Quan va ser que Salvador Dalí va convertir-se en un místic a dir d’ell mateix després d’haver-se declarat ateu? ¿I de quina mena de misticisme estem parlant, en un home que gaudia de la representació, i a vegades ben histriònica, d’un Dalí que no sabem, ja que sembla que només va donar a conèixer la representació de Dalí? Si bé ho pensem, però, per conèixer Dalí, la interioritat de Dalí, potser només cal contemplar atentament la seva obra. L’obra de Salvador Dalí, tant la plàstica com la literària, dona claus d’interpretació per conèixer Dalí fins on és donat de conèixer una ànima, sempre un misteri.
Després d’haver declarat: «El surrealisme sóc jo!», quan Salvador Dalí torna dels Estats Units per establir-se definitivament a Portlligat l’any 1951, pinta una obra de factura clàssica i d’un gran preciosisme tècnic que significarà un gir de cent vuitanta graus en la seva trajectòria artística: El Crist de sant Joan de la Creu, inspirat en el dibuix d’una visió mística de sant Joan de la Creu que Dalí va admirar en una visita al monestir de l’Encarnació, a Àvila, buscant traces de Teresa de Jesús, les seves experiències extàtiques i aquell ‘camí de perfecció’ que en la seva cara estètica Dalí aplicaria a la seva obra futura, però que potser ja s’havia iniciat amb la que la tradició diu que era la pintura preferida de Gala Dalí: La cistella de pa, una imatge pintada l’any 1945 que en la seva lluminositat evoca el pa daurat de l’eucaristia.
El quadre El Crist de sant joan de la Creu, un dels més emblemàtics de l’obra de Dalí, ara el podem veure per primera vegada, després de més de 70 anys, al Teatre-Museu Dalí, de Figueres, procedent de la col·lecció de la Kelvingrove Art Gallery and Museum de Glasgow. Dona detalls de l’adquisició i conservació després d’un atemptat salvatge a la tela, Duncan M. Dornan, el cap de Museus i Col·leccions de Glasgow en un dels textos que componen Per què, Dalí?, una publicació que complementa la visita al Teatre-Museu Dalí d’El Crist de Sant Joan de la Creu.
En la base d’aquesta tela es veu una tan somniosa com de perfecta execució pictòrica vista de Portlligat. És per aquest motiu que Montse Aguer, directora dels museus Dalí, anomena aquest quadre El Crist de Portlligat, títol que dona nom a la mostra en solitari d’aquesta peça que es va inaugurar el passat 25 d’octubre de 2023 i que es podrà veure fins al 30 d’abril de 2024.
Al llibre Per què, Dalí?, amb textos de Montse Aguer i Duncan M. Dornan, s’hi pot llegir una entrevista al pintor Antonio López a càrrec de Montse Aguer, així com un esplet de textos de Pippa Stephenson, Carme Ruiz, Rosa Maria Maurell, Irene Civil i Laura Feliz, que des de les seves especialitats i criteris componen un relat per acostar-se a l’enigma de Dalí com a provocació en l’art. Arrodoneix aquesta aproximació a Dalí i el seu Crist un assaig creatiu de Javier Sierra: Carta en cinc entregues a Salvador Dalí «Per què, Dalí», pregunta transcendental sobre la motivació i composició d’El Crist de sant joan de la Creu.
La contemplació d’aquesta pintura: un Crist en perspectiva zenital i sense els atuells que identifiquen la crucifixió, sorprèn per la seva novetat que, això no obstant, deixa que en l’atmosfera creada en el quadre s’hi respiri un misticisme difús que es concreta en una percepció estètica d’alta intensitat que s’avé al que el mateix Dalí proclama a l’inici del seu Manifest místic: «El 1951, les coses més subversives que poden passar a un exsurrealista són dues: primera, tornar-se místic, i segona, saber dibuixar: aquestes dues coses m’acaben de succeir juntes i al mateix temps a mi». Per al pintor, la física nuclear defineix l’èxtasi místic que segons ell és «superalegre», explosiu, desintegrat, supersònic, ondulatori i corpuscular, ultragelatinós, perquè és «l’eclosió estètica del màxim de felicitat paradisíaca que l’ésser humà pugui tenir a la Terra».
A través de la física quàntica veiem com ciència i religió s’acosten cada vegada més a la descripció de la mística a la qual Dalí s’aproxima en el seu Manifest místic. Així, dirigint-se a Dalí en primera persona, escriu Javier Sierra: «El Crist de Sant Joan de la Creu no és només un homenatge a una visió mística del segle XVI. És un trànsit en si mateix. El teu particular trànsit». És a dir: un trànsit místic en el moment present, i perquè la paraula místic no faci nosa, en direm ‘experiència límit’, tal com la va conceptuar la psicologia transpersonal de Carl Rogers.
La mística pot tenir connotacions religioses, ésser-li degudes, però en tant que experiència espiritual unitiva també pot esdevenir-se fora de la religió. Qui tingui una experiència intensa en el procés de creació d’una obra artística raonarà que és com entrar dins d’una bombolla en què el temps desapareix, i en què escriptor i escrit, en què pintor i pintura són una mateixa cosa quan el lliurament és total, quan la unió esdevé fusió.
És en aquest estadi de total lliurament de la intel·ligència, dels sentits i dels talents que un artista esdevé ell mateix. Per aquest motiu he dit a l’inici que per conèixer Dalí potser només cal contemplar amb atenció la seva obra, en aquest cas ara que en tenim l’oportunitat, veure en directe el seu Crist, una creació artística de gran profunditat humana en la figura del Crist morent, i, per tant, de dimensió sacra. Dalí mateix dona una pista, del seu personal misticisme, quan va proclamar: «I el cel, on és? El cel no és a dalt ni a baix, ni a la dreta ni a l’esquerra. El cel és al centre del pit de l’home que té fe». I aquest cel, o aquest Crist interior, és el que veiem en el Crist de Portlligat en exposició física i lluminosa del seu cos en vertical entre els dos mons: el cel i la terra, i tant hi fa si s’és creient com si no, perquè en moments àlgids de l’experiència humana percebem que hi ha alguna cosa en nosaltres que ens transcendeix més enllà de la matèria.
