L’exposició “L’Home Nu” qüestiona la visió binària del gènere plantejant un concepte molt divers de les identitats, des d’un posicionament igualitari. Proposa un recorregut pel nu masculí en les col·leccions dels museus de la Xarxa de Museus Locals des d’una perspectiva feminista que reivindica la igualtat de gènere i la diversitat d’identitat, sexual i afectiva.
L’home nu. Tot despullant els arquetips de la masculinitat
Museu de Cerdanyola
Cerdanyola del Vallès
Fins al 5 d’abril
Museu Abelló de Mollet del Vallès
Del 22 d’abril al 24 de juny
Museus de Sitges
Des de principis de juliol fins a finals de setembre
Posteriorment iniciarà la itinerància pels altres museus de la Xarxa de Museus Locals. Entre els quals: Museu de l’Hospitalet, Museu d’Art de Sabadell, Museu de Terrassa, Museu de Badalona, Thermàlia. Museu de Caldes de Montbui i Vinseum. Museu de les Cultures del Vi de Catalunya.
En un temps com l’actual, en el que el paper de la dona, la seva visibilitat i les seves reivindicacions s’estan reclamant de manera implacable, es fa necessari analitzar també la situació de l’home, fugint de mites i d’idees preconcebudes per prendre consciència del seu nou paper. Trencant aquestes jerarquies, és urgent deslliurar l’home del seu rol inamovible, establert per un relat creat des del poder i des de la prevalença masclista. Igualment, ara la pugna va més enllà ja que nous corrents proposen la desconstrucció de les categories de sexe i gènere fonamentada en la convicció que allò masculí o femení no és biològic, sinó que està determinat per la societat i la cultura.
A partir d’aquesta idea, l’exposició L’Home Nu. Tot despullant els arquetips de la masculinitat formula una de les grans paradoxes de l’art fruit d’un sistema de relacions socials patriarcals basades en el sotmetiment de la dona. El cos femení ha ocupat un lloc preponderat en el món de les arts: mentre en les produccions artístiques les figures femenines abunden com a models de contemplació vistes com un trofeu o un objecte de desig, en canvi les dones estan absents com a agents artístiques, sovint relegades a obres menors o amagades sota la figura d’un artista reconegut. A la falta de presència en els museus d’obres d’art produïdes per dones artistes, hem d’afegir les representacions femenines realitzades sota la mirada masculina i patriarcal. L’imaginari masculí ha tractat el cos de dona com un objecte: des de les escenes mítiques de raptes i violacions fins a l’actualitat, utilitzada com a reclam publicitari basat en la bellesa.
Els nus masculins són menys habituals, encara que també presents en l’art català dels segles xix i xx. La seva representació està molt vinculada a l’arquetip de la virilitat, a l’aprenentatge acadèmic, a l’art religiós i al mitològic. Tot visualitzant els cossos masculins dels fons dels museus i fent un recorregut per l’art català dels segles XIX i XX es pretén evidenciar els models que tradicionalment s’han associat a la masculinitat, però alhora es proposa fer un pas endavant per desmuntar-los.
Organitzada per la Diputació de Barcelona, conjuntament amb el Museu d’Art de Cerdanyola i el Museu Abelló de Mollet del Vallès, sota el brillant comissariat de Fina Duran i Txema Romero, la mostra qüestiona la visió dual del gènere i formula un concepte molt divers de les identitats. La mostra recorre un itinerari a través de diversos àmbits, mites o tòpics que s’han vinculat a la masculinitat, a partir d’exemples de nus masculins presents a les col·leccions dels museus de la xarxa. Paral·lelament, l’obra d’artistes contemporanis serveix per desmantellar aquests mites, tot mostrant una visió igualitària, feminista i diversa de les identitats de gènere i de les orientacions sexuals a la nostra societat. Aquesta mirada des del present es fa encara més visible amb les obres contemporànies que acompanyen les històriques.
Per tal de fer evidents els arquetips que tradicionalment s’han associat a la masculinitat, i també els tòpics que els i les artistes han anat trencant, treuen a la llum nus masculins que romanen a les reserves pel poc interès que han suscitat i els fan dialogar amb nus femenins protagonistes de les fantasies masculines. S’hi exposen peces de diverses èpoques, tècniques i formats, agrupades en vuit àmbits: des d’escultures romanes a instal·lacions de videoart contemporani, passant per retaules barrocs, porcellanes vuitcentistes, escultures, dibuixos i pintures modernistes i noucentistes, obra gràfica, fotografies, exlibris, portades de discos, còmics o, fins i tot, perfums.
