’una manera afrancesada. I cosa que demostra el caràcter fort i digne que tenia la Júlia. Conten d’ella que el primer retrat que li va fer Casas, aquesta li’l reballà a la cara perquè no li va agradar. No era una dèspota, però sabia el que volia.

Aquest vestit groc té un canvi de tonalitat a la zona del pubis, i indica el nivell de passió i de desig que en aquell moment la Júlia Peraire —la Júnia Victòria— i Ramon Casas sentien l’un per l’altre. Aquest l’havia coneguda quan la Júlia venia flors i loteria a la plaça de Catalunya. Ell tenia 40 anys i ella, 18. Ell, amb olor de caliquenyo, ben posicionat, que anava a Nova York i no el deixaven ni dormir: “no tinc temps ni de passejar per la ciutat, tot són encàrrecs…” Deia mentre tot el món burgés i empresarial volia ser “retratat” pel mestre…

A partir d’aquell moment, la Júnia va ser la musa, l’amiga, la model, l’amant i finalment, la muller de Casas. Un Casas que va amagar sempre la seua relació a sa mare, Elisa Carbó, una dama pertanyent a la burgesia industrial sòcia d’una fàbrica tèxtil a la riba del Llobregat, molt a prop del monestir de Benet de Bages, del qual era propietària. Ramon el va heretar i el va convertir en una mena de casa-estudi on passava temporades. De fet, va pintar Júlia en molts llocs del monestir: com a monja, nua, seductora, divertida, enigmàtica, elegant… El súmmum va ser pintar-la a la sala habilitada com a estudi vestida de groc… Aquest retrat provocatiu va ser pintat dins d’un monestir… I ara anem a l’altra cara de la moneda… Del groc al verd.

La pinzellada de Sorolla

La visió de Sorolla és com un analgèsic davant la vida de l’espectador, que immediatament que veu una platja del pintor viu una experiència immersiva fins a l’extrem de sentir l’escalfor de la sorra. I l’olor calenta. I repeteix aquest esquema fins a l’avorriment.

La pinzellada de Sorolla és potent, curta, paral·lela, entrecreuada, ondulant, amb pigments que produeixen l’efecte desitjat. Molts valencians s’omplen la boca amb Sorolla. El seu imaginari pictòric —i encara estètic i emotiu— passa per ell. I el que no sap la gent és que aquella llum ja l’havien aconseguida trenta anys abans Marià Fortuny, Laureà Barrau o Anders Zorn. Però per a molts, Sorolla és molt més que una postal. El geni nascut al carrer del Trenc de València plasma la seua mestria als petits formats de Xàbia, on s’aproxima a experimentar les avantguardes, i està disposat a trencar els esquemes que l’han fet amable, còmode i famós per als ulls dels seus fans incondicionals, bàsicament als seus clients. Però els seus experiments, el seu creixement com a artista no té res a veure amb el negoci, que gestiona rígidament la seua dona, Clotilde. Perquè Sorolla és un triomfador, i per això pinta burgesos, gent d’èxit. Els pinta a la moda, amb glamour, perquè aquests retrats són la imatge que queda d’ells. Ben pentinats, ben vestits, posant… Ell és dels pocs que aconsegueix pintar plecs més perfectes que en la realitat, amb només el traç del pinzell i una taca.

El retrat de Sorolla a Isabel Bru.

En el quadre que s’exposa al Museu de Belles Arts de València d’Isabel Bru, la gamma de verds l’obté de sis pigments: òxid de crom, verd de coure i un compost de coure i d’arsènic, el famós verd Schweinfurt. El blanc és de cerussa i de plom. Amb aquests colors pinta Isabel Bru, una cantant de sarsuela molt apreciada a finals del segle XIX. El mestre Chapí va compondre per a ella La Revoltosa, una de les peces d’aquestes òperes transformades per al públic hispànic i que tingué un èxit indiscutible. Sorolla ens ofereix una gamma rica de blancs i de verds, per tal d’obtenir el màxim rendiment òptic dels colors. Té èxit, la gent ho demana i ell continua venent. Sorolla està molt ben relacionat amb l’aristocràcia i l’alta burgesia madrilenya on s’ha introduït gràcies al seu amic pintor Aureliano Berruete. Si Cézanne era “un primitiu del nou art” Sorolla va ser un geni instal·lat eternament en una àrea de confort que dominava i li donava fama i reconeixement. Ell no trobava, senzillament, conservava. No s’aventurava per camins nous de l’art, perquè sabia que les cartes que tenia li funcionaven, i sempre guanyaven. Mentre que Picasso feia el 1907 Les senyoretes del carrer Avinyó, Sorolla el 1920 continuava sense ser l’avantguarda d’ell mateix. I mentre que Picasso el 1907 tardava un any a acabar Les senyoretes, Sorolla en tres setmanes n’havia acabat 23.

Curiosament, Sorolla va acabar de pintar quan ho feia amb el retrat de Mabel Rick Pérez d’Ayala, la dona de l’escriptor. Ell mateix ens ho conta: “va fer quatre pinzellades, llargues, desesperades. “No puc” digué mentre se li humitejaven els ulls” Acabava d’experimentar l’atac d’hemiplegia mentre feia els últims traços de la seua vida sobre el llenç… El blanc de la camisa de Mabel aquell dia esdevingué negre de dol…

Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close