L’exposició fotogràfica ‘Inemuri’ –l’hàbit japonès de fer la migdiada en públic al lloc de treball, al metro o al carrer– intercala imatges d’homes practicant aquesta tècnica de ‘descans actiu’ o relaxant-se, amb altres de dones treballant sense treva arreu del món. Rere l’objectiu, s’hi amaga la mirada captivadora de la periodista Eva Murgui, que explica l’origen de la mostra que es pot visitar fins al 13 de març a la galeria etHALL de L’Hospitalet de Llobregat.
Inemuri
Galeria etHALL
C/ Salvadors 22, L’Hospitalet
Fins al 13 de març 2021
Explica l’Eva Murgui que la primera vegada que va veure a una persona dormint davant d’una olla bullint amb fideus va quedar-se força impactada. Va ser a Tailàndia fa més de 10 anys i el protagonista de la migdiada, un home, feia un ‘descans actiu’ mentre treballava en una paradeta d’un mercat a l’aire lliure. Estava practicant la tècnica de ‘la migdiada de la cullera’, ideada per Salvador Dalí per tal de rendir més i millor (a nivell creatiu, en el cas del geni del surrealisme) en despertar-se i tornar a la realitat. Inemuri, en diuen al Japó. “És una pràctica habitual i no està mal vista –puntualitza Murgui–, mentre que a altres parts del món es causa d’acomiadament”. No va fer cap foto d’aquell instant decisiu allargat en el temps, però l’escena es va repetir en altres països asiàtics, i aquesta viatgera apassionada i caçadora de moments íntims i costumistes no es va poder estar de retratar l’inemuri.
La periodista i documentalista reconeix que enveja la facilitat per poder “desconnectar en públic d’aquesta manera, sense preocupar-se per la incomoditat puguin estar causant” a veïns i forasters. Però revisant el seu arxiu fotogràfic, va començar a preguntar-se si la majoria de dones també poden permetre’s fer aquesta pausa i “gaudir-la sense complexos”. Després de recórrer mig món quan vivíem sense mascareta –la mostra presenta una quarantena de fotos d’Armènia, Colòmbia, Cambodja, Corea del sud, Etiòpia, Filipines, Geòrgia, Japó, Mèxic, Palestina, Sri Lanka, el sud d’Itàlia i Tailàndia–, Murgui va adonar-se que tenia moltes fotografies de dones treballant (sobretot en mercats, places o venent artesania) i, per contra, en tenia moltes d’homes descansant en el lloc de treball, dormisquejant o simplement gaudint en moments d’oci, aprofitant el temps lliure: asseguts al carrer, envoltats d’amics i jugant a cartes, per exemple.
Entre aquestes imatges hi trobem un taxista, amb la finestreta abaixada, i dormint plàcidament al seient del conductor amb el taxímetre parat, per descomptat, als carrers d’Armènia; un fruiter fent la cigarreta i mirant a l’infinit entre els pebrots, cebes i patates que acabarà venent a la seva clientela; un avi, capcot, fent una becaina a la barra d’un bar colombià; i un home armeni fent equilibris en un matalàs inflable en un una bassa al mig d’un bosc, “fent el ‘guiri’ al seu propi país, en una posició força ridícula”, apunta l’autora. Al costat, hi ha instantànies amb dones atrafegades preparant el gènere als bulliciosos mercats asiàtics, noies adolescents confeccionant polseretes per vendre a les bucòliques platges de Cambotja i mares d’arreu del món tenint cura dels seus fills, marits i pares amb una mà mentre amb l’altra treuen la pols que dia rere dia embruten els vidres de la casa. Són dues cares d’una mateixa moneda: el món desigual que encara avui ens envolta.
La càrrega mental, un altre sostre de vidre
“La idea principal de l’exposició és que les dones estan permanentment actives, no descansen ni físicament ni, sobretot, mentalment. Sempre arrosseguen la càrrega mental d’haver-se d’ocupar no només de la seva feina, sinó també de les cures i el treball domèstic. L’art d’evadir-se és un luxe per a elles –assegura Murgui– en canvi els homes culturalment han estat educats per aconseguir aquesta capacitat de desconnectar. I aquest és un patró que es repeteix arreu, en diferents societats i cultures”.
Però no cal viatjar a indrets exòtics, per constatar que el descans femení és una fita encara per aconseguir. “Amb les meves amigues que són mares, ho veig. Si no estan fent tasques laborals o familiars, estan donant instruccions a les seves parelles sobre tot allò que cal fer: ‘Per favor, pots agafar el cotxet i pujar les escales?’ o ‘Pots banyar la nena, si us plau?’”, reflexiona la fotògrafa. “Em refereixo a persones d’entre 30 i 40 anys, de la generació de la meva mare ja ni en parlo”.
Anatomia de molts instants
La mostra alterna retrats, amb mirades de complicitat a càmera, i fotografies de carrer, en què el visitant es troba immers en l’escena, traslladant-se a indrets llunyans, un detall que s’agraeix ara que no es pot viatjar.
També s’intueix, en les instantànies, la naturalesa de cada societat. “Les coreanes i els coreans, per exemple, són molt tímids, no parlen gens d’anglès i en general no els hi agraden els turistes. A Seül gairebé ningú ens dirigia la paraula i ni tan sols ens agafaven els taxis, perquè són molt vergonyosos. En canvi a Sud-amèrica, la gent acostuma a ser molt més oberta, i això traspassa la càmera”, conclou Murgui.
