Arts visuals / Patrimoni

El fil daurat de la llengua

Sant Jordi és una festa d’amor als llibres. I, per tant, d’amor a les paraules; que fora del registre imprès són pronunciades amb maneres, accents, entonacions, modismes diferents. La gran bellesa de les llengües: la catedral invisible de les paraules dites.

Gregori Ferrer parlava amb l’article salat. No és que fos de les Illes o de la Costa Brava, era de Tàrbena, un poblet de la Marina Baixa, comarca alacantina, repoblat amb mallorquins en època de l’expulsió dels moriscs. Durant la guerra civil, Gregori va lluitar a l’exèrcit de Llevant defensant València. I a la fi de la República, va poder embarcar al port d’Alacant a bord de l’Stanbrook, el vell carboner capitanejat per Archibald Dickson, l’intrèpid gal·lès que s’atreví a sortejar el bloqueig naval dels franquistes. Gregori Ferrer va haver d’abandonar la seva terra, com segles enrere, pel mateix camí de mar, ho van haver de fer els moriscs.

A Algèria, els republicans, molts d’ells valencians, se’ls internà i en acabat se’ls obligà a construir el transsaharià, un ferrocarril que havia de travessar el desert  fins al Níger. Quan els  nord-americans alliberaren el nord d’Àfrica,  alguns republicans s’apuntaren a la divisió blindada del general Leclerc. El carro de combat Ebre, amb la senyera i la bandera republicana, va ser el primer a entrar al centre de París. Però Gregori Ferrer va preferir quedar-se a Algèria. Allí hi vivien més de quaranta mil pied-noirs de parla catalana, sobretot gent de les comarques alacantines i de les Illes, especialment Menorca, i també rossellonesos.

La Marina Baixa era una terra deprimida envoltada de muntanyes. Però la París africana estava a poc més de tres-cents quilòmetres: era Alger. Molts emigrants hi van anar a treballar des del segle XIX. I hi conservaven la seva parla, sovint coneguda al nord d’Àfrica com el Patuet. Al 1883, Jacint Verdaguer se sorprenia gratament de sentir parlar català, amb naturalitat, pels carrers de la capital, sobretot al barri de Bab-el-Oued, de majoria valenciana. D’altra banda, la mare d’Albert Camus era neta de menorquins i l’escriptor va ser criat per l’àvia Catalina Cardona.   

Pied-noirs alacantins a Algèria

Quan Gregori Ferrer anava a Alger capital, visitava el barri dels Tagarins, nom que feia referència als moriscos expulsats del regne de les Espanyes al segle XVII. Tagarins també s’anomenaven els moriscos de parla catalana de l’Ebre  i el Segre que van haver d’emprendre l’èxode. Alguns descendents encara conservaven les claus de casa seva.   

En una llibreria de vell, Gregori aconseguí el Llibre de Bons Amonestaments, d’Anselm Turmeda. Turmeda va ser un franciscà convertit a l’Islam a l’edat mitjana. Escriví en àrab i català. Aquest llibre, un conjunt d’estrofes de rima fàcil i consells morals, va tenir una gran difusió  a les terres de parla catalana, i va ser llibre de lectura a les escoles fins a mitjan del segle XIX. Gregori Ferrer n’havia tingut un original al seu poble. En una ocasió, es desplaçà fins a la tomba de Turmeda, al soc dels bastins de la medina de Tunis, ben encuriosit.

A l’Algèria francesa també hi havia un gruix de pied-noirs de l’illa de Malta. Quan sentia el parlar dels maltesos, una variant de l’àrab, li sorprenia captar paraules catalanes que formaven part del seu dialecte, conservades de la petjada catalana a l’illa,  que durà dos segles i mig. Els dies dels pied-noids, però, aviat començaren a estar comptats. La guerra d’independència d’Algèria es desfermà. Gregori Ferrer va haver d’abandonar el país. Embarcà amb els ulls plorosos.

En el viatge de repatriament cap a França, el vaixell, abans d’arribar a Marsella, va fer escala a la badia de l’Alger, per la mala mar que hi van trobar. I Gregori Ferrer va poder constatar la supervivència del català a l’illa de Sardenya. Una vegada va haver desembarcat a França, va fer via cap a París, allí tenia contactes de refugiats republicans valencians. I, després d’un temps a la capital, va descobrir astorat com molts gitanos parlaven català. Desenes de milers de persones repartides pel nord de França el parlaven. Al 1783, després de segles de prohibicions, el rei hispànic Carles III els va permetre tornar a viatjar. I molts gitanos del Principat s’establiren al Rosselló i d’altres continuaren viatge per la costa Mediterrània i també seguiren el curs del Garona.

Gregori volia tornar al seu poble, i va decidir anar-s’hi apropant a poc a poc, de manera que, uns anys en acabat, s’instal·là a la Catalunya Nord, un niu de refugiats catalanistes i republicans. Allí va veure com es fundava la Universitat Catalana d’Estiu, a Prades, i s’engegava l’escola catalana. Vivia a Perpinyà, al barri gitano de Sant Jaume, barriada on el català hi predominava.

Població de Tàrbena, a la Marina Baixa, fundada per mallorquins

Però Gregori Ferrer volia tornar a Tàrbena. Quan s’esdevingué la democràcia un altre cop a les terres peninsulars, travessà la frontera i viatjà emocionat, Mediterrani avall, fins a la seva població. Pocs el reconegueren. Tenia la vista plena de paisatges i les orelles reverberants de parlars catalans diferents.

Des dels contraforts del poble encimbellat en un penya-segat, veia al fons el mar de Benidorm. Un llogarret de pescadors que s’havia convertit en una ciutat cosmopolita gràcies, en bona part, a l’empenta dels pied-noirs alacantins que hi havien tornat amb una pàtina parisenca. A la fi, Gregori havia regressat a la millor terreta del món.  I amb els ulls entelats començà a cantar  una muixeranga ben coneguda:

               “Ella és la pàtria que estime, davant la qual soc humil.

               Mai no vaig abandonar-la, mai no vaig abandonar-la,

               m’obligaren a partir.”

Joan de Déu Prats
Escriptor especialitzat en llibres de llegendes, mites i tradicions de Catalunya. Respecte a Barcelona, ha publicat diferents obres sobre la seva història i el seu imaginari. Autor del Gran Llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya i també dels Indrets Fantàstics de Catalunya. Així mateix, ha escrit molts llibres de literatura infantil i juvenil, traduïts a força idiomes.