El Museu d’Art Contemporani d’Alacant (MACA) acull l’exposició itinerant sobre el dissenyador d’arts decoratives Bruno Munari fins al 25 de setembre. Les obres exhibides procedeixen de col·leccions particulars i institucions públiques i privades. L’exposició de primavera de la Fundació Juan March a Madrid, comissariada per Marco Meneguzzo, Manuel Fontán del Junco y Aida Capa, s’ha adaptat a l’espai del MACA. Continuarà la seva itinerància a Palma de Mallorca i Conca.
Bruno Munari (Itàlia, 1907-1998) ha estat un dissenyador industrial d’idees avançades. Les seves creacions, de caràcter jovenívol, atresoren lleugeresa, joc i color. Munari és un subtil administrador d’idees precises. El destinatari és el gran públic, qui capcineja davant l’adveniment de la societat de consum.
En la dècada de 1930, Bruno Munari s’introdueix al món editorial i del disseny de la mà del seu oncle enginyer. Els primers collages i dibuixos que realitza, Ritratto d’aviatore (1932) per exemple, combreguen amb el segon període del Futurisme, no sense advertir influències surrealistes com ocorre en Oggetti trovati in una nuvola (1940). Dissenya portades de publicacions: Aquilotto implume. Aventure di terra e di cielo, romanzo per ragazzi (1929), L’anguria lirica (1934) o, un encàrrec important de F.T. Marinetti, Il poema del vestito di latte (1937). Les màquines sedueixen el jove Munari. Idea La màquina aèria (1930) i s’envola per emprendre el seu propi camí. Planteja la sèrie Màquines inútils (1934) en contraposició als futuristes.
La lleugeresa embadaleix Munari. En els anys cinquanta, inventa unes escultures plegables de viatge, fàcils de transportar, tot el contrari de l’obra d’art pesada i estàtica. Tot i concebre-les per als adults, el temps les ha consagrades objectes didàctics per treballar la geometria i practicar la papiroflèxia. Resultaven força innovadores: material barat, ocupen poc espai, pots fer-les tu mateix i decorar la teva estança allà on vagis. Ens evoca els venedors ambulants.
Alliberació. Per què hem de triar entre còncau o convex? Defuig les dicotomies i les categoritzacions. Munari pinta Concavo–convexo (1949). Experimenta amb les formes i investiga l’efecte òptic que, a través de la llum, pot produir en l’espectador. Amb Negativo–positivo (1959) s’interessa per les contraposicions negatiu-positiu, llunyà-proper… El contrast de colors entre figures geomètriques influeixen en la percepció òptica. Hi afegirà la corba de Giuseppe Peano, una línia contínua matemàtica força simbòlica també en la seva trajectòria professional: els coneixements, fruit dels experiments i les investigacions que duu a terme, sempre acompanyaran la tasca del dissenyador milanès. Podem perdre’ns en ella en l’acrílic sobre llenç Curva di Peano (1976).
Munari esdevé un dissenyador reputat a Itàlia. La mostra recull algunes de les publicacions en què intervé en qualitat de dissenyador gràfic. El disseny obeeix a criteris visuals. Vol que el llibre destaque entre la resta de llibres. Una editorial italiana important sol·licita els seus serveis, Einaudi, amb seu a la ciutat de Torí, d’on era natural l’artista futurista i dissenyador Giacomo Balla (1871-1958), adscrit al règim de Benito Mussolini (Itàlia, 1883-1945). Les investigacions de Balla, amb formes dinàmiques abstractes, geometries i colors, han estat de les més fecundes perquè aporten conseqüències en l’àmbit de la publicitat, i el disseny industrial.
L’exposició de Muneri s’alinea amb l’exposició temàtica que el Museu Nacional de les Arts del Segle XXI (MAXXI) de Roma dedicava a Balla a la galeria 5 l’any 2021. El 15 de setembre, s’hi projectava un documental intitulat Balla. Il signore della luce. Balla es definia a ell mateix com «el Leonardo da Vinci del segle XX»; sembla ser, Pablo Picasso (Espanya, 1881 – França, 1973) definia Bruno Munari amb la mateixa frase anys més tard.
Foto: Irene E. Santacreu.
L’aspecte és decisiu, però el lloc on es troba l’objecte condiciona el llançament del producte perquè funcione, perquè el consumidor s’hi fixe i l’adquirisca. El mètode de Munari té molt a dir aquí. Abans d’executar l’obra, un dels passos previs són, entre altres, esbrinar on es trobarà o qui serà l’usuari. Saber posar l’objecte en funció del lloc on anava a exposar-se és cabdal. Els cartells tipogràfics que dissenya per l’empresa Campari pengen a les andanes del metro. El consumidor havia de veure’ls des de l’interior del vagó a gran velocitat. Amb el collage de les tipografies que dissenyà per a Campari es pretén transmetre eixa velocitat associada a la de l’empresa.