A l’exposició es pot veure que el nu masculí no deixa de ser una constant en la iconografia religiosa, en els referents clàssics o en les acadèmies de formació, però també en obres clarament eròtiques que apareixen amb la modernitat i la revolució feminista i sexual. Una de les primeres conclusions que s’evidencia és la diferenciació antagònica entre el que es consideren els estereotips de la representació de l’home i els de la dona. Històricament, la dona està vinculada al concepte de fascinació sexual i sovint lligada a la submissió de l’home, evident, per exemple, en el gravat de Picasso sobre el tema de l’artista i la model. En contra, l’home es manifesta actiu i dinàmic, i s’imposa per la força a la dona o a altres homes com ho palesa la fotografia de Joan Vilatobà. Tal com diu Simone de Beauvoir en el seu llibre Le Deuxième Sexe (1949), l’home és vist com el subjecte normal i universal, i el que s’entén per dona és un producte cultural que s’ha anat construint socialment. La frase que resumeix aquesta teoria és molt coneguda: “No es neix dona si no que una arriba a ser-ho”.
Si en la història de l’art abunden els nus femenins amb noms de Venus o de Dànaes encarnant l’ideal de la bellesa, en la representació del cos masculí també trobem Apol·los o Hèrcules materialitzant les perfeccions estètiques de cossos que representaven a deus, herois, atletes o guerrers, com ara les dues representacions dels dos Bacus que presenta l’exposició. Serà en el període clàssic que es fixarà la imatge d’un nu masculí arquetípic que ha estat el patró en l’evolució de l’art occidental. Són construccions intencionades que han funcionat com a veritats establertes, en tant que transmissors dels valors. En qualsevol acadèmia es feien rèpliques d’escultures clàssiques que servien per a l’estudi dels estudiants a artista. Aquests cossos excepcionals que es van crear per ésser exposats públicament han marcat el nostre gust, el nostre imaginari, i continuen probablement encara encarnant l’anhel de perfecció. Serà a partir del segle XIX quan es comença a apuntar el canvi que es consolida en les avantguardes, les quals trenquen amb el cànon clàssic i representen la diversitat de cossos, però també d’identitats i opcions com ara Parella amb nena d’Ismael Smith, el nu masculí de l’artista Josep Rigol i Fornaguera o l’estudi del nu masculí de Marià Fortuny. Finalment, l’home també esdevé tema de desig i al llarg del segle XX el cinema, el còmic, o fins i tot la indústria del perfum i la moda, han anat construint una imatge de la masculinitat més plural i variada.
La incorporació de la mirada contemporània pretén qüestionar què vol dir ser home al segle XXI, des d’una consideració diversa, igualitària i interseccional -defugint el binarisme-, perquè defensen que hi ha tantes identitats com persones. A l’inici de l’exposició, Petó de Francesca Llopis, ens situa davant del missatge que es vol comunicar en el conjunt de la mostra. Dues formes iguals fetes amb materials mal·leables i flexibles s’acosten, s’uneixen i dialoguen de manera igualitària. Antoni Miralda, per la seva banda, critica el que s’ha considerat habitual en la iconografia artística, la passivitat de la dona davant l’energia possessiva que imposa l’home: en Hazañas bélicas una munió de petits soldats conquereixen el cos d’una dona com si fos un territori enemic.
La importància de les marques i del món comercial en la configuració de nous mites és el tema que desenvolupa Carlos Pazos a 7 machos (basic, classic and gold) alhora que ens parla de la referència constant de l’erecció del membre masculí, moltes vegades fallida.
Quan les dones s’expressen a través de l’art, la seva obra qüestiona el sistema patriarcal i es pot convertir en una eina subversiva. El contingut de l’art femení és dissident i, sovint original i innovador. Aquest és el cas de Roberta Marrero que des d’una visió irònica i desacomplexada ens aporta una visió diferent de la iconografia religiosa al marge de la versió institucional. A l’hora d’analitzar els rols de la masculinitat, Núria Güell amb el vídeo De putas. Un ensayo sobre la masculinidad dóna veu a prostitutes que ens parlen dels diferents papers que juguen els homes quan utilitzen els seus serveis. En aquest context, també cal assenyalar el projecte Construccions identitàries de Mar C. Llop en què tracta del procés de construcció de la pròpia identitat per aconseguir el cos ideal a partir de la transformació del cos real.
Per acabar, una dada molt significativa sobre els museus que participen en aquesta exposició: tan sols un 1,86 % d’obres de dones artistes estan exposades de forma permanent, enfront d’un 98,14 % d’homes. D’altra banda, la presència dels nus masculins és inversament proporcional i tan sols representa un 25,86 % en comparació als femenins, que és d’un 74,14 %.
