Arts visuals / Art World
QUADERN D'ESTIU: ART CONTEMPORANI A ITLÀLIA

El cicle de la vida, segons Maurizio Cattelan

La ciutat de Milà s’ha posicionat en la darrera dècada com la capital italiana de l’art contemporani. Aquesta realitat es deu, en part, a la tasca de fundacions privades que, com les de Pirelli o Prada, en els anys propers a l’Exposició Internacional de 2015, van apostar per tranformar antics espais industrials en centres d’art de referència.

En el cas de la Fundació Pirellli Hangar Bicocca, des del 2012 el valencià Vicent Todolí n’és el seu director artístic, amb una programació internacional única i diversa, en la que hi han tingut lloc tant aviat exposicions d’artistes de primer ordre internacional en actiu (Philipe Parreno, Cildo Meireles, Joan Jonas), com de referents (Dieter Roth, Juan Muñoz, Lucio Fontana o Mario Merz), com de nous creadors (Micol Assaël o, el passat 2020, el barceloní Daniel Steegman Mangrané). Aquest estiu és el torn del disruptiu Maurizio Cattelan, que per a l’ocasió ha presentat un projecte sorprenent, allunyat de la seva vessant més provocativa; i a on es posa de manifest la seva mirada més profunda i existencial.

Maurizio Cattelan, Breathe, marbre de Carrara, 2021, Foto Agostino Osio

Maurizio Cattelan és potser l’artista italià viu més popular, si més no el més referenciat, des que el 2019 presentà el famós plàtan penjat amb cinta americana a l’Art Basel de Miami (Comedian, 2019) o el vàter d’or (America, 2016), que el Museu Guggenheim de Nova York va oferir com a present a Donald Trump. L’exposició Breath, Ghost, Blind de l’Hangar Bicocca, tanmateix, vol reivindicar la mirada més suggestiva i simbòlica d’aquest artista nascut a Pàdua el 1960 i amb més de tres dècades de trajectòria a les esquenes. L’artista i els seus comissaris -Todolí i Roberta Tenconi- han ideat, així, una exposició sòbria i metafòrica en la qual, a través de tres úniques intervencions artístiques -en els més de cinc mil metres quadrats d’exposició-, ens transmeten algunes de les inquietuds més recurrents i inquietants de l’artista italià.

La primera intervenció –Breath– la conformen dos únics cossos de marbre -un cos humà i un gos- estirats enmig de la catedralícia nau central de l’Hangar Bicocca. Cattelan ha creat una escena alhora elemental i ambigua, oberta a múltiples lectures. La posició fetal del cos adult prefigura el naixement de l’home, però també la mort, pertanyent, el cos, a un anònim rodamón. És una imatge de vulnerabilitat, potser també de somni. El gos, amical i fidel, atorga a l’obra una sensació de tendresa i reconciliació. L’obra també fa palesa una de les preocupacions centrals en l’obra de Cattelan: la situació precària i degradada de la immigració a occident, especialment a Itàlia. Breath s’enllaça, de fet, amb obres dels anys noranta de l’artista, com Gérard (1999), una simulació escultòrica d’un migrant abandonat al carrer, construïda a partir de plàstics, mantes, sabates i vestits. L’obra s’havia presentat -i immediatament retirada- als carrers de Nova York, inaugurant un cicle de relació conflictiva i mediàtica de Cattelan amb l’espai públic. Breath també ens trasllada als orígens de la trajectòria de l’artista italià, quan a l’ArteFiera de Bolonya introduí un estand autofinanciat per a promocionar un equip de futbol integrat exclusivament per jugadors immigrants africans en situació il·legal.

Maurizio Cattelan, Ghosts, 2021, Coloms dissecats, Foto Agostino Osio

Avançant llarg i a través de les obscures naus de l’Hangar Bicocca ens adonem que no estem sols. A les altures ens colpeix la mirada de centenars de coloms que reposen sobre les estructures metàl·liques de l’edifici. N’hi ha a centenars i tots estan dissecats. Ens observen, ens vigilien, no s’entén ben bé si som nosaltres o ells, els intrusos. L’obra Ghosts va ser presentada per primera vegada per Cattelan a la Biennal de Venècia de 1997, i mostra una tècnica taxidermista molt emprada durant els anys noranta. Recordem per exemple l’obra Bidibidoboidboo, de 1997, en que l’artista insereix un esquirol dissecat, en posició de suicidi, dins una innocent caseta de nines.

L’exposició s’acaba a l’espai Cubo, l’antic dipòsit d’aigua de l’antiga fàbrica ferroviària. Al bell mig de la sala s’alça Blind, una obra memorialística creada per a recordar els atemptats de l’11 de setembre del 2001 a Nova York. Cattelan, resident encara avui a la ciutat nordamericana, es trobava a l’aeroport de Nova York quan va ocòrrer la fatal tragèdia de les torres bessones. Emprengué llavors un viatge de tornada a casa, a peu, en el curs del qual presencià imatges per ell descrites com apocalíptiques. Li han calgut gairebé vint anys per a digerir aquella experiència i abocar-la en aquest memorial al dolor, a través d’un gran monolit negre atravessat per un essencial perfil d’avió. Hi ha molt de la tradició clàssica de l’art en aquest monument -o antimonument- de Cattelan: la iconografia funerària, el menir, la crucifició… En els darrers anys, Cattelan ha donat sortida a d’altres obres a l’espai públic com la cèlebre intervenció del 2010 davant la borsa de Milà, en la que instal·là una mà de marbre, d’11 metres d’alçada, amb el dit del mig -el dit cor- aixecat.

Maurizio Cattelan, Blind, fusta, ferro, alumini i polestirè,2021, Foto Agostino Osio

Maurizio Cattelan l’hem de veure com la millor versió italiana d’aquella generació capitanejada per la Young British Artist (de Hirst, Emin, Saatchi i companyia), que a principis dels anys noranta introduiren una nova mirada ultrarealista, provocatòria i grandiloqüent que colpejà l’escena artística internacional. Reaccionaren contra la plàstica edulcorant dels vuitanta, servint-se, escenogràficament, de la realitat en el seu estat més cru, i mostrant les vergonyes d’una societat i d’un sistema artístic tan sovint ofegat en la vanitat i la incongruència. La grandesa de Cattelan ha sigut la d’aconseguir introduir, en aquest context de frivolitat persistent, dosis assenyades de reflexió existencial, a través de la singular sensibilitat comunicativa de l’artista: idees simples i simbòliques, disruptives i colpidores. L’exposició de l’Hangar Bicocca desmunta, així, la imatge contemporània de Cattelan com artista furbo i oportunista, seguidor de la saga artística dels Dalí-Koons-Hirst, i reivindicar-se com un creador sensible i pensador, interessat en la transformació humanística de l’home.

Albert Mercadé
Historiador, crític d'art i curador independent. President de l'ACCA (Associació Catalana Crítica d'Art). Llicenciat en història de l'art i Doctor en Humanitats. Ha sigut comissari d'exposicions en diferents museus de Catalunya i escriu amb regularitat en diversos mitjans. Actualment és director artístic de la fundació Arranz-Bravo i comissari del districte cultural de l'Hospitalet.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close