Arts visuals / Art World

L’ARCO de l’obstinació

La fira madrilenya tanca la seva atípica edició estiuenca amb la meitat dels visitants habituals i obres de gran qualitat a preus més continguts

Maribel López ho va aconseguir. Fent malabars amb les dates, la directora d’ARCO no va arribar a cancel·lar cap edició: va clausurar la de 2020 uns dies abans del confinament i va inaugurar la de 2021 en ple rebrot juvenil, quan molts pressionaven per suspendre-la. ARCO va arriscar i la va encertar: no hi va haver les temudes baixes d’última hora i hi van assistir els 130 galeristes previstos (80 menys que en l’edició anterior, tot i la reducció del 30% del preu de l’estand), 250 col·leccionistes (cent menys de l’habitual), els directors de museus i col·leccions importants i el 50% del públic, encara que aquesta dada és la que menys influeix en les vendes, que van ser més que satisfactòries. L’objectiu era reactivar el mercat i, segons una opinió ben bé unànime, es va complir.

Vista general de la fira d’Arco amb un cap de Plensa

Per si de cas, ARCO havia creat també una mostra electrònica, l’e-exhibition (https://arco-exhibitions.ifema.es/es_ES/inicio.html), per tal que les galeries tinguessin, si escaigués, una plataforma on exposar les seves peces. Aquesta plataforma, però, se la va fer seva l’artista peruà establert a Catalunya, Josecarlos Flórez, per reproduir a Pira Espacio (https://piraespacio.com) de Barcelona el Pavelló 9 d’IFEMA, a través d’una aplicació de realitat virtual que alterna imatges de les obres i dels llits UCI de quan, en els mesos més durs de la pandèmia, es va convertir en hospital de camp. Maribel López no nega que es va plantejar canviar de pavellons, però finalment no es va deixar influenciar, i la voluntat d’oblidar de la gent va fer la resta. Les omnipresents mascaretes es van encarregar de recordar la covid-19, tot i estar pràcticament absent de la creació, excloent-hi la imatge del primer dia de desconfinament a Madrid de Simeón Sáez (galeria F2) i poca cosa més.

Obra de l’artista Josecarlos Flórez al stand de la galeria Pira Espacio Barcelona, al Pabelló 9 d’Arco

Sòbria, espaiosa i essencial, ARCO es va presentar pel que és un espai de mercat. La fira, que durant anys es va revestir d’esdeveniments col·laterals per superar un cert complex d’inferioritat, ara reduïda a la seva essència demostra estar a l’altura dels seus homòlegs internacionals. Els col·leccionistes hi van arribar amb les idees clares, decidits a comprar i es van trobar amb propostes de qualitat a preus més continguts (escultures de Juan Muñoz que no arribaven als 370.000 euros!) i la fórmula va funcionar. Van faltar els cops d’efecte i les propostes més escandaloses i sovint anecdòtiques, però hi va tenir cabuda també l’experimentació. És el cas de dues peces que acullen tots els debats més candents sobre els NFT (not fungibles tokens), ‘obres digitals autèntiques’. A partir d’empremta digital d’una olivera Solimán López (Baró Gallery) crea una escultura física i virtual que estableix una analogia interessant entre objectes rars naturals i digitals, mentre que Daniel Canogar (Max Estrella) es nodreix de les transaccions d’NFT artístiques per desconstruir-les i convertir-les en elements d’una obra generativa sempre distinta. El Museu Reina Sofía va deixar clara la seva voluntat de donar suport a l’art experimental, adquirint-hi una instal·lació formada per 16 impressions fotogràfiques i un programa informàtic per gestionar la informació de la Biblioteca Pública de Nova York d’Andrés Pachón (Ángeles Baños) , un jove artista que treballa amb la visualització de dades. Aquest any, el Reina Sofía va gastar 300.000 euros en les obres de 15 artistes, incloent-hi 4 xilografies d’Agustín Ibarrola (José de la Mano). Tanmateix, el Museu de Belles Arts de Bilbao va adquirir, per 300.000 euros, l’obra mestra de l’artista basc, un mural de 10 metres en homenatge al Guernica. L’obra, una de les cobejades d’ARCO, va ser creada el 1977 per demanar el retorn del llenç —en aquell temps conservat al MOMA— a la localitat basca que va inspirar Picasso.

Vista d’espais de la fira d’Arco

En general, les galeries van apostar per valors segurs, com van demostrar les escultures ubiqües de Jaume Plensa: des dels petits rostres en cristall de Murano (Lelong) fins a l’enorme figura asseguda, il·luminada des de l’interior amb LEDs de colors (Senda). Tot i això, molts van aprofitar la peculiar situació per presentar propostes més personals i artistes emergents, sense les pressions habituals del comitè de selecció.

La nova consellera de Cultura Natàlia Garriga amb Carla Cascales visitant la fira

L’única cosa que es va posposar va ser la programació del 40è aniversari que se celebrarà en la pròxima edició, a finals de febrer, com és costum. Aquest any, els projectes especials substituint les seleccions comissariades es van dedicar exclusivament a dones, una forma de satisfer part del deute contret amb els artistes. Van destacar la pintora feminista Mari Chordà (Mayoral)  i els dibuixos exquisits de Magda Bolumar (Marc Domènech) , eclipsada per la fama del seu marit Moisès Villela. Aquest estand va ser escollir per la flamant consellera de Cultura, Natàlia Garriga, per al seu breu discurs a les galeries catalanes, curiosament centrat en la necessitat d’impartir classes d’art a les escoles, en lloc de fer-ho en els reptes apressants del mercat de l’art. La consellera, que va aprofitar el viatge a Madrid per inaugurar una mostra sobre Cirlot al Centre Cultural – Llibreria Blanquerna, va transmetre el seu suport a les deu galeries catalanes. Amb el seu esperit entre heroic i solidari, totes les històriques van acudir a la crida d’ARCO, menys  ProjecteSD i NoguerasBlanchard, l’absència de les quals va ser molt criticada perquè van ser galeries forjades en aquesta fira.

Rocío Santacruz va tornar a fer doblet com a directora de la fira Arts Libris (aquest any, més gran i cuidada que mai) i com a galerista en un estand presidit pels retrats de les dones de la Bauhaus de Gonzalo Elvira, una instal·lació de Mar Arza en homenatge a Oteiza i dues animacions hiperrealistes de Marina Núñez que ofereixen una relectura del gènere de la natura morta en clau tecnològica. Les obres, guardonades amb el Premi Adquisició ARCO-BEEP d’Art Electrònic, passen a formar part d’aquesta col·lecció catalana, que també va adquirir una obra de Canogar i una altra del japonès Ken Matsubara. Per primer cop, la galeria que més mirades va acaparar no va ser ADN amb les seves obres provocadores, sinó Senda, amb un tríptic de Gino Rubert irònic i mordaç però també afectuós, que reuneix el qui és qui de l’art català. Una obra que és una metàfora del món de l’art, sovint tancat i endogàmic, però aquest cop solidari i cohesionar, per assumir un risc que va transformar-se en guany. Ara només queda superar que les vacunes funcionin i que, en quinze dies, no hàgim de lamentar l’eufòria d’aquest ARCO d’estiu. 

Roberta Bosco
Periodista d'origen italià especialitzada en art contemporani i cultura digital, comissària d'exposicions i docent. https://arteedadsilicio.com

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close