Actualment es poden veure a Barcelona dues exposicions “sense imatges” d’Ignasi Aballí. Aquest aparent contrasentit, exposar sense imatges, esdevé, en el seu cas, una forma d’expressió reflexiva i radical carregada de tota mena de significats i connotacions. Es tracta precisament de posar en qüestió la pròpia cultura de la imatge des del mateix món de l’art i de les imatges.
Ignasi Aballí: Diagrames
Galeria Toni Tàpies
Consell de Cent, 282, Barcelona
Fins al 7 de març de 2020
Ignasi Aballí: Sense imatge
Blueproject Foundation
Princesa, 57, Barcelona
Fins al 12 d’abril de 2020
A la Galeria Toni Tàpies podem veure dues edicions de gravats inèdits de l’artista. A la sèrie Esquema I a VI, uns senzills requadres compartimenten l’espai com si es tractés de la projecció en planta d’un habitacle.
En uns casos, dintre dels requadres de la part superior, hi trobem uns petits números distribuïts aleatòriament que, en els de la part inferior, apareixen de manera organitzada i ordenada.
En altres ocasions, el requadres contenen paraules —en un cos molt petit— al mig de l’espai, paraules com ara intangible, absent, inaccessible, inimaginable, en català i/o en anglès. L’artista aprofita la manca de gènere dels mots en anglès per posar l’èmfasi en el concepte mentre que, en català, els tradueix en femení per fer referència, alhora, a una possible obra artística que la paraula substitueix.
L’altra sèrie, la de les Set estampacions d’una planxa de gravat, mostra tan sols diverses posicions aleatòries que una planxa de gravat pot assolir en un paper. Són gravats en sec, blancs, sense cap mena d’entintat, sense la més remota relació amb alguna imatge; tan sols són el testimoni d’un contacte, tan sols les marques de la pressió de la planxa sobre el paper.
A l’exposició també s’hi poden veure uns peculiars “dibuixos” —abstractes i atzarosos— que el temps ha realitzat tot utilitzant la pols com a pigment. I també hi trobem un parell de petites “estampacions”, un parell de papers amb les taques de les mans brutes del gravador, aquells papers subsidiaris que s’utilitzen per netejar les planxes i que després es llencen a les escombraries. Tot plegat, una triple referència poètica al pas del temps, a allò que rebutgem i a la màgia de la transferència d’un suport —entintat, dibuixat o escrit— a un altre d’immaculat i buit.
L’exposició Sense imatge, a Il Salotto, una sala interior de la Blueproject Foundation, és una intervenció que altera la percepció i l’experiència que podem tenir en un espai expositiu. I és també un muntatge auster, una instal·lació silenciosa, un site-specific.
La intervenció assoleix l’aspecte d’un recorregut físic i alhora gairebé metafísic, d’una mena de poema transitable, d’un itinerari format per espais i algunes paraules, clares, directes, profundes; unes paraules que ens interpel·len i que ens fan pensar. Són termes com ara absent, censurada, efímera, esborrada, amagada, immaterial, imperceptible, inconcebible, invisible, inimaginable, desconeguda, impensable, etc. Paraules que no porten incorporada cap imatge visual, que no fan referència a cap ésser viu, objecte o paisatge concrets sinó que remeten a idees i conceptes abstractes.
Aquests mots, col·locats a l’alçada dels ulls, ocupen els espais de les parets que estarien destinats a les obres d’art. I, per tant, les substitueixen al mateix temps que les qüestionen, les discuteixen i les interroguen.
El resultat, més que no pas un laberint d’imatges, és un recorregut per espais transitables esquitxats de paraules. Aballí, com Beckett, experimenta amb la materialitat de la paraula que es dissol a través d’un sistema de pauses, de silencis, d’espais. La seva instal·lació, el seu itinerari sense principi ni fi, no té ni destinatari concret ni funció específica que no sigui la del propi discórrer en el temps i en l’espai. Per això, pot semblar que s’instal·li gairebé en els límits d’allò indicible.
Qui vulgui tenir la sensació d’experimentar la força i la profunditat de l’espai buit, del silenci, de la paraula, que traspassi la porta d’Il Salotto, a la Blueproject Foundation, i passegi tot sol per aquest indret.
En un ambient de sorolls, interferències, distraccions i contaminacions en el que estem immersos, en el que (sobre)vivim com podem, traspassar la porta d’Il Salotto i veure una exposició “sense imatge” pot ser una experiència terapèutica, un exercici de purificació, una pràctica de meditació.
Des del punt de vista de les arts, aquestes dues exposicions d’Ignasi Aballí, aquests silencis, aquests espais i aquestes paraules, ens porten ressons del quadrat blanc sobre fons blanc, de Malèvitx, de les obres “sense títol” dels minimalistes, del Comment dire, de Beckett, de l’Schmerzraum de Beuys.
En un context d’excessos i de proliferació d’imatges de tota mena, la proposta de l’artista prescriu una purga i ens recepta l’adopció d’una dieta austera que ens aprimi, que ens ajudi a perdre pesantor.
Aballí aposta per una ecologia de les imatges, per un llenguatge sostenible, per la preservació del nostre medi ambient lingüístic, artístic i cultural.
La seva obra en general ens fa pensar en la poètica de Beckett per aquesta voluntat de despullament, per aquest qüestionament del propi llenguatge artístic, per aquesta tendència a la introspecció, a la valoració del buit, de l’espai, del temps, de la paraula.
Els grans temes i les principals preocupacions d’Aballí són l’excés d’estímuls de tota mena que ens envolten, la problemàtica de la banalització dels mitjans d’(in)comunicació, l’absència, el silenci, la par(au)la, el pas del temps; és a dir, els grans temes de l’art, de la literatura, de la poesia, i de la nostra vida en general.
