Arts visuals

El bufador de llunes i estels

Pocs llibres que s’expressen en poesia i il·lustracions surten de la mà del mateix autor. “Llunes de paper” d’Israel Clarà, publicat per Arola Editors, és un d’aquests llibres rars que combinen el lirisme de les paraules amb un món còsmic per on l’autor s’enfila per les escales del somni cap a un univers infinit, de constel·lació pura.

Poeta que viu a l’ombra de les limitacions del sentit de la vista, creix en les paraules, i poesia i pintura són enlairades per l’amor. “A Cristina, amant i amiga”. No hi ha dubte a qui dedica aquestes llunes. És l’amor el que mou el sol i les estrelles on es troben els amants. El llibre aplega quatre blocs de poemes i el darrer, il·lustrat, és el que dona títol al conjunt. Els llibres es titulen Il·lusions òptiques, Els ocells de la neu, Levitat de l’ésser i Llunes de paper.

Ja al començament, l’autor ens dona la clau del fil que relliga aquest conjunt: “Escriure poesia té molt a veure amb l’ordre còsmic, amb l’harmonia de les esferes i les constel·lacions”. Israel Clarà s’expressa en versos lliures o sonets. La majoria són lliures i les paraules cauen com un devessall d’espurnes de focs d’artifici que s’enfilen al cel abans de fixar-se sobre el paper, cargolades en punts i seguits que no donen treva al descans en pàgines en què s’escriu un amor sense límits.

L’atracció per la literatura, Dant i Petrarca; per l’arquitectura i la seva geometria amb Euclides; i la pintura, amb Picasso, Miró i Matisse com a referents, es donen la mà en aquest llibre fet de llum, somnis i nocturnitat, on el sol besa la lluna en un acte d’amor humà. Colpit per l’horror del Guernica i la dona que hi plora, Dora Maar, a ella dedica el poema La dona del quinqué: “El plor queda suspès del violoncel que sona enllà del quadre, endins dels tristos ulls de dona en què brilla la flama dels ulls de Dora Maar”.

Coberta del llibre llunes de paper, d’Israel Clarà.

Hi ha molts més referents per al poeta en les citacions que encapçalen cada poema, com Albert Camus, Lautréamont, Ezra Pound, i poetes de casa nostra com Maria-Mercè Marçal, Caterina Albert, Carles Duarte o Mercè Rodoreda, entre altres. Com diu Vinyet Panyella al pròleg, que titula Cosmogonia de l’amor, arquitectura astral: “El poeta reconeix que les llunes de paper són els seus universos onírics; la versió visual dels poemes conté traces picassianes i mironianes  que culminen en dos impactes amb diferents tonalitats d’un blau intens -molts dels poemes dels llibres s’embolcallen en totes les tonalitats del blau.”

I el blau del que Joan Miró deia “Ceci est la couleur de mes rêves” és el que acompanya intensament els poemes Dona adormida en una mar somiada, Dona plorant amb un estel de lluna sobre el mar i Brilla, dins el coneixement del negre, l’or del teu somni. Aquest darrer títol, extret d’un vers de Salvador Espriu, està dedicat a “Arianna Savall, arpa de llum”, una pinzellada de la importància que la música té per a Israel Clarà, al costat de la poesia i la pintura. Una taca enorme, negra i compacta, femenina sens dubte, amaga un tresor daurat, un somni, sota la línia d’un ull tancat.  I la nit transcorre entre estels lluners i ocells nocturns. La voluptuositat del cos informe, plegat en corbes, no aconsegueix esborrar el perfil d’uns llavis sensuals que no descansen de nit.

Venècia és un altre pas que vibra a les Llunes de paper, no només per les referències a la literatura, amb Casanova; a l’arquitectura, amb Palladio o al cinema, amb Visconti, sinó també per la vivència personal de la ciutat de les cúpules daurades que es mou silenciosa a ritme d’aigua i on la lluna es treu la màscara per morir aviat. La dona veneciana, en alt estil renaixentista, passeja per una ciutat de simetries, de geometries de travertins amb memòria d’arquitectura noble i altiva, que dibuixa crepuscles innocents al cel i besa amb les cornises un cel de felicitat. Venècia és pau i llum, i l’estimada es fusiona amb la ciutat: “El temps suspès, l’hivern, l’or d’un anell, la llum, un punt suau, ets tu a Venècia.”

La incandescència, la tendresa, la tristesa, les guspires d’amor, però també la mort, hi són presents. La joia en el bes d’amor i la tristesa en el record d’un poeta i pintor que espera que forma i verb se citin secretament per trobar imatges belles. Aquest és el propòsit d’aquest llibre que el poeta descriu al sonet que l’encapçala: “Xacona del poeta i de la lluna”.

Pintura que il·lustra el poema “El bes del sol i de la lluna abans de la fi del món”.

Els perfils de dona picassiana d’un cubisme sintètic simplificat s’inscriuen en cels dibuixats  en clau mironiana enmig de la voluptuositat de cossos femenins tan sols apuntats en perfils de línia negra sobre un cosmos estel·lar. El bes del sol i de la lluna abans de la fi del món és el títol d’un poema i un dibuix en què culmina aquest amor sublim, amb el bes dels dos astres, el diürn i el nocturn, dedicat “A tu”. No hi ha equívoc tampoc en aquesta dedicatòria en què els amants s’encarnen en els astres, masculí i femení, i es fusionen en la llum. Poema dedicat a la poesia d’Al-Mútamid, rei poeta d’Ixbílya: “Jo era l’aliat de la rosada, el senyor de l’eternitat, amic d’ànimes i esperits” que serveix a Israel Clarà per reinterpretar-lo: “Al-Mútamid s’adorm en mars de peixos mentre el sol i la lluna encara es besen”.

I l’epíleg és la resposta de l’estimada. Cristina Alvarez Roig, poeta i arquitecta, que agraeix a Llunes de paper el regal més bell que li hagin fet mai. S’han trobat en l’amor i la poesia: “Tenim en comú moltes coses, però l’amor per l’art és el que ha nodrit l’amor i l’amor, com un anell que gira i ho enllaça tot, ens ha fet créixer i ha esdevingut la raó i la fi d’unes obres molt diferents, però que mai no han deixat de dialogar i d’enriquir-se mútuament.”

Pilar Parcerisas
Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close