La nova temporada del Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats arrenca amb dues exposicions i un programa públic, que aporten diferents punts de vista respecte del passat. Un passat recent que permet al públic aproximar-s’hi amb unes propostes que formen part d’un discurs conceptual. Les mostres porten com a títol Coses que les coses diuen. Una col·lectiva, comissariada per Latitudes, i To, llengua, boca, que és la primera retrospectiva que la videoartista holandesa Wendelien van Oldenborgh presenta al nostre país, comissariada per Anna Manubens. S’hi afegeix el programa públic Coses que fan coses, relacionat amb les dues exposicions i que serveix perquè l’espectador s’adoni de les experiències entre els éssers humans i els objectes que l’envolten mitjançant un cicle de debats, conferències i tallers. La responsable d’aquestes activitats és Blanca Callén .
Coses que les coses diuen
Comissari: Latitudes
To, llengua, boca
Retrospectiva de Wendelien van Oldenborgh
Comissaria: Anna Manubens
Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona
Fins al 17 de gener del 2021
Coses que les coses diuen
Coses que les coses diuen s’exhibeix a la planta baixa i té la particularitat que es pot veure des de l’exterior. A primera vista la mostra sembla inconnexa, ja que a l’entrada hi ha una gran instal·lació, després un grup de cadires i taules, un cotxe, un vídeo i diverses fotografies. Ara bé, quan llegim el text general i els escrits introductoris de cadascuna de les peces entenem el significat i el motiu d’aquesta proposta.
Es tracta de l’encàrrec que el centre d’art ha fer a dos dels membres de Latitudes, oficina curatorial de Barcelona amb Mariana Cánepa i Max Andrews, que prenen “com a punt de partida l’anterior vida de l’edifici, un antic complex fabril dedicat al fil de cotó”. Per tant, alguns dels objectes que es mostren provenen dels Amics de Fabra i Coats que els han conservat en bon estat. Aquest projecte ja es va fer a Bordeus, concretament al Museu d’Art Contemporani, més conegut com a CAPC, que també està situat en un antic magatzem.
Els comissaris han elegit el treball de vuit artistes de diferents països que presenten obres on el passat és el protagonista i coses significatives de l’arxiu dels Amics de la Fabra i Coats. Els artistes participants són Adrià Julià, Annette Kelm, James N. Kienitz Wilkins, Sarah Ortmeyer, Eulàlia Rovira, Francesc Serra i Dimas, Stuart Whipps i Haegue Yang. La primera peça que es troba el públic a l’iniciar el recorregut per la sala és la instal·lació Sabotage (2009) de l’alemanya Sarah Ortmeyer, que mostra una sèrie d’esclops de fusta, trencats, esclafats, trossejats, així com les serradures que deixen anar en construir-los o en destrossar-los. L’artista juga amb la paraula sabotejar, ja que sabot significa sabata o esclop. El sabotatge es produïa a les fàbriques a finals del segle XIX quan els treballadors llançaven les sabates contra les màquines per aturar-les i bloquejar-les alhora, ja que consideraven que els hi treien la feina.
Del barceloní Adrià Julià hi ha dues impressions giclée emmarcades titulades Popcorn (2012 i 2019), que estan relacionades amb un vídeo que porta el mateix nom que revela el procés d’elaboració d’una crispeta. Després hi ha el projecte de la coreana Haegue Yang, que ha exposat, entre altres llocs, al MOMA de Nova York. Es tracta de la instal·lació VIP’s Union, un projecte iniciat fa deu anys que també s’ha pogut veure a diferents ciutats, però que ara s’ha adaptat al nostre país. S’exhibeixen un grup de cadires i taules que fan referència a determinades persones, entitats o col·lectius que les han ocupat en algun moment i que han tingut càrrecs de responsabilitat. Entre els personatges destacats que han utilitzat aquest mobiliari hi trobem l’artista Ignasi Aballí, l’antiga directora de l’Escola Can Fabra, Carme Martínez, el professor de Ciència Política i actual tinent d’alcalde Joan Subirats, la Consellera de Cultura Àngels Ponsa i l’antic director de La Capella Oriol Gual. Totes les taules i cadires són diferents, de manera que el disseny clàssic conviu amb el més modern.
