Eivissa va suposar per al jove Zush (nascut Albert Porta, 1946-Zush, des del 1968-Evru, des del 2001) un refugi serè, un espai de llibertat i de trobada amb gent creativa d’arreu del món i el lloc on durant 15 anys l’artista va consolidar el seu llenguatge artístic. Allà va esclatar i desenvolupar el seu estat mental, el seu univers alternatiu, Evrugo, que ha conformat tota la seva trajectòria. Zush es va estar a Eivissa del 1968 al 1983, i just a la tornada a Barcelona, quan ja era un artista reconegut el col·leccionista Josep Suñol li va oferir un espai de residència i treball durant dos anys, just en el mateix lloc on ara hi ha la seu expositiva de la Fundació Suñol, al barri de les Corts de Barcelona. Després de veure’s al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa (MACE), és a la Fundació Suñol on ara es pot veure una exposició que rememora els anys eivissencs de Zush i que clou el 20è aniversari de la institució.
Zush a Eivissa
Comissariat: Enrique Juncosa, Elena Ruiz i Xavier de Luca
Fundació Suñol
Barcelona
Fins al 20/5
El 1968 va ser un any convuls i a la vegada crucial per a l’artista nascut amb el nom d’Albert Porta. En un d’aquells moments de la vida en què la mala sort et cau a sobre com una llosa, la policia el va parar anant amb una moto que no era i una bossa de marihuana a sobre. Va ser detingut i després d’uns dies a la presó Model, va acabar ingressat tres mesos a l’Hospital Frenopàtic. Allà un esquizofrènic, l’Armando, amb qui l’artista jugava a inventar noves paraules, el va batejar com a Zush.
És amb aquest nom que es presenta per primer cop a la seva primera exposició individual a la mítica galeria René Metras de Barcelona, que amb el seu títol Al·lucinacions ja descriu molt bé el tipus d’obra que s’exposava. Metras havia descobert Zush quan era un adolescent un dia en què visitant a la galeria, amb una innocència i bonhomia que l’artista encara conserva, volia comprar-li una obra de Modest Cuixart. El galerista va copsar que aquell noi era especial i va ajudar-lo a desenvolupar la seva carrera artística. A Al·lucinacions, una exposició que la policia també va vigilar de ben a prop, Zush va presentar obres fetes amb pintura fluorescent, que havia experimentat a l’habitació negra i amb llum ultraviolada que hi havia a la casa del Maduixer, on compartia residència amb altres artistes com Antoni Llena, Àngel Jové i Sílvia Gubern. Són obres que semblen autèntiques finestres a un món alternatiu i absolutament psicodèlic. A l’exposició sobre la relació de Zush i Eivissa hi ha una sala on es concentren algunes d’aquestes pintures intenses, que provoquen un efecte que fa que no vulguis sortir de l’espai.
Va ser precisament a la René Metras on el pintor alemany establert a Eivissa Erwin Bechtold va proposar a Zush que per què no se n’anava a passar un temps a l’illa ja que allà trobaria més tranquil·litat, després de l’experiència traumàtica de la presó i el frenopàtic. És d’aquesta manera com l’artista es va acabar establint a Eivissa. Va llogar una casa a la Vall de Morna, sense aigua corrent, i vivia com un autèntic hippie. Curiosament, la paraula “Morna” era un dels mots que Zush havia inventat amb el seu amic Armando al frenopàtic i que apareix en el centre de la invitació de l’exposició a la René Metras, un fet que a Zush li va semblar premonitori.
L’artista assegura que és a Eivissa on va esdevenir “adult, com a persona i com a artista, allà vaig madurar”. Exposa les seves pintures fluorescents a la galeria d’Ivan Spence, un dels artífexs que l’art més avançat s’exposés a l’illa en aquells anys. Zush, a més, s’enamora de la filla d’Spence, Kate (Kaenia, en l’idioma evrugui), la seva primera dona, i té dos fills. Creativament, però, l’artista recorda l’ambient cosmopolita que l’envoltava, malgrat estar en un lloc tan allunyat del món, i això va marcar l’obra d’aquella època. Eren persones que procedien dels llocs més diversos i amb ells Zush, segons explica, se sentia més informat del que passava al món que si hagués estat en una gran ciutat, i ja no diguem Barcelona.
