París presenta una gran antològica del Greco al Grand Palais amb préstecs procedents de setanta-tres col·leccions entre públiques i privades, exposició que viatjarà a l’Art Institute de Chicago, que custodia una de les seves obres més importants, L’Assumpció de la Verge (1577-1579) aquí exposada. De les setanta-cinc obres que constitueixen aquesta mostra, destaca la Pietà (1580-1590), que ha sortit excepcionalment d’ una col·lecció privada.
GRECO
Comissari: Guillaume Kientz, conservador d’art europeu al Kimbell Art Muuseum (EUA)
Grand Palais. París
Fins al 20 de febrer de 2020
Aquesta magnífica i única exposició sobre El Greco (Candia, Creta, 1541, Toledo, 1614) traça una mirada sobre aquest artista que el reivindica com una figura clau entre Orient i Occident, al mateix temps que guanya pes l’època espanyola en què és acollit a Toledo pel regnat de Felip II, des de 1577 fins a la seva mort.
Artista controvertit, criticat i incomprès pels seus contemporanis, obre una porta imaginativa en l’art que trenca amb l’Acadèmia i estableix un pont entre el final del Renaixement italià i el barroc del Segle d’Or, un manierisme que es deixa anar en la llibertat de la pinzellada i el color, l’estilització de les figures i la passió pel color. Com a compensació, la Història de l’Art ha premiat l’esperit lliure del Greco amb un gran reconeixement per la modernitat i les avantguardes, que també vindica aquesta mostra.
De les icones bizantines al Renaixement de Venècia i Roma
El Greco es forma de jove en la tradició de les icones bizantines en la seva Creta nadiua, llavors en poder de Venècia, però al mateix temps s’obre a l’art occidental a partir dels gravats i pintures importades de Venècia, que influirà en la seva visió de l’Adoració dels Mags (1568). Una icona bizantina pintada per ell obre el relat de l’exposició per explicar-nos com molt aviat El Greco es trasllada a Venècia ja als primers mesos de 1567, atret per l’ estatus d’artista que han aconseguit els pintors del Renaixement, com Ticià, Tintoret, Veronès o Bassano. Allí aprèn la gramàtica del Renaixement i el llenguatge del color, enmig dels efectes d’un debat estètic sobre el “colorito”, que confronta la tradició toscana-romana del “disegno”, defensada per Miquel Angel i la tradició colorista veneciana, a la que El Greco s’acull sense dubte. Color enfront del dibuix, sensualitat enfront de l’ intel·lecte. Però a Venècia el mercat no li és favorable, no pot competir amb els grans artistes venecians del moment i se’n va a Roma sobre el 1570.
D’aquest moment venecià destaca a l’exposició el petit Retaule portable de l’anomenat Tríptic de Mòdena (1567-1569), un oratori portable, objecte de devoció, destinat a acompanyar el propietari en els seus viatges. Conserva encara un estil del període joventut a Creta, però empeltat del gravat venecià i és el punt de partida de la seva carrera de pintor del Renaixement. Hi ha alguns trets que trobarem en obres posteriors, com les figures en moviment, la boca infernal i l’esquema de la composició de l’ Anunciació. A Venècia no té accés a la pintura al fresc, que desconeix, i no pot competir amb les grans figures de manera que només li és obert el mercat de petits quadres destinats a la devoció.
De Venècia a Roma pinta obres de petit format sobre fusta, que serà el seu suport predilecte. A Roma és acollit al Palau Farnesio, gràcies al pintor Giulio Clovio, del que és expulsat pel seu repudi a la figura de Miquel Àngel, que si bé ja és mort, la seva influència és encara gran. Tot i això el seu nom figura a la llista del Registre de l’Acadèmia de Sant Lluc, patró dels pintors.
A Roma desenvolupa la faceta de retratista, entre 1570 i 1576, un gènere en auge en el mitjà artístic que li permet una certa reputació, gràcies als cercles humanistes i erudits del Palau Farnesio, en part obra de Miquel Àngel, amb personalitats il·lustres, un gènere que li permeté deixar l’influx venecià per desenvolupar un estil més propi, que li serà de gran utilitat en el seu període toledà. Però a Roma, sense conèixer bé la llengua italiana ni bé la tècnica del fresc, es veu obligat a abandonar Roma.