Bruno Munari dissenya per a Danese Milano, que va contribuir al desenvolupament del disseny italià. Un cendrer (1957-1960) que amaga la cendra del cigarret era ideal per al consumidor empedreït. Algunes de les creacions munarianes més destacables de la història del disseny, les hi podrem contemplar: el llum Falkland (1959) acobla anelles metàl·liques de la nansa de pescar i unes calces de niló a imitació dels llums orientals de paper.
Foto: Irene E. Santacreu.
Com Giacomo Balla, Bruno Munari dissenya mobles, però els estils són diferents. Munari està més proper al minimalisme. Les estructures lleugeres pensades per la gent jove que dorm a petits habitacles redueix costos de producció: Abitacolo (1971). Si bé, trobem familiaritats entre ambdós autors que ens recorden un passat avantguardista comú: les paroliberi futuristes, paraules d’un text sense sintaxi i sense gramàtica. El cartell per l’exposició Scritture illegibili di popoli sconosciuti a la Galeria Cadaqués (juny-juliol, 1975) i l’Scrittura di un popolo ignoto (1947) són lletres inventades, sense significants, per decorar la casa que reconeixem com a tals pel seu aspecte. Es manté en la línia de la màquina inútil.
Els objectes es veuen limitats per la física, les convencions socials i el llenguatge, però Munari es proposa superar eixos límits amb una mirada renovada. A banda de les llengües desconegudes i els llibres illegibles, Xerografia originale (1964-1970) supera els límits, tot i que amb reminiscències futuristes: una fotocopiadora pot generar noves imàtgens, úniques, si movem les originals mentre passa la llum, per tant, ja no les considera meres còpies.
Tanmateix, el caos munarià és coherent amb uns principis i amb la seva condició de dissenyador industrial. Vaig pensar que les creacions i els plantejaments de Munari quallen amb la societat que Giovanni Sartori perfila en Homo videns (La societat teledirigida) (2005): la imatge ocupa un lloc preeminent de tal manera que acaba amb el pensament abstracte, les idees clares i diferenciades que estructura la lletra. «El missatge amb què la nova cultura es recomana i s’autoelogia és que la cultura del llibre és d’uns pocs – és elitista –, mentre que la cultura audiovisual és de la majoria» (Sartori, 2005). Munari declarava que «l’artista treballa de forma subjectiva per a ell mateix i per a una elit, mentre el dissenyador treballa en grup per a tota la comunitat amb l’objectiu de millorar la producció en un sentit pràctic i estètic». Ara bé, cal insistir que Munari és un dissenyador industrial i, com Juli Capella comenta en l’explicació de l’exposició de la Fundació Juan March (28/2/2022), l’objectiu del dissenyador són els barris i no els museus.
Foto: Irene E. Santacreu.
Si la ràdio no menyscaba la naturalesa simbòlica de l’home, Munari obra un petit aparell que emet sorolls per a la casa: Macchina aritmica (1951). Si «la capacitat simbòlica dels éssers humans es desplega en el llenguatge, en la capacitat de comunicar mitjançant una articulació de signes i sons significants, proveïts de significat» (Sartori, 2005), Munari dissenya An Unreadable Quadrat-Print (1953), els seus coneguts Prelibri (1979), uns acolorits fulls enquadernats sense lletra però de grandària ideal per les manetes dels nens, i un coixí que pel seu aspecte recorda un llibre per seure còmodament. ¿Un estil crític i mordaç o productes rendibles?
«Llegir, o tenir alguna cosa per llegir, fou fins a finals del segle XV un privilegi de poquíssims doctes» (Sartori, 2005). Els Prelibri cal amagar-los entre les joguines perquè els nens i les nenes els troben i els descobrisquen. Com ocorria en els pobles primitius, l’ensenyament consisteix a ocultar.
Munari també redacta lectures infantils com ara Il venditori di animali (1945), Toc, toc. Chi è? (1945), Cappucetto giallo (1972) o Imagini della realitá (1976-1977), potser dignes candidates d’estudis literaris. El naixement del seu fill Alberto incentiva la vocació pedagògica de Bruno Munari i, a les darreries dels anys setanta, emprèn laboratoris per a nens, tallers on fan, experimenten i juguen per tal d’aprendre. El MACA exhibeix un d’aquests laboratoris muntat per a l’ocasió. Infància i joventut han de conviure immerses en el gran Alfabet Lucini, lletres de l’alfabet dissenyades per Bruno Munari, disposades sense ordre entre fòssils contemporanis i rellotges que mai no marcaran l’hora.
