Més de vuitanta o noranta anys després que fossin filmades, quan reveiem una pel·lícula de Sergei Eisenstein o d’Orson Welles, encara quedem entre perplexos i meravellats pel virtuosisme de molts dels seus enquadraments i de moltes de les seves composicions. (En el cas del director de Ciutadà Kane, cal citar també el director de fotografia Gregg Toland, que va ser qui li va ensenyar tot i també qui li va fer veure que, en relació a la profunditat de camp, els picats i els contrapicats, el jove Welles havia de tenir el coratge d’atrevir-se a tot.) Són uns enquadraments que trenquen la lògica de la mirada, no per sorprendre-la o desconcertar-la, sinó per ampliar-la, i, si bé sovint voregen l’efectisme, compensen el seu diguem-ne histrionisme visual pel que ofereixen d’intensament nou.
Edgar Degas a l’òpera
Museu d’Orsay. París
Comissari: Henri Lovrette
Fins al 19 de gener del 2020
Per estrany que pugui semblar, qui m’ha fet pensar en Eisenstein i Welles ha estat Edgar Degas, un altre mestre absolut dels enquadraments inopinats i de les composicions meticulosament elaborades. Hi ha, en tot cas, una diferència clau entre les pintures de l’artista i els plans de les pel·lícules dels dos cineastes. Aquesta diferència és la fredor, o el càlcul desprès, amb què el primer concep sempre les seves imatges. Mentre que en Eisenstein i en Welles, en general, els enquadraments imprevisibles i les composicions carregades són un element dramàtic, un recurs per augmentar la temperatura emocional del que veiem, una estratègia barroca al servei de l’espectacle audiovisual, en el cas de Degas no és així a causa justament de la fredor, del càlcul, de l’actitud d’observador distant, de mirada clínica i no implicada en el que veu, amb què ho pinta tot.
Aquesta fredor degasiana, aquest racionalisme sagaç però impertèrrit, aquesta propensió a l’audàcia visual sempre controlada, dona com a resultat unes pintures que solen ser compositivament dislocades, és a dir, amb picats i contrapicats, amb figures capturades entrant a l’escena o sortint-ne, amb diferents focus de protagonisme repartits arreu de la tela, muntades a partir d’un joc de perspectives radicalment inusual. Aquesta dislocació compositiva, però, no impedeix que les pintures siguin gairebé sempre harmonioses d’una manera fluida i ordenada, exempta de dramatisme, una mica com si l’organització dels colors, dels efectes lumínics i de les formes sobre el suport tingués com a objectiu final resoldre’s en una estranya però irresistible melodia plàstica.
Enlloc no es veu millor el que intento explicar que en les nombroses pintures que va fer Degas sobre el món de l’òpera i de la dansa, el tema més popular de l’artista i al qual ara el Museu d’Orsay dedica una completa i excel·lent exposició.
Nat a París l’any 1834, Degas va començar a interessar-se pel món de l’òpera durant la dècada del 1860. L’interès li va durar fins al final dels seus dies. Tenint en compte que va morir el 1917, la passió per l’òpera de l’artista francès va allargar-se durant mig segle, és a dir, que va tenir temps per treballar a fons el tema.
La present exposició ofereix una mostra diversa i exhaustiva de tot el que va fer, tant en relació als formats i les tècniques –des de pintures, dibuixos i pastels fins a escultures, monotips i gravats, passant per ventalls i el que ell denominava “quadres allargats”– com als temes. En l’àmbit temàtic, val la pena remarcar que Degas va interessar-se per quasi tots els aspectes de l’òpera, tant en el seu vessant creatiu com social. Així, va pintar-ne les ballarines, els músics de l’orquestra i els espectadors, el que passava dalt de l’escenari i el que es coïa entre bambolines o dins dels camerinos, l’arquitectura dels teatres (la Salle Le Peletier i el Palais Garnier) i les escenografies, tant en un cas com en l’altre sempre amb figures humanes pel mig.
L’exposició, que consta de més dues-centes obres de totes les èpoques, recalca un cop i un altre que, per a Degas, el món de l’òpera va ser un laboratori plàstic on experimentar incansablement, com ja ha estat dit, en tota mena de formats i tècniques. El cert és que, més enllà dels gustos de cadascú, l’espectador sortirà de l’exposició convençut d’una cosa tan elemental com sovint obviada. Aquesta: quan un gran artista troba el seu tema, les obres de qualitat que en pot fer treballant-hi, explorant-lo, temptejant-lo, jugant-hi, són inacabables.
Una possible llista, breu però reveladora, d’obres magnífiques, que poden veure’s ara a l’Orsay per força hauria d’incloure: La llotja, un pastel sobre paper en què veiem la representació des del punt de vist de dos espectadors ubicats en una de les llotges del teatre; La classe de dansa, un oli sobre tela fet entre el 1773 i el 1776 (Degas era un treballador obsessiu, preparava cada obra amb múltiples esbossos i tornava un cop i un altre sobre el resultat, segons ell sempre millorable); el Retrat de Ludovic Halevy and Albert Boulanger-Cavé entre bambolines, en què pot constatar-se la mirada escenogràfica amb què Degas capturava fins i tot els episodis més trivials, en aquest cas la conversa distesa entre dos amics; un monotip del 1876 titulat El mestre de dansa, d’un blanc i negre diguem-ne cordialment gòtic…
Com és de suposar tenint en compte que és una coproducció de l’Orsay i la National Gallery of Art de Washington, on es traslladarà l’any vinent, l’exposició inclou moltes de les més icòniques obres mestres de Degas: L’orquestra de l’Òpera, Ballarina asseguda fent-se un massatge al peu –que és tendre i delicada sense cursileria–, Ballarines pujant per una escala –en què les ballarines són representades d’una manera realista, és clar, però al mateix temps com si fossin un broll d’energia alada–…
El crític d’art australià Robert Hughes és potser qui millor ha descrit la grandesa d’Edgar Degas. “En els millors Degas –va escriure l’autor de The shock of the new i Nothing if not critical–, hi ha la síntesi perfecta entre els dos estils que, només trenta anys abans que ell, havien estat considerats els dos pols oposats de l’art francès: la línia clàssica d’Ingres i el color romàntic de Delacroix. No hi ha un exemple més clar –continua Hughes– de com els autèntics innovadors, tal com ho era Degas, no destrueixen el passat, tal com insisteix la mitologia de l’avantguardisme, sinó que l’amplifiquen”.