La rica etapa toledana
Felip II, admirador de Ticià, buscava pintors per a El Escorial. Luis de Castilla, amic que va conèixer a Roma, li ofereix la possibilitat d’anar a Toledo i el recomana al seu pare Diego de Castilla, degà de la Catedral de Toledo. A partir d’aquí pot gaudir d’encàrrecs importants. Amb Diego de Castilla signa dos contractes importants, l’un relatiu a la pintura de L’ Espoli (1577-1579) per a la Sagristia de la Catedral i l’altre per al retaule de l’alta major i taules laterals de l’església del Convent de Santo Domingo el Antiguo. L’any 1578-1879 va pintar un quadre per al Rei: L’Adoració del nom de Jesús, un manifest sobre el cristianisme, que tingué gran acollida.
A Toledo trobà una clientela il·lustrada i la ciutat s’integra als fons dels seus quadres, amb l’Alcázar, el Pont d’Alcàntara, etc. Primer muntà capelles i oratoris, però finalment hi establí un taller per executar els encàrrecs senzills per reservar-se l’execució dels projectes més importants. D’aquest moment, data la Santa Faç (1579-1584), exposada a París. Pintura i escultura al mateix temps, el seu lloc era al dessota de l’Assumpció de la Verge a l’església de Santo Domingo el Antiguo. Mostra una de les grans relíquies de la cristiandat, com és el rostre de Crist imprès sobre el vel de la Verònica. Una faç flanquejada per dos àngels, dibuixats pel Greco, però executats per l’escultor espanyol Juan Bta. Monegro.
El reconeixement pels retrats
D’aquest període toledà destaquen dos magnífics retrats, que han estat llegits des de la contemporaneïtat com dues obres cabdals: El retrat del Niño de Guevara (vers 1600), gran inquisidor d’Espanya, abans de ser nomenat Bisbe de Sevilla, una pintura recreada al segle XX per Francis Bacon. L’altre retrat és el de Fra Hortensio Félix Paravicino, predicador i poeta del segle XVII que dedicà un sonet al Greco, per lloar la seva etapa toledana: “Creta le dio la vida y los pinceles/ Toledo mejor patria, donde empieza/ a lograr con la muerte eternidades”. Aquí, l’exposició recorda al visitant una frase de Picasso a favor del Greco: “Què té tothom avui en dia amb Velázquez […] Prefereixo Greco mil vegades. Va ser un autèntic pintor” (Pablo Picasso, responent a Roberto Otero, 1966).
L’ interès per l’arquitectura és evident en les pintures d’ El Greco, visible a la seva biblioteca amb els Deu llibres d’arquitectura de Vitrubi, el seu contacte personal amb Andrea Palladio o l’interès per Sebastiano Serlio. És visible en El Crist ressuscitat i el seu tabernacle (vers 1595-1598). Concep arquitectures efímeres que desapareixen, sent aquesta una de les poques que han sobreviscut, ara exposada.
Una altra obra interessant és La faula (vers 1585), amb una il·luminació especial que ens recorda el posterior Latour. El Greco també inaugura una manera de fer moderna, el treball seriat, les variacions dins una mateixa sèrie, un alfabet artístic canviant, però autoreferencial, pel que sempre quedarà un autor isolat.
El període final, entre 1600 i 1614, mostra els seu isolament a Toledo. En aquest espai, la mostra presenta un tema encetat a Roma el 1575, que és una de les obres més significatives pel que significa d’aportació constant en el temps en l’estil d’ El Greco: Crist expulsant els marxants del Temple del que en pintà tres versions, a Venècia, el 1570; a Roma (1571-1576); i a Toledo (1600-1614). En el primer, s’hi veu l’ influx del color venecià; en el segon, l’arquitectura romana pren protagonisme i solidesa; en el tercer, les figures són allargades i de pinzellada desfeta i flamígera, trets característics de l’estil personal d’ El Greco, amb dos plànols diferenciats: a dalt, l’arquitectura i a baix les figures, sense cap integració, com dos móns separats. En la primera versió, hi pinta els seus models: Ticià, Giulio Clovis, Miquel Angel, i potser ell s’identifica amb la imatge de Crist, en còlera, expulsant-los de la història de la pintura. Una composició que l’acompanyarà tota la vida.
El Greco va morir el 1614 quatre anys després de Caravaggio i va ser enterrat inicialment al Convent de Santo Domingo el Antiguo. Però va ser oblidat durant molt temps, fins que el modernisme i les avantguardes recuperaren el seu interès i memòria, entre ells l’expressionisme de Kandinsky, Franz Marc, Egon Shiele o Van Dongen. El Greco serà molt apreciat per Cézanne, també pels fauvistes, que valoren cada color per sí mateix i ja a la segona meitat del segle XX per Francis Bacon, que recrea el retrat del Cardenal Niño Guevera, present a la mostra i de qui París ofereix una altra retrospectiva al Centre Pompidou, que relaciona Bacon i la literatura.