Una altra peça destacable és un cotxe Mini reconstruït per Stuart Whipps amb la col·laboració d’un antic obrer de la fàbrica de Longbridge, que va tancar el 2005. La peça es titula L’areng fumat i el cadàver. És un Mini real fabricat el 1979 i realitzat a partir d’un xassís rovellat.
To, llengua, boca, de Wendelien van Oldenborgh
La retrospectiva de Wendelien van Oldenborgh (Rotterdam, 1962) To, llengua i boca, s’exposa en dues plantes del centre. Està coproduïda per Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani i el CA2M Centro de Arte Dos de Mayo, de Móstoles. La seva comissària Anna Manubens, considera que el treball de l’artista “posa constantment en joc o en risc el lloc des del qual prenem la paraula. I el primer lloc que interroga és el seu, com a artista”.
Per tant, la mostra es focalitza en qüestions que es relacionen entre elles com són el to, la llengua i la boca. Ho fa mitjançant el vídeo i la instal·lació, que ocupen les dues sales. S’endinsa en diferents temàtiques, centrant-se en les de tipus social i polític, com són el colonialisme, el feminisme i el racisme, temes que segueixen sent motiu de discussió i de denúncia, presents en la creació de molts artistes que ho expressen per mitjà de recursos conceptuals, com la fotografia, el vídeo, el text, la veu i que trobem freqüentment galeries d’art, museus i fires.
L’artista holandesa es va formar a Goldsmiths (Universitat de Londres) i va ser estudiant visitant a L’École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París. Ha viscut també a Anvers i São Pãulo. Ha estat becada pel Centre Bak d’Utrecht i la Küntslerhaus de Stuttgart. L’any 2017 va representar els Països Baixos a la Biennal de Venècia. És membre de la Societat Holandesa per a les Arts. Ha obtingut els premis Hendrik Chabot i el Heineken d’Art. Actualment viu i treballa a la seva ciutat natal. Sol treballar el format cinematogràfic, principalment des d’una perspectiva pública, ja que els participants que hi intervenen ho fan en diferents escenaris. Ha exposat en galeries, museus i fires arreu del món.
De les peces que s’exhibeixen, cal destacar Bete & Deise (2012), pel·lícula que es va filmar al Brasil, on s’observa un diàleg entre dues dones que pertanyen a dues generacions diferents. Resulten ser una cantant de música moderna i una actriu militant en grups de resistència, però les uneix sobretot el fet que ambdues són feministes. En el vídeo que s’exhibeix, es demostra que la veu és essencial a l’hora de mostrar les seves reivindicacions. Per això, Manubens, referint-se al títol de l’exposició, inclou les tres paraules que “juntes configurarien una veu: un to, una llengua (òrgan i idioma) i una boca. L’exposició funciona com el títol, aïlla els elements que componen aquesta veu”.
Hi ha una altra peça titulada La Javanaise (2012), que fa referència també al colonialisme, en aquesta cas el que exerciren els Països Baixos respecte d’ Indonèsia. La pel·lícula “treu a la llum l’espoli colonial inscrit en uns teixits que s’autoproclamen sense pudor i amb total amnèsia històrica Dutchwax (cera holandesa).
Aquestes dues exposicions permeten al centre d’art contemporani Fabra i Coats sortir del llarg confinament a que es va veure abocat la passada primavera després d’haver engegat nova etapa sota la direcció de Joan Hurtado i reprendre la normalitat de la programació, malgrat la incertesa que el COVID19 ha deixat en tots els àmbits i que ha afectat especialment la cultura.
