Arts visuals / Exposicions

El llegat de la col·lecció d’art conceptual català de Rafael Tous

Fa aproximadament un any, Rafael Tous va tenir la generositat de donar la seva extraordinària col·lecció d’art conceptual català al MACBA. Es tracta d’una col·lecció única i excepcional que dona testimoni de l’activitat artística de tota una època, la que s’esdevenia per fora dels circuits comercials, la més crítica, agosarada, compromesa i radical dels anys seixanta, setanta i vuitanta al nostre país.

En temps real. La Col·lecció Rafael Tous d’art conceptual.
MACBA (Edifici Meier), Plaça dels Àngels, 1, Barcelona.
Fins el 9 de gener de 2022.
Sala Metrònom, Fussina, 9, (zona del Born), Barcelona.
Fins l’1 de novembre.

Una activitat que es caracteritzava per les accions i les performance, per l’exploració amb el propi cos, per les diverses relacions amb la natura, per l’experimentació amb els llenguatges, per la utilització d’objectes de tota mena, per la crítica política i social, per les relacions equívoques entre tots els llenguatges, en definitiva, per una manera d’entendre l’art com una eina d’expressió i de transformació personal i col·lectiva alhora.

El gran mural SupