Arts visuals

El descrèdit (juvenil) de la realitat

La mini-mostra que la National Gallery de Londres dedica a contrastar un retrat de Jean-Auguste-Dominique Ingres amb la versió de Pablo Picasso del quadre, ‘Picasso Ingres. Face to face’, atrapa quasi un segle d’evolució pictòrica i es presta a una multiplicitat de lectures. Aquesta, tanmateix, no és la ressenya convencional d’una mostra, sinó la crònica de la recepció d’aquesta evolució en les noves generacions a través d’una experiència personal. En què la confrontació Ingres-Picasso (i la de la pinacoteca amb la Tate Modern) actua com a potent símbol privat. O qui sap si de més abast.

Picasso Ingress. Face to face
Comissari: Christopher Riopelle
National Gallery de Londres
Fins el 9 d’octubre

Som a finals d’agost i Londres encara ens bressola amb un oratge esplèndid, “nothing usual”, com ens aclareix el personal de l’hotel. Una parella d’adults tornem, un grapat d’anys després, a trobar-nos amb la imponent façana de la Tate Modern. Per als nostres fills, deu anys la menuda i quasi quinze el gran, serà la primera vegada. La immensa Turbine Hall del complex ens devora. Ens ubiquem. Un cartell ens informa que no hi ha entrades per veure la instal·lació de Yayoi Kusama. El desencís en la prole per no poder veure l’obra d’una artista que coneixen i els interessa és notable. També perquè la cua per entrar a l’enorme instal·lació que la canalla ompli de punts de colors és quilomètrica. Tampoc no és possible accedir a la mostra de Lubaina Himid, explicada ací mateix per Pere Antoni Pons.

Sortosament, encara hi ha molt per veure. I la visita flueix, perquè la Tate, com tants altres contenidors, cada vegada repara més en el vessant didàctic i introductori dels més joves al món de l’art. Per a la menuda, l’experiència Tate Draw de poder dibuixar en un entorn així i veure mostrada digitalment la seua obra, és un “puntàs”. El gran, mentrestant, s’encurioseix per una molt petita sala dedicada a mostrar els estudis de grans artistes. Un espai tan amagat com suggestiu.

Façana de la Tate Modern de Londres

Hi ha aquests detalls i, per descomptat, l’immens cabal dels fons de la Tate. Més gran i més suggeridor que no recordava. Com a borinots, xiqueta i adolescent van d’una obra a una altra, somrient quan cacem alguna cosa que els agrada especialment o quan es troben referències que els són familiars. Quan arribem a una interessant exposició sobre l’art i els aborígens australians, la benzina de la prole (i la nostra també) està esgotada. Toc de retirada. La meua dona els explica que el museu havia estat dirigit per un valencià, però no semblen molt impressionats. No han heretat els nostres complexos i, menys encara, els de les generacions anteriors.

L’excursió ha estat un èxit. I no sempre passa. Les visites al Guggenheim de Bilbao, l’IVAM, Bombas Gens o Centre del Carme han aplanat el camí, vull pensar. Però observe que el sistema educatiu també ha fet forat, hi ha obres i autors que els són properes, que han estudiat. Moment, suposava, d’anar als orígens.

La National Gallery ‘is boring’?

Un dia després, visita en horari de vesprada a la National Gallery. La cua per accedir-hi és més que assumible. La possibilitat de tornar a veure un grapat d’obres fonamentals de la història de l’art m’engresca. Però des dels inicis es veu que la prole no comparteix el mateix entusiasme. Passen amb indiferència entre sensacionals pintures de diferents èpoques. Hi ha poques que els criden l’atenció, semblen saturar-se de motius religiosos. La sensació d’avorriment va en augment. Tracte de motivar-los dirigint una mica les operacions, enfocant-los a Caravaggio, a l’espectacular Sopar a Emaús, que mostra el comiat de Jesucrist dels seus deixebles. Els explique les bondats de l’escola flamenca i els pose al davant d’un clàssic immortal, El matrimoni Arnolfini de Van Eyck, amb un èxit relatiu. No hi ha temps per endinsar-se en el ric simbolisme de les obres.

Sopar a Emaús, de Caravaggio.

El gran fa alguna foto, s’interessa més endavant per alguna obra concreta, com l’excepcional An Experiment on a Bird in the Air Pump, de Joseph Wright, supose que per la composició i el seu aire de realisme màgic. Però es nota que la proverbial paciència zen del meu fill s’esgota. La menuda corre a reservar butaca en cada sala. Em fa la sensació que, si no és pels paisatges venecians de Canaletto, la visita hauria caducat abans d’hora. La vella idea, sempre ajornada, de veure El Prado en família ja no sembla tan bon pla.

An Experiment on a Bird in the Air Pump, de Joseph Wright.

Potser l’ordre dels factors altera el producte. Potser va actuar el cansament de la recta final del viatge. Potser l’ombrívol i majestàtic edifici que acull la pinacoteca genera en els més joves la típica incomoditat de tot el que fa olor d’antic. Potser l’horari de vesprada, malgrat l’avantatge d’una cua reduïda, no era el més adient. Comence a pensar en tot això i hi ha una part de veritat. Però no del tot: en arribar a les sales dedicades a l’impressionisme, alguna cosa va fer clic en els seus cervells. De sobte, va tornar l’interès davant els Van Gogh, Monet, Renoir i companyia, pels codis de transició a l’art modern i contemporani. La menuda saltironeja davant els gira-sols i la gran fotografia amb més fruïció.

En arribar a la sala, molt ben concebuda i il·luminada de “Picaso Ingress Face to Face”, hi ha encara un altre salt. La seductora i acadèmica Madame Mitessier de Jean-Auguste-Domique Ingres, retrat acabat el 1856, esdevé sota la mirada del pintor andalús (qui va veure l’obra a París en una exposició l’any 1921), en tot un altre univers. Quelcom que ajuda a entendre allò que va passar entre la realització del retrat i de la versió picassiana, del 1932, Dona amb llibre. Picasso reinterpreta des d’un estil ja ben armat, transformant l’encant realista i romàntic de l’original en una obra expansiva, colorista i d’una abstracció continguda. Tot i afegint el llibre a les mans i un rostre que ja no ens mira als ulls que reforça la mirada contemporània.

Les dues obres, des d’un altre angle.

Aquestes dues obres, exposades així, conjuntament, per primera vegada, estableixen un diàleg riquíssim. Curiosament, però, malbaratant una mica la tesi que començava a configurar-se en el meu cap, els meus fills responen sàviament a la pregunta insidiosa i absurda de quina obra els agrada més. “M’agraden les dues”, diu la menuda. “La mostra és una comparació, no una competició”, respon el gran.

Dit això, en travessar les portes de la National Gallery, ambdós, sense ser preguntats, sí que van fer la corresponent comparativa i van sentenciar que la Tate Modern els havia agradat molt més. El mateix que dirien si els preguntaren pel Museu de Belles Arts de València en relació amb l’IVAM o el Centre del Carme. Tal vegada, com passa amb la música clàssica, apreciar l’art visual d’unes altres èpoques és qüestió d’entrenament. O potser hi ha escletxes evolutives que no són salvables. Un debat obert. Una tasca ingent al davant.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close