El Rosselló treu el seu nom del color de la seua terra, rosa i roja, que s’inflama a cada tardor. A aquest vermellor temporal, s’hi afegeix el blau, típic de les postals i dels cartells de promoció turística. Des del Pirineu fracassant el mar Mediterrani, barrejant-se a les teulades pàl·lides del centre de Perpinyà, les terres del septentrió semblen assumir les tintes de la seua paleta. En Julien Laporte és un d’aquests artistes que s’inscriuen en la llum del seu territori. Les consumeix, se’n nodreix. Sembla extreure els colors del paisatge que l’envolta per projectar-los a les seues teles. Intentant d’apropar-se del blau del cel rossellonès, o del mar empordanès, el jove artista relata la seua voluntat de fugir del gris parisenc, de tornar a trobar la llum amb la qual va créixer. Itinerari vagabund, per un retrat íntim d’un jove pintor humil, tímid, i solar.
El seu taller, en un antic pis de fusta i de ferro forjat, dona directament sobre la plaça Rigaud, a la cruïlla entre els barris de Sant Jaume, de Sant Mateu i de Sant Joan. En Rigaud, fill de la ciutat, s’havia quedat a Versalles, per pintar els retrats de la cort d’en Lluís XIV. En Julien, ell, va decidir tornar al país, seguint la generació d’en Violet, Bausil o d’en Monfreid, obsessionat per les entonacions càlides que voregen l’Albera. A sota de les seues finestres, la plaça s’anima.
Es nota el xoc de les poblacions, en una ciutat que bull, encara incerta del seu futur. Només la proposta de consum manifesta el moviment de gentrificació que atabala el barri. Una taverna de vins naturals i de cerveses artesanals s’ha implantat, des d’uns quants anys, entre uns kebabs. Al seu davant, la facultat de dret persisteix les obres de restauració. La barreja dels públics, els preus de l’immobiliari que pugen, l’atenció de l’ajuntament en un barri històricament baquetejat afavoreixen una atmosfera particular, amb electrons suspesos en l’aire; amb la mateixa electricitat que se nota abans d’una forta pluja.
Finestres amplament obertes, en Julien domina l’espectacle quotidià de la plaça que es desperta d’una ressaca. El seu taller és immaculat. Els tubs de pintura quadrats en l’armari, les teles recolzades contra la paret, menjant una bona part de l’espai. Fill de vinyaters, en Julien creix amb el seu germà envoltats de la terra negra del peu de Castell-Rosselló, entre Perpinyà i l’estany de Canet. Només per les seues pintures, es podria tornar a traçar el camí que el va portar fins a aquest pis, plaça Rigaud. En Julien segueix els consells de la mare, després d’una educació perpinyanesa. Una primera estància a l’Artelier de Nathalie Serra, a Perpinyà, li enfonsa el peu a l’estrep. L’Atelier de Sèvre, a Paris, l’acull amb les paraules del seu director: “Aneu fora. Aneu a beure copes, a visitar exposicions, a parlar amb la gent”.
Petits consells que semblen un terratrèmol per un gran tímid. “Jo, només volia dibuixar, sense que els altres em toquin els collons”. Els exàmens per entrar a les grans escoles li costen, l’intimiden. Després de passar les quatre proves, integra les Belles Arts de París. Amb la nova formació, s’obra un canvi dràstic en la seua experiència. “Allà, ets descuidat. Ningú te diu el que has de fer ni com”. Els estudiants de primer any han d’esperar per tenir una plaça assentada en els tallers col·lectius, compartits amb els de segon i tercer. El provincià se troba un seient, poc a poc, lluitant i arrapant-se al cap de tres anys. La pèrdua del seu pare dos mesos abans d’acabar el diploma, impacte la seua trajectòria, i derrota el seu últim any davant del jurat.
El temps d’uns mesos, deriva lluny de la gravitació de l’escola parisenca per anar a trobar la claror del migjorn. El sud profund s’ofereix a València, ciutat de Sorolla, germana de Perpinyà. Allà, hi troba una pintura clara i forta, lluminosa, en adequació amb el paisatge nord-català. “El grisor parisenc mai m’havia impedit de pintar. Però París, ja s’ha acabat”. Al País Valencià, a Xàtiva, torna a trobar uns cosins, en aquestes ramificacions familiars que nombrosos catalans del nord tenen al sud. Descobreix la ciutat quan baixa del tren, a l’estació Sorolla, amb aquesta sensació de trobar-se nu, sol. “Es una ciutat comparable a Perpinyà. La llum hi és prou diferent. Però la mar, el rerepaís… Allà, em vaig espavilar. He agut de vèncer aquesta timidesa”. És clar, encara avui, sembla fugir la presència dels homes en les seues teles. Aquests s’endevinen per l’arquitectura, gràcies a l’ordenació del seu paisatge, per unes cadires abandonades.
La seua pintura continua tintant-se de les influències de Miró, de Matisse, de Bioulès, de Tabouret. A València, també, es troba amb el seu estil, el seu model de pintura i de pintar, esbossant ràpidament. Fins i tot frenèticament. A la Politècnica de les Belles Arts, els professors li diuen: “Impossible que pintis tan ràpidament. Sembla que no t’agradi pintar, per fer-ho tan ràpid”. En tornar a París, prepara el seu diploma final durant un any i mig, amb cada dia la seua tela maltractada. Una creació intensa, violenta. El treball pagarà, i l’aventura parisenca es tanca amb la convalidació del diploma.
En Sébastien Planas li ofereix el seu bitllet de tornada. Exposat a la galeria del Festival Internacional del Llibre d’Art i del Film, en Julien torna a trobar la seua ciutat, el seu ambient, la seua gent. Segueix amb Clémentine Combes de Tralala Galerie. En l’antiga Galerie dels Hospicis de Canet, en Julien hi exposa unes obres que es multipliquen, amb una pintura quotidiana. Tancat en el seu taller, utilitza la música per tornar a trobar la fotografia mental del paisatges que l’assetgen. Una pintura apressada, abans que el record s’esborri. Una pintura musical també, d’orquestres o d’acústics. Mercedes Sosa, entre d’altres, dicta el recorregut dels pinzells. Musical, fins que en Joseph Chedid, germà d’en Matthieu, li demani d’il·lustrar la cobertura del seu àlbum Guérir. “La música dispara les idees, els records… com una màquina”.
Dels records, en esprem uns colors vius, inundats pel sol i reflectits per la terra. Una llum pròpia al territori, viva i viva, contrastada. Un blau pur, d’ombres i de frescor. Un blau trobat en les grans vies de París, en l’horta valenciana, en un vestit de dol i en una tarda a la Costa Brava. El blau de les Alberes i dels Aspres, dels contraforts de Sant Martí de la Roca i de la plaça d’un poble. El cel, és el dels arbres, del cim dels pins d’aquesta passejada de vora mar; sense acabar-se, els troncs similars a pilars de catedral. Com la plaça Rigaud, l’ambient s’ha suspès en les pintures d’en Julien. Les partícules que componen els elements de la tela s’han immobilitzats per deixar plaça a una treva fràgil, deixant el temps necessari per contemplar.
