Arts visuals

El Greco o quan la mística es fa màgia

Una llum a la dreta enlluerna uns pastors que assisteixen amb els braços en alt al prodigi. La imatge passa lluny del primer pla del quadre, on contemplem el naixement de Crist en un pessebre, envoltat dels seus pares, el bou, la mula i uns àngels. És l’obra mestra d’un dels pintors més enigmàtics que ha parit Occident: Domínikos Theotokópulos, el Greco.

El museu del Patriarca Ribera de la ciutat de València guarda tresors sorprenents: pintura i escultura, bàsicament. Però la seua desconeguda col·lecció deixa perplexos els visitants pel conjunt i per cinc o sis obres mestres que hauríem de contemplar abans de… abans de fer altres coses.

Un dels capolavoro que conserva el museu és una obra d’El Greco. De Domínikos Theotokópulos, un mestre fins a cert punt maleït, desconegut, envoltat d’uns tòpics que ens allunyen de l’autèntica vàlua del mestre cretenc. Segons els experts, és una de les millors versions que el Greco va fer d’aquest tema. Elies Tormo diu que és una “obra autèntica i superba”. Es tracta d’una Nativitat. Sorprén que una col·lecció pictòrica privada tinga uns quants Grecos, però tot s’explica per l’admiració que sentia el patriarca Ribera pel pintor. De fet, el més segur és que no es conegueren mai, però l’eclesiàstic sabia de l’existència de Domínikos a través de la seua germana, Catalina Ribera, que vivia a Toledo i que li escriuria sobre l’esperit que tenien les obres de Theotokópulos, actiu professionalment a l’antiga ciutat castellana. Ella li enviaria cinc obres del cretenc. Dues d’elles, venudes després, corresponen a jovenets que bufen un tió i aquest els il·lumina la cara. Al pintor i a l’eclesiàstic els unia la passió per la mística catòlica que volia reivindicar el culte a les relíquies, a Maria, a l’Eucaristia i als sants.

La reforma de Luter entrava com un elefant en una botiga de vidre de Murano a la sacrosanta Roma catòlica. Posaven en dubte el valor sagrat de les relíquies, els sants, la veracitat de l’Eucaristia… Luter —per exemple— deia que Maria era una bossa d’or mentre “contenia” Crist, però després era una dona més, una dona “buida”. I els catòlics entraren en col·lapse. És paradoxal que una societat especialment masclista i menyspreadora de les dones defensés aquest “factor femení”, però el barroc i el poder tenien aquestes coses. Per a contrarestar la reforma luterana —austera, d’espais diàfans i transparents— l’Església de la contrareforma romana desplega el barroc, l’exuberància, el colossalisme, l’horror vacui i l’escenografia il·limitada. L’Església de Roma és militant, universal i teatral, per tal de crear en l’espectador —el fidel bocabadat— la sensació de miracle continu.

La Nativitat d’El Greco.

La Reforma luterana va ser perseguida a la península Ibèrica, però s’estengué pels Països Baixos, possessió també dels Àustries. A la cort de Madrid arribaren notícies que les estàtues s’arrancaven i que les marededeus eren traspassades per llances. El poder de Satanàs es manifestava per aquelles contrades. Això provocà que els exèrcits imperials feren autèntiques barbaritats a Holanda, per exemple. El conflicte estava servit i calia posar tots els recursos a l’abast perquè el “ramat” estigués tranquil i conformat. Calia implementar la “doctrina”, funcionar a base de dogmes. Utilitzar recursos audiovisuals definitius…

Nascut el 1541 a Creta, el Greco tingué problemes de diners gairebé tota la seua vida. Als deu o dotze anys es formà en la pintura plana de les icones i anà a Venècia, que en aquell moment era la metròpoli de l’illa. Treballà al principi al taller de Ticià, però no hi excel·lí. Segurament allí aprengué a dominar l’espai i la perspectiva, anà a Roma i estigué a punt de “corregir” part del sostre de la Capella Sixtina, però gràcies a Déu no va tocar res. Des de Roma, algun cardenal castellà li digué que als regnes peninsulars el considerarien, que allí hi havia gent que posava per davant el Regne del més enllà al de més ací.

