Arts visuals / Exposicions

El llarg silenci de les dones

El Museu d’Art de Cerdanyola recupera la vida de cinc dones creatives que van veure frustrades les seves aspiracions o que van ser invisibilitzades. Cinc dones que portaven la creativitat dins seu i que pel fet de ser dones van veure com les seves creacions van ser invisibilitzades, frustrades o simplement silenciades. Superant obstacles, sobrevivint o expressant-se a l’ombra absoluta o a recer d’algú o altre. Petites històries personals que han quedat soterrades però que són exemples de tantes altres històries, mil cops repetides al llarg del temps. Microhistòries que conformen la macrohistòria.

De l’oblit a la revolta. Deesses impossibles
Comissaris: Fina Duran i Txema Romero
Museu d’Art de Cerdanyola
Fins al 27 de juny del 2021

Aquest és l’exercici que proposa l’exposició De l’oblit a la revolta. Deesses impossibles, que es pot veure al Museu d’Art de Cerdanyola, que treu a la llum la història de cinc dones creatives, algunes d’elles totalment anònimes i altres molt poc conegudes, d’orígens socials, tarannà i interessos artístics diferents. Les cinc històries han estat interpretades per sengles artistes contemporànies, en un diàleg que uneix passat i present, i converteix aquestes figures silenciades en personatges intemporals.

Comissariada per Fina Duran i Txema Romero, director del museu, l’exposició indaga en els mecanismes que històricament han donat a entendre que les dones artistes han estat casos aïllats i excepcionals en el discurs oficial de la història de l’art i la creació. Un discurs que encara és totalment vigent. I la gràcia de la mostra està en fer-ho, no amb assajos densos ni un to pamfletari, sinó a partir d’històries vives, d’objectes recuperats dels calaixos, dels testimonis al marge. Són biografies que es connecten amb el present a partir de les obres d’artistes actuals i amb un passat llunyà però també present a través d’arquetips femenins de deesses del món antic.

Un exemple de com una dona va veure com la seva ànsia de coneixement i expressió artística va quedar entre les quatre parets de la seva particular “cambra pròpia” va ser Maria Lluïsa Malibran (1904-2000). Era una apassionada de l’art, la música, la literatura i la filosofia. Nascuda en el sí d’una família acomodada, va viure en pròpia pell els obstacles per poder estudiar art i literatura, perquè no era una ocupació tant de noies com tocar el piano. Va arribar a publicar un parell d’articles abans de la Guerra Civil, però acabada la contesa es va veure obligada a guanyar-se la vida com a modista i a dedicar-se per complet a la família. La seva vida intel·lectual va quedar closa a l’àmbit domèstic i va ser la seva neta, la historiadora de l’art Glòria Bosch, qui “l’estiraria per obrir de nou la finestra que, amagada, sempre havia estat present”. A la mostra s’exposen escrits, dibuixos, fotografies de Malibran que dialoguen amb la instal·lació El vol, de Fiona Morrison, que tanca una au en una gran gàbia però en una fotografia que l’acompanya, l’ocell vola lliurement.

El vídeo d’Elena Jaumandreu i la instal.·lació ‘El vol’ de Fiona Morrison (© Núria Puenetes)

En el cas d’Elena Jaumandreu (1936), es tracta d’una muntadora cinematogràfica que el 1965 es va encarregar de l’edició del film Campanades a mitjanit, d’Orson Welles, rodada a Espanya. L’autor de Ciutadà Kane va considerar que Jaumandreu era “la millor muntadora del món” i hauria volgut que anés a treballar a Hollywood però en aquella època un pas com aquest per a una noia de 29 anys era molt difícil. La mateixa Jaumandreu, que va treballar per a directors com Marco Ferreri, Eloy de la Iglesia o Carlos Saura i que viu a Cerdanyola des de principis dels anys 80, explica en un vídeo que es projecta a la mostra, com de difícil era treballar en un ofici molt poc visible que, malgrat admetre dones, estava immers en un món predominantment masculí. Una obra de la jove artista Txan Grau acompanya aquesta reivindicació de Jaumandreu.

Al centre, l’obra de Txan Grau, dedicada a la muntadora cinematogràfica Elena Jaumandreu (© Núria Puenetes)

També va estar vinculada a Cerdanyola Mercè Gallén (1910-2004), que va ser model professional d’artistes com Manuel Humbert i Josep Viladomat. Gallén és la figura femenina que va inspirar l’al·legoria de la República a l’obelisc del monument a Pi Margall de Barcelona, que estava a Diagonal-Passeig de Gràcia, i que ara està situat a la plaça de la República, a Nou Barris. Després de la Guerra Civil, Gallén va ser estigmatitzada pel fet d’haver posat nua i ser símbol de la República però va continuar treballant encara que amb el sobrenom de “Lola”. En aquest cas, l’artista Francesca Llopis ha realitzat un vídeo que al·ludeix a l’ofici de model, a través d’una ombra d’una figura femenina que executa els moviments que la veu de la mateixa artista li ordena. “Fer de model ha estat sovint un ofici invisible, per això he triat una ombra que es mou en una paret amb grafits, els autors dels quals també solen ser invisibles”, diu Llopis.

El vídeo de Francesca Llopis homenatja a la model d’artistes Mercè Gallén (© Núria Puenetes)

En canvi, l’artista Marga Ximénez ha realitzat la instal·lació Fils de reconstrucció, amb cortines desfilades, els fils de les quals es connecten amb una capsa d’embalatge. És l’obra que homenatja a Magdalena Mañosa (1925-2016), nascuda a Ripollet, i que com tantes altres dones de la zona va treballar al taller Lena de Cerdanyola, secció artística de la fàbrica Uralita on s’elaboraven reproduccions d’escultures en pasta patinada i pedra artificial. La feina d’aquestes dones era també una feina callada però tan crucial com demostra el fet que a la Guerra Civil les treballadores de Lena salvessin els motlles de les escultures portant-los al Palau de l’Agricultura de Barcelona. Mañosa va morir als 91 anys, però afectada per l’amiant, com tants treballadors d’Uralita.

La instal·lació de Marga Ximénez dialoguen amb les escultures del taller Lena, en l’homenatge a Magdalena Mañosa (© Núria Puenetes)

Obstacles, frustracions, prohibicions, només pel sol fet de ser dona. La vida de María Josefa González (1925-2008), àvia de Txema Romero i establerta a Cerdanyola als anys 70, també és paradigmàtica de tantes altres dones que s’haurien pogut dedicar a l’art professionalment però que mai van poder. Nascuda a Vélez Blanco, pintava molt bé i malgrat haver tingut l’ocasió de tenir una beca per anar a estudiar pintura a Madrid, el seu pare no la va deixar. Tampoc li va permetre estudiar per mestre o treballar de secretària a l’aeroport. Així que la Josefa González es va dedicar al que es dedicaven la majoria de dones a l’època: cuidar de la família. Això sí, mai va deixar de pintar composicions florals com a aficionada. En aquest cas, l’artista Ivonne Navarro ha representat la història de Josefa González, com si fos un còmic o un auca, sobre mocadors de brodar.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Actualment és col.laboradora freelance de temes artístics i musicals en mitjans com El Mirador de les Arts, Catorze i El Temps de les Arts. També realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques com el Museu Picasso i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Articles relacionats amb Museu d’Art de Cerdanyola

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close