El Festival Majordocs, que s’inaugurarà a Palma el proper 30 de setembre i durarà fins al dia 3 d’octubre, és el primer festival internacional de documentals que se celebra a les Illes Balears.
Miguel Eek, cineasta documental, màxim responsable de Mosaic Produccions i un dels principals impulsors del Festival, creu que la pandèmia del Covid-19, que ha obligat a endarrerir l’esdeveniment i a fer-ne una versió més reduïda i menys presencial, també pot tenir aspectes positius. “Tot el que està passant ens obliga a reivindicar encara més l’acte social de la cultura com una activitat essencial per a la humanitat. Així, nosaltres reivindiquem que les pel·lícules, els documentals de creació, s’han de veure als espais per als quals han estat concebuts, en una sala i en pantalla gran. Passi el que passi –diu Eek–, lluitarem perquè sigui així”.
Les vuit pel·lícules que configuren la programació del Majordocs es projectaran al Cineciutat i al Centre de Cultura Sa Nostra, a un preu de 5 euros l’entrada, per bé que hi ha possibilitats de descomptes i abonaments.
Les pel·lícules participants són: Drømmeland, de Joost van der Wiel, sobre un home en la seixantena que decideix donar l’esquena a la societat i refugiar-se a les muntanyes de Noruega, però que així i tot no es desprèn del telèfon mòbil; A media voz, de Heidi Hassan i Patricia Pérez, un cant a l’amistat fet a partir de la relació epistolar de dues amigues cubanes d’infantesa que de grans viuen marcades per l’exili; la canadenca Wintopia, de Mira Burt-Wintonick, sobre la relació d’una filla amb el seu pare cineasta ja difunt; Meseta, de Juan Palacios, sobre l’Espanya buida (o buidada); la islandesa The Last Autumn, d’Yrsa Roca Fannberg, una mena d’exploració paisatgística de les relacions familiars; Midnight traveler, de l’afganès Hassan Fazili, sobre la fugida cap a l’exili, amenaçat de mort pels talibans, del propi director amb la seva esposa i les seves filles, un periple que ell mateix grava amb el mòbil; la danesa Love Child, d’Eva Mulvad, sobre una parella d’amants adúlters iranians; i, finalment, Talking about trees, de Suhaib Gasmelbari, sobre quatre veterans cineastes sudanesos que anys enrere partiren del seu país per mirar de dedicar-se al cinema.
Seleccionades per un comitè internacional a partir dels més de quatre-cents títols que es van presentar a la convocatòria del Festival, les vuit pel·lícules són molt diferents entre elles: tant pels temes que aborden com per la procedència geogràfica i cultural dels seus protagonistes i per l’estil i les tècniques en què han estat filmades. Tanmateix, totes tenen en comú el fet de caracteritzar-se, en paraules d’Eek, “per una mirada autoral molt forta. El tema no és important, aquí. El que importa és la mirada de cada cineasta, de quina manera cada un d’ells parla del que parla, ja sigui la utopia, l’absència, la pèrdua o les relacions entre pares i fills”.
Per als impulsors del festival, és important remarcar que ells fan una aposta per un tipus de documental molt concret. “Nosaltres apostem pels documentals de creació –diu Eek–. Com a espectador, tu n’esperes el mateix que d’una pel·lícula: n’esperes emoció i no informació, hi cerques subjectivitat i no objectivitat. Els documentals de creació no els fan experts sobre un tema. Els fan persones que senten una gran curiositat per un tema, per una situació o per un personatge”.
En aquest sentit, no és casualitat que els responsables del festival hagin optat per muntar una programació en què prevalguin la qualitat i la singularitat per sobre de la quantitat. “Fem només vuit pel·lícules perquè el Majordocs vol ser una experiència de festival reposat –argumenta Eek–. En general, els festivals són experiències molt estressants, en què es posen més pel·lícules de les que es poden veure. Nosaltres hem volgut evitar que hi hagués contraprogramació. Hi haurà dues pel·lícules cada tarda i prou, i es dedicaran els matins a classes magistrals i debats”.
El jurat que escollirà el millor documental de la competició estarà format pel productor Jacques Bidou –que ha treballat amb directors de la talla de Ridley Scott, Patricio Guzmán i Marc Recha, entre molts altres –, per la cineasta i codirectora de les tres últimes edicions del DocumentaMadrid Andrea Guzmán, i per la productora i formadora Marta Andreu.
A més de la projecció de les pel·lícules, el Festival Majordocs també comptarà amb diversos esdeveniments complementaris: debats, taules de reflexió, sessions d’un per un i classes magistrals de José Luís Guerín, Jacques Bidou, Isaki Lacuesta, Marta Andreu i Salima Jirari. Amb tot, Eek vol deixar clar que “Majordocs no té jornades industrials dedicades al negoci i a la producció, perquè aquí el centre i els protagonistes són els autors i no els productors. Un dels objectius és que els creadors es trobin i debatin sobre els processos creatius”.
Un altre dels objectius del Festival Majordocs és introduir i normalitzar el documental de creació a Mallorca. Segons explica Miguel Eek, la idea de crear un festival d’aquesta naturalesa va sorgir per la confluència de dues qüestions. “La primera qüestió va ser que nosaltres, com a productora Mosaic, arran de l’estrena de la nostra última pel·lícula [Ciutat dels morts, sobre el dia a dia del cementiri de Palma], vam comprovar que a una part del públic de Mallorca li costava entendre què és el documental de creació. Molts espectadors confonen documental amb reportatges de bustos parlants, i no entenen o no saben com han de mirar les escenes més de cinema verité”.
La segona qüestió –continua el cineasta mallorquí d’origen madrileny, català i suec– és que, fa dos anys i justament per presentar Ciutat dels morts, “vam tenir un recorregut per diferents festivals d’arreu del món (Doxa a Vancouver, el Fipadoc de Biarritz, el Makedox de Macedònia) que ens va permetre constatar de quina manera aquesta mena de festivals aglutinen un públic entusiasta i generen esdeveniments en què la socialització de la cultura, és a dir, compartir el ritual de veure una pel·lícula, enriqueix enormement la vida de les ciutats”.
“Que Mallorca no tingui cultura del cinema documental, un gènere que amb moltes dificultats arriba als cinemes de l’illa, amb l’excepció del CineCiutat, és una anomalia –diu Eek–. Ens hem d’arriscar a importar aquesta cultura cinematogràfica i aconseguir que el públic de l’illa ho conegui, s’hi familiaritzi i en gaudeixi”.