Són anys en què des de l’illa es consolida el llenguatge formal de l’artista en un univers farcit d’ulls, línies relacionals, cervells, mapes, cartes del Tarot al seu estil, escriptures i dels habitants d’Evrugo, de vegades acollidors, de vegades una mica inquietants. L’Estat particular de Zush es va anar construint en aquells anys eivissencs. Eivissa va ser el lloc on el Bing Bang que va donar lloc a l’univers d’Evrugo es va començar a expandir.
Tota l’obra de Zush, com es pot veure a l’exposició, malgrat que representi mons fantàstics i alternatius, no es pot explicar sense la seva experiència vital i personal. Amb el seu virtuosisme no prou reivindicat —fixeu-vos en el treball de miniaturista exquisit que hi ha a les seves pintures i dibuixos—, Zush-Evru està creant un conglomerat complet de relats autobiogràfics. Per exemple, en una de pintures de l’exposició, el retrat de Kaenia de nena és el centre de la composició. Malgrat tot, Zush ha fet molt pocs autoretrats “oficials”. Un d’ells, titulat Ego Oiram Evrugo (Visca Evrugo en llengua evrugui), del 1983, fet a partir de la projecció d’una foto de l’artista, s’ha inclòs a l’exposició.
Com una esponja, Zush incloïa imatges que li impactaven especialment fora del seu món interior. Es va fascinar per l’ull de Helmut Schmidt, que havia vist a Der Spiegel, i l’incorpora a l’obra Confuzeya (1974), una esplèndida peça de la col·lecció del MACE, que representa una mena d’un espai fronterer amb una portalada que comunica mons. I és que tota l’obra de Zush-Evru actua com a element comunicador entre realitats diverses i ell mateix actua com a una mena de xaman o mèdium que canalitza la comunicació entre elles.
Convençut també que l’art té el poder de curar —com va demostrar a l’exposició Tecura i a les nombroses activitats que ha realitzat sobre aquest tema—, en un moment difícil d’addicció a les drogues, Zush va exorcitzar els seus dimonis amb una sèrie d’obres protagonitzades per uns éssers que anomena Heroínos, que ben bé podrien haver inspirat als creadors de l’aspecte dels personatges de la pel·lícula Gremlins, anys abans de l’estrena del film.
Seguint amb els aspectes autobiogràfics, a l’entrada de l’exposició es mostren dues teles de gran format que resulten una excepció, ja que Zush no acostuma a fer obres grans. La titulada en anglès After The Eclipse (Després de l’eclipsi), del 1976, rememora la nit en què va morir Franco i va tenir lloc un eclipsi de lluna. Zush estava aquella nit volant a Nova York i va poder contemplar l’eclipsi des del seu seient de finestreta de l’avió. L’obra és com un relat mitjà en clau d’aquest episodi, amb una anamorfia de la cara de Franco i diverses imatges que hi fan referència. L’altre gran format és Nasha Declona Yasmu Tucare (1979), que es refereix al seu conflicte amb la seva esposa del moment per tenir més fills, o no, i tota una declaració d’intencions sobre el procés creatiu com una forma de procreació.
El 1983 Zush va deixar definitivament Eivissa i va tornar a Nova York uns mesos fins que finalment el 1984 s’instal·la a la Galeria 2, l’espai que ara acull l’exposició. Josep Suñol, que juntament amb el galerista Fernando Vijande, va donar un suport extraordinari a Zush, raó per la qual la Fundació Suñol té més de 300 obres de Zush/Evru al seu fons. Ja el 2009 la Fundació, que aleshores tenia la seva seu al passeig de Gràcia, ja va organitzar una exposició de Zush, en aquell cop més centrada en l’obra anterior com a Albert Porta i els primers anys com a Zush. L’univers Zush torna, doncs, a un espai impregnat de l’energia i força creativa d’un artista irrepetible i genial.