De Fet, Felip II, el fill de l’emperador que era més emperador encara que son pare Carles V, volia fer grans obres, com l’Escorial. El Greco segurament no se sentia a gust amb l’art romà d’aquell moment, tot ple de cossos turgents i d’escenografies pirotècniques, moltes d’elles paganes. De manera que arribà a Toledo, contactà amb Felip i aquest li encarregà una obra. Només una, perquè la veritat és que el monarca no li agradà gens l’estil de Domínikos. Es tracta del Martiri de sant Maurici i la legió tebana. I és que el Greco havia tingut sort d’aterrar en aquell moment en aquella cort decadent: el pintor favorit de Felip, Navarrete el Mut havia mort, i havia deixat 32 quadres sense acabar per a l’església de l’Escorial. Encara que espiritualment eren molt iguals, les idees estètiques per a representar-ho es trobaven a anys llum un de l’altre. El Greco, segurament per a mostrar a l’emperador el seu art, li fa una “prova”. Es tracta de l’enigmàtic i misteriós llenç Al·legoria de la Lliga Santa que ni tan sols l’il·luminat, beat i místic monarca va comprendre. Hi apareix vestit de negre i levitant, al costat del dux de Venècia. Al monarca no li degué semblar ni solemne ni adequat, perquè ell apareixia diminut, enmig d’una explosió de llums iridescents, de la glòria divina… Felip II somiava governar el seu planeta de nacions des del llit mirant l’altar de l’església de l’Escorial, envoltat de monjos. Però el rei tenia un amic que sí que connectà amb el de Creta: era el virrei del Regne de València, un dels homes més poderosos del moment.

Detall del quadre.

Tots tres viuen moments agònics: l’Armada Invencible és aniquilada el 1588 i el 1598 —exhaustes les arques reials— el rei demana temps mort en la guerra contra França i perd territoris al nord dels Països Baixos. Alhora, ordenen —Felip i Ribera— l’expulsió definitiva dels centenars de milers d’homes i dones de religió islàmica que queden als seus “dominis”. Són els famosos moriscos del Regne de València, que són massacrats només ixen dels ports de Vinaròs, València, Xàbia, Els Alfacs, Dénia, d’Alacant… De la Corona d’Aragó eixiran en cinc anys unes 160.000 persones… El patriarca Ribera —que ha dubtat molt de l’ordre— mor a conseqüència de la malaltia que li ha produït la decisió.

A banda, també ha ordenat la persecució dels últims jueus al Regne. L’últim rabí de la darrera sinagoga de València era oncle de Lluís Vives. Però el patriarca va descobrir que els jueus continuaven amb els seus rituals i va manar destrossar els últims vestigis d’aquesta part de la societat valenciana. Però una part de Ribera admirava aquesta cultura. I per això en secret, en la seua col·lecció, apareix la taula amb l’estrella de David que segurament formava part del mobiliari d’aquesta darrera sinagoga valenciana. Sembla que el nostre amic tenia el cor dividit. Ja ho sabeu per un altre article.

Després de tota aquesta desfeta, sembla que l’únic que queda és la fe… Tant Felip II, Felip III com el Patriarca Ribera i possiblement el Greco, el regne dels cels era més important que aquest món terrenal. I continuen la seua tasca d’adoctrinament al poble: els protestants havien eliminat els sants, Maria, el culte a les relíquies… Doncs ells miraran de construir uns grans programes iconogràfics on reivindicar els grans misteris de la fe: l’Eucaristia, la concepció virginal de Maria, la vigència dels sants i de les relíquies…

Un altre detall del quadre d’El Greco. Explosió de colors.

I el Greco aconsegueix amb les seues atmosferes evanescents i vaporoses uns espais on les figures bíbliques es transformen en imatges quasi oníriques… És el cas d’aquesta Nativitat, el moment en què Jesús infant naix en un pessebre, de nit, enmig d’uns cataclismes còsmics que fan més màgic el moment. El Greco planteja una autèntica explosió de colors, amb jocs de llums sobrenaturals i unes figures incorpòries que semblen fetes d’aire, d’alè diví. Els blancs, els vermells deixats anar, els verds pàl·lids i trencats, els grocs… esclaten enmig de la foscor. La llum de la dreta deixa veure entre una arquitectura fantasmagòrica, uns pastors que assisteixen amb els braços en alt al prodigi: uns enviats de Déu els informen que Jesús és nat. En primer pla, Maria apareix al costat de sant Josep. A l’esquerra, el personatge de túnica blanca és com una transició entre pastor terrenal i àngel celestial… El tema agrada tant al Greco —per màgic— que es vol soterrar sota un llenç pintat per ell que siga una adoració dels pastors.

De tota manera, quan les autoritats eclesiàstiques comprenen que l’excés d’opulència ja no és efectiva, descobreixen una variant d’aquesta proposta: troben que el barroc “zen” poc commoure tant o més que amb les pirotècnies efectistes. I així també trobarem obres pictòriques i escultòriques on percebem l’olor de l’ordim del cànem dels hàbits dels monjos, on ens corprén la piga que mostra un rostre isolat i amb el fons negre… De tota manera, en la versió zen o en la versió luxury, el llenguatge estètic de l’Església de Roma aconsegueix l’objectiu: la commoció profunda de l’espectador, que assisteix bocabadat al “misteri insondable” de la transcendència…

Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close