Un dels autoretrats més coneguts de Picasso mostra un rostre cadavèric amb el crani escapçat i uns ulls exorbitants com si, literalment, estès veient atansar-se la mort. S’ha afirmat que aquest és el darrer autoretrat de l’artista, però això cal matisar-ho i ubicar-lo en un camp de treball molt més extens i ric, en el context de les reflexions plàstiques d’un home al llindar de la mort. Picasso realitzà diversos dibuixos més, de formats similars però menys coneguts, entre els dies 27 de juny i 3 de juliol de 1972, exactament aquests mateixos dies d’ara fa quaranta-vuit anys. Per a una adequada interpretació d’aquest conjunt és rellevant la intrahistòria que s’amaga darrera d’aquest autoretrat. Un relat que ens ve a confirmar la seva importància simbòlica, que li atorgà el mateix artista amb un gest inèdit i sorprenent que realitzà davant d’un dels màxims especialistes en la seva obra.
El cèlebre Autoretrat davant la mort de Picasso fou realitzat el dia 30 de juny del 1972, per tant uns nou mesos abans de la seva mort, que tingué lloc el 8 d’abril de 1973. Tot i que aquest és l’autoretrat de mort per excel·lència, no és massa conegut que forma d’un camp experimental més ampli, que Picasso desplegà entre el 27 de juny i el 3 de juliol de 1972. Picasso va realitzar diversos retrats que, si bé no es poden considerar autoretrats en el sentit tradicional, responen sens dubte a un procés inequívocament autoreferencial: Picasso tradueix plàsticament, i de forma inequívoca, la imminència de la seva pròpia mort. Durant tota la seva vida havia evitat el tema i, de fet, és llegendària la seva aprensió a parlar de la mort, la pròpia o la de persones del seu entorn. Ens estalviarem el correlat biogràfic d’aquells dies, no aportaria massa més informació, en aquest cas allò interessant és l’estricta aventura plàstica. Si normalment la biografia de Picasso aporta importants claus de lectura de la seva obra, en aquest cas ens sembla més aviat irrellevant.
Durant la seva vellesa realitzà diversos retrats en clau més o menys autobiogràfica, però res similar a aquestes obres de 1972. Si a partir de finals dels cinquanta començà a parafrasejar els grans mestres de la història de l’art a partir de les seves obres mestres (Meninas de Velázquez, Déjeuner sur l’herbe de Manet, etc…), els darrers anys realitzaria diversos retrats frontals de personatges a les últimes, amb cites més o menys explícites a grans mestres com Cézanne, Van Gogh i, molt especialment Rembrandt. Aquest darrer artista fou una de les seves grans obsessions, de qui procedien els cèlebres “mosqueters” picassians, crepusculars i grotescos, tot sovint interpretats com a alteritats de l’artista. Però on sorgeixen alguns dels autoretrats tardans més interessants és a l’obra gravada, on va ser molt poc indulgent amb ell mateix. Són autoretrats menys divulgats, la majoria inserits en gravats de la Suite 347 i de la Suite 156. Aquesta darrera sèrie, que constava precisament de 156 gravats, fou la darrera que realitzà, entre gener de 1970 i març de 1972, per tant entre els 89 i els 91 anys, poca broma. En alguns gravats d’aquestes dues sèries Picasso s’autoretrata de les maneres més diverses, sempre en clau autoparòdica, d’un grau de cruesa amb pocs equivalents a la història de l’art: Com un vell erotòman, com un infant lleig, com un simi, etc. Estem parlant de creacions al límit entre l’autorepresentació i l’autoretrat, normalment críptiques i de difícil interpretació. Una de les peces més eloqüents d’aquesta línia és l’aiguafort número 8 de la Suite 347, on l’artista s’autoretrata com un vell capgros i camacurt, vestit només amb uns calçotets.
Es representa dempeus, sostenint-se amb una gaiata i amb la mirada absorta, com si estès al marge de la realitat. Mentrestant, al seu davant un jove cavaller es mira un grup de noies nues, un món del que Picasso ja se’n sap apartat. Ell, que havia estat ni més ni menys que el Minotaure totpoderós i insaciable sexualment, es veu ara com un ancià ridícul que es limita a mirar, un voyeur. Aquest aiguafort conté un dels autoretrats més hiperrealistes dels darrers anys on ens revela, probablement, quins podrien haver estat els seus debats interns. Però aquestes obres serien només l’avantsala, el pròleg del que vindria després, quan Picasso donaria un pas més en aquest procés d’autoobjectivació.
L’Estiu de l’any 1972 ja sentia molt a prop el seu final, la salut no l’acompanyava, i el dia 27 de juny realitzà un primer i inquietant retrat:
Un rostre masculí estrafet amb la boca entaforada cap endins i una mirada atònita. Destaquen les línies vermelles que ressegueixen tot el seu cos, i que recorden els músculs vermellosos dels tractats de medicina. El mateix dia 27 realitzà de nou un rostre monstruós, amb un parell de característiques que retrobarem en aquesta sèrie: La utilització del color malva al rostre i la clàssica asimetria picassiana dels ulls. Tot plegat hauria pogut quedar aquí, però l’endemà, el 28, realitzaria un nou retrat amb les deformacions encara més accentuades, i cromàticament més ric.
Els ulls ja no són simplement asimètrics sinó que estan col·locats aleatòriament, més d’acord al llenguatge cubista i les seves distorsions. L’endemà, dia 29, continuà amb experimentacions similars i realitzà un retrat a les antípodes d’aquest, de gran sintetisme.
Els elements del rostre (ulls, nas, boca), queden reduïts a la mínima expressió. Els colors estridents han desaparegut i combina la tinta diluïda amb el blanc per confegir una mirada que ja no té cap alè de vida. El cap tot just se sosté sobre el cos, com si fossin dos elements autònoms, com un còdol que s’aguanta sobre un altre. Aquesta referència a una forma de vida inorgànica ja apunta cap a un nou gènere, hem passat del retrat a la natura morta de forma inequívoca.
El dia 30 Picasso realitzaria la peça major de la sèrie, l’Autoretrat davant la mort. En realitat és l’obra d’aquest conjunt que ens remet de manera més clara a l’artista. Aquest autoretrat juga amb formes geometritzants, manté l’asimetria dels ulls i la mirada hi juga un paper fonamental, superior a qualsevol altre dibuix de la sèrie. És un rostre amb faccions simiesques que ens evoca un autoretrat de joventut del 1903, on Picasso es representà meitat humà meitat simi. En aquesta obra destaca el color malva que hem vist en peces anteriors, un malva que protagonitzaria l’any 1942 una fabulosa natura morta (un cap de bou) que pintà en homenatge pòstum al seu amic Juli González, poc després d’assistir al seu enterrament. Autoretrat davant la mort és propietat d’una col·lecció particular del Japó i va venir a Barcelona amb motiu de l’exposició sobre l’autoretrat picassià que vaig comissariar amb Isabel Cendoya l’any 2012 al Museu Picasso de Barcelona: Yo Picasso. Autoretrats. Òbviament, ocupà la paret final de l’exposició, sense cap altra obra al seu costat. El dia 2 de juliol Picasso va realitzar un autoretrat de composició similar, amb el crani escapçat però gairebé nonocrom, a llapis i amb tocs de clarió.
En aquest cas els ulls ja no ens afiten, són completament buits i la boca està segellada. Ni pot mirar ni pot parlar. Aquest autoretrat també va venir a Barcelona, concretament al MACBA, l’any 1997. Fou amb motiu de l’extraordinària i suggerent exposició L’Última mirada comisariada per Pedro Azara, que mostrava els autoretrats finals d’alguns artistes. Tot referint-se a aquest autoretrat i a Autoretrat davant la mort, Azara va escriure que “són algunes de les efígies més dures de la història de l’art”. Picasso encara realitzaria l’endemà, dia 3, un parell de retrats més. Un primer d’una gran força cromàtica i, de nou, amb els ulls exageradament oberts. L’altre és un dels més corprenedors, un rostre reduït a la mínima expressió, una entitat completament inorgànica en que el cap queda reduït a una gran bloc de pedra. L’economia cromàtica és absoluta, doncs és l’únic retrat de la sèrie realitzat únicament a llapis. Per tot plegat aquest dibuix seria, conceptualment, el que clouria la sèrie.
