RocioSantaCruz inaugura la temporada amb la “Teoria dels Cossos”, un projecte d’Oriol Vilapuig per al Barcelona Gallery Weekend.
Oriol Vilapuig. Teoria dels Cossos
Galeria RocioSantacruz
Gran Via de les Corts Catalanes, 627
Fins l’11 de novembre de 2023
El cos, aquest conegut objecte de desig i de preocupacions, és un dels elements centrals del nostre panorama visual contemporani. Cossos joves i vells, saludables i malalts, musculats i modificats, que es multipliquen en publicitat, mitjans de comunicacions i per descomptat a les xarxes socials. N’hi ha prou amb esmentar que et fan mal les cervicals perquè Instagram s’encarregui de proposar-te perfils d’osteòpates, quiropràctics, monitors de ioga i massatgistes que et propinen una infinitat de vídeo amb cossos en postures improbables. No obstant això, hi ha altres formes de pensar i percebre el cos, formes subtils i fins i tot cerebrals (encara que sembli una contradicció en termes) com la que ofereix Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964) a la seva exposició Teoria dels Cossos que inaugura la temporada de la galeria RocioSantaCruz i es prolongarà fins a l’11 de novembre.
El projecte, que l’artista de Sabadell ha realitzat amb la col·laboració d’Andrea Soto Calderón, autora d’El desbordament dels cossos, el text que l’acompanya, pren el títol del llibre homònim de Gabriel Ferrater i reuneix els seus darrers treballs al voltant de la idea del cos. Un cos, de vegades tot just visible, que pren la forma d’una exhalació o d’una ombra, que es materialitza a través del seu propi moviment, sovint incert, poc més que esbossat. Un cos que es resisteix a ser categoritzat i etiquetat, que nega els paradigmes d’una societat que sempre ho vol en forma i rebutja la debilitat com si fos una culpa.
“Tot i que es titula Teoria dels cossos, jo soc molt més d’assaig que de teoria. La mateixa exposició es presenta com un cos desmembrat i fracturat d’imatges que col·lideixen i es cohesionen i reenvien a la mirada, però també al moviment i a l’aspecte performatiu” explica Vilapuig, apuntant que el terme teoria en aquest cas va entès en la seva doble accepció de coneixement especulatiu i de conjunt de regles i principis.
El recorregut expositiu s’obre amb un vídeo de 12 minuts que desplega una mena de “coreografia sensible” de l’ombra del seu cos en moviment. L’acompanya una cita del llibre de Jean Luc Nancy 58 indicis sobre el cos: extensió de l’ànima “El cos és material… Un cos comença i s’acaba contra un altre cos. Fins i tot el buit és una espècie molt subtil de cos. Un cos és immaterial. És un dibuix, és un contorn, és una idea”. Després de la sala inicial l’exposició s’ajusta a la planta particular de la galeria, amb un conjunt d’imatges per pensar el cos des de múltiples perspectives, desplegades a la gran paret que presideix un passatge, que no passadís. “Un passadís té una connotació, gairebé negativa de lloc útil per al trànsit, mentre que el passatge fa referència a un espai de transformació” explica l’artista. Les imatges, acompanyades d’una llegenda i diverses cites com la resta de les obres, conformen una única peça que presenta el cos i les seves fractures, dinàmiques i polítiques. “El cos es modula, s’obre com una flor, es tanca sobre si mateix, s’amaga darrere d’una cortina de grafit, plasma l’acció performativa, delata l’arquitectura social i política que el determina” continua Vilapuig.
Aquest estiu l’artista va presentar a l’església de Sant Joan d’Isil (Alt Àneu, Pallars Sobirà), Formes d’oli i aigua. Empremtes i figuracions a les Valls d’Àneu, la segona part de Son, la intervenció que va tenir lloc el 2020 a les sales del romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya i que plantejava, des del present, noves formes d’interrogar el passat per sostenir una relació amb el temps més plural i complexa. El projecte, que s’emmarca en la voluntat del MNAC d’activar els lligams de la col·lecció amb els llocs d’origen, utilitza la tècnica del frottage, un procediment que permet que les imatges apareguin per contacte, per visualitzar unes imatges i formes ancestrals esculpides pels artesans a les piques destinades a contenir oli i aigua, restes d’una cultura popular, pagana i rural, amagada pels discursos historiogràfics més hegemònics. Tant en els projectes per al MNAC com en aquest últim per a RocioSantaCruz, Vilapuig plasma la voluntat de crear imaginaris al voltant de temes centrals a la nostra memòria col·lectiva, com el cos, el temps, el llenguatge, el desig i la pèrdua.
Teoria dels Cossos forma part del Barcelona Gallery Weekend que arriba a la novena edició amb una de les programacions més potents de la seva història, que inclou magnífiques exposicions com Children and fools, el projecte de Teresa Estapé per a Chiquita Room o Jardins de pols de Joan Fontcuberta per a Angels Barcelona.
