És una portada delirant, eixida d’una ment que frega entre la genialitat i la bogeria. Aquest edifici, més enllà de la portada, guarda una joia amagada que encara el fa més fascinant. És el palau dels Rabassa i Perellós, més conegut com el palau del Marqués de Dosaigües, i segurament la seua façana és la més fotografiada pels ‘guiris’ que venen a València. A la ciutat hi devia haver unes quantes desenes de palaus gòtics de llinatges medievals que desaparegueren entre el segle XVII i XX. Alguns tan poderosos com els de Rabassa i Perellós
“És més ric que el marqués de Dosaigües”. Aquesta frase se sentia molt a València a finals del segle XIX. Actualment, el Palau és un dels museus de ceràmica més importants d’Europa.
La portada del palau dels Rabassa i Perellós era la boca d’escenari més fastuós de la ciutat. És un moment en què el barroc crea estètiques de mass-media i el teatre i l’òpera comencen a omplir Europa. Perquè l’espectacle començava just abans d’entrar-hi a escena: un devessall de figures conformava el teló que s’obria per a mostrar el luxe i el refinament d’una nissaga que venia del segle XII, potser d’abans. Fins i tot, la mare de Déu estava protegida per un cambril que girava 180º, una tramoia autèntica, mòbil. O bé Nostra Senyora mirava al carrer o s’amagava per a informar que els Rabassa eren dins del palau.
No ens atreviríem a afirmar-ho categòricament, però si sou davant de la portada del palau dels Rabassa i Perellós, conegut actualmente com el Palau del marqués de Dosaigües, sou davant d’una de les façanes-retaule més extraordinàries i sorprenents del món. Quan precisament el món occidental passava olímplicament del barroc, una façana a València va ser el cant del cigne d’un estil que volia ser el paradigma de l’efecte, de la il·lusió. La portada és com una cascada de lava que es deixa caure per un mur gòtic, però ja reformat. És el 1740 i Europa ja respira classicisme: columnes, línies rectes, harmòniques, equilibris…
Però ací Hipòlit Rovira dissenya una façana-escenari suportada per dos gegants: dos rius, per allò de Dosaigües. Però també perquè en el segle XV alguns senyors de Rabassa havien estat almiralls de la flota de la Corona d’Aragó. És com un retaule d’església, per la Mare de Déu al capdamunt. Però al costat, la deessa Fortuna amb el seu corn de l’abundància recorda que el segle XVIII és bàsicament luxe, aparença, oripells i ostentació. A l’esquerra, un lleó que representa Àfrica. A la dreta, cocodrils i palmeres que representen Amèrica i Àsia. I al centre, formant la porta, dos atlants, dos gegants que segons com els pegue la llum, semblen de mel. Josep Vergara va “suavitzar” el disseny d’Hipòlit Rovira que somiava portades com aquesta, mentre dormia als museus Vaticans a Roma. El somni de la raó li generava… meravelles. Rovira va acabar boig, en un frenopàtic que li pagava el gran escultor Vergara. I va fer una portada esbojarrada que apareix en molts llibres de text.
Mireu què diu el cronista Orellana sobre Hipòlit Rovira “A Carracci el copiava dies sencers, i les hores més solitàries de la nit en contínua vigília, sense desvestir-se, sense menjar i sense dormir, abandonant-se a ell mateix, per tal de penetrar, entendre i impregnar-se de les més delicades i les últimes perfeccions de l’art” Doncs per Roma anava l’Hipòlit i es quedava bocabadat mirant les “modernes” fonts que Bernini feia alguns anys que havia col·locat per la ciutat… O observeu les pintures d’Annibale Carracci al Palazzo Farnese i compareu-les amb la imaginació feta forma del món oníric de Rovira…
Cap a 1750, quan Josep Vergara –el famós escultor- comença a treballar amb els models en dibuix que li planteja Hipòlit Rovira i va escriure: “vaig eliminar moltes extravagàncies que havia dibuixat Rovira”. Resulta que el disseny original era molt més exagerat que el que finalment es va fer!
Com deveu suposar, el somni de la raó genera monstres. I Hipòlit es va tornar boig. El Marqués de Dosaigües pagava una pesseta al dia a finals del segle XVIII perquè Hipòlit visquera el seu món de somnis i malsons plens de formes, llum i color en solitari, a l’hospital de bojos de Santa Maria de Jesús.
A partir de 1760 el palau va experimentar moltes reformes i ara mateix, part de les seues estructures han desaparegut. Per dins, només s’han quedat alguns espais que recorden la sensació extraordinària que podies viure quan entraves en una casa tan especial. Només entrar-hi a la zona privada dels senyors, un sostre inquietant apareixia a la part superior del teu cap…
Era el primer que veien els invitats quan entraven a un dels palaus més poderosos de València: el Cosmos. Allà dalt, a la cúpula que els cobria. Millor dit: hi veien una Cosmogonia. En entrar, alçaven la vista i veien una cúpula pintada que representava el Cel ple de déus i deesses. Un escenari d’aquestes característiques era insòlit en la societat valenciana del segle XVIII. La mitologia pagana estava perseguida per les conclusions del Concili de Trento, que va aplicar amb mà de ferro i doctrina insistent el Patriarca Ribera. En aquella societat valenciana era tota una novetat, i fins i tot una “provocació”, una “heretgia”. Però si ho feien personatges tan poderosos com els Rabassa i Perellós, tot estava més atenuat i justificat.
A partir d’ara, es diria Palau del Marqués de Dosaigües. La cúpula l’havia pintada Hipòlit Rovira i hi havia representat Júpiter i Juno, entre d’altres. Júpiter representava el senyor de la casa. I Juno, la seua esposa, virtuosa, dona de la casa, reina del seu reialme. A banda, diferents personatges que representaven al·legories que simbolitzaven les arts i les ciències. En aquell segle XVIII era tota una innovació, perquè la mitologia d’abans del cristianisme havia desaparegut de les nostres societats. Una societat profundament católica que consideraba una heretgia i una provocació la mitología clàssica, que ells consideraven pagana.
A la cúpula de la casa els déus es mouen en un magma misteriós, en una atmosfera líquida que només podia existir en una palau que va nàixer en el gòtic i ara es reformava per a ser el cant del cigne d’una Europa que passava del Barroc a l’academicisme. L’escenari era una València decadent, trista, pretensiosa… Era d’alguna manera, “l’ull que tot ho veu” dels relats orientals.
Aquest cosmos és l’únic testimoni pictòric de la reforma del Palau corresponent a la primera reconstrucció, de 1740. Rovira demostra que coneix la mitología clàssica perquè presenta set escenes de déus i nimfes que sembla que floten enmig d’un magma gelatinós. Hi apareixen Deméter (Ceres), Júpiter, Juno, Urània, Leda, Níobe, Mercuri i Proserpina. Tots presidits per la deessa de la saviesa, Minerva. Totes les divinitats fan referència a la fecunditat, a l’abundància…Una fecunditat que havia de tenir la senyora de la casa, i una abundància que havia de posseir la nissaga… Als costats, quatre animals que simbolitzen els quatre continents coneguts llavors.
Ara mateix, el gran “ull que tot ho veu” s’amaga discret dins d’un dels palaus més fastuosos i alhora, decadents, de la noblesa valenciana, tan discreta, invisible, molla i “generosa” com el sostre…