Val a dir que els dies 4 i 5 de juliol Picasso encara realitzà, com a mínim, un parell de dibuixos més a llapis amb similar sentit i format, però sense la potència dels precedents. La majoria d’aquests dibuixos van ser exposats a la Galeria Louise Leiris de París el desembre de 1972 i, curiosament, Picasso no va voler conservar-ne ni un de sol, de manera que actualment es troben repartits entre col·leccions particulars i museus d’arreu del món. Després d’aquest conjunt de dibuixos encara va realitzar una sèrie important de rostres, alguns de prou similars, durant l’any 1972, però sense la significació tan simbòlica d’aquests, que es veu acrescuda per la rotunda presència dels autoretrats del 30 de juny i el 2 de juliol. Pocs mesos després d’aquesta exposició a la galeria Louise Leiris, el dia 8 abril de 1973, Picasso moria a Nôtre-Dame-de-Vie.
Però tornem a l’autoretrat del 30 de juny, que ja ha esdevingut l’autoretrat final per antonomàsia de Picasso. Aquest dibuix és l’obra que dota de sentit tota la sèrie, no només per com evoca el rostre de l’artista sinó per la història que amaga. És una anècdota poc coneguda, que coneixem gràcies al seu protagonista, l’historiador francès i expert picassià Pierre Daix. Daix explica com durant l’estiu de 1972 Picasso el telefonà per que anés a casa seva. Quan arribà al seu domicili, l’artista li va dir: «Ahir vaig fer un dibuix. Em sembla que he topat amb alguna cosa […] Això no s’assembla a res d’anterior”. Posteriorment Daix explica que Picasso se’n va anar a buscar alguna cosa, i continua: «Quan se’n va anar a obrir els porticons, vaig veure com en aquell dibuix la seva mirada emergia com mai no l’havia vist. Va posar-se el dibuix al costat de la cara per deixar ben clar que la seva por era infundada». Aquest gest de situar-se el dibuix al costat del seu rostre, i fer-ho davant d’un dels seus millors biògrafs, només té una explicació: Picasso estava confirmant que aquell rostre era el seu. A què s’està referint exactament quan afirma que aquest dibuix “no s’assembla a res d’anterior? No ho sabem per que no li ho va dir a Daix, però aquest dibuix és d’una frontalitat extrema, d’un home que mira fixament la mort. Azara afirma al seu assaig, tot parlant d’aquest autoretrat, que és “com si estiguessin assistint a l’arribada d’un fenomen corprenedor (i nosaltres només podem intuir-lo indirectament a través de la mirada de l’artista)”. Efectivament, és una mirada que anuncia el drama, accentuat per la potent i hipnòtica reverberació dels ulls, que semblen veure-hi més enllà de l’espai pictòric. Picasso ha fusionat en una mateixa obra un autoretrat i una natura morta, una vanitas, la seva pròpia. És com si amb un sol dibuix hagués creat a l’ensems el seu darrer autoretrat i el seu primer retrat ja mort, una tipologia d’autoretrat corpore insepulto. Estem davant d’un autoretrat que ens anuncia la mort però, paradoxalment, és alhora una extraordinària afirmació de vida. Aquesta voluntat ferrenya de crear una obra d’art acarat davant la mort podria ser una manera de sobreposar-se a ella, de vèncer-la de manera pòstuma. Aquesta seria només una interpretació, al capdavall ningú pot saber què passava pel cap del vell Picasso en aquells moments, però tenim una certesa: Va sentir la necessitat d’explicitar el sentit íntim d’aquesta obra, precisament ell, un artista refractari a fer interpretacions de les seves obres i que podia ser molt brusc i secant quan algú gosava fer-ne en presència seva. Aquesta deliberada confessió d’un aspecte tan personal d’un home que mira a la mort, com mai s’havia atrevit a mirar-la, potser s’explica per la voluntat de subratllar el missatge profund d’aquesta obra. Un dibuix que, sense ser un autoretrat fidel, clàssic, tenim la convicció de trobar-nos davant de la seva autorepresentació més real, més sincera i, de ben segur, la més descarnadament humana.
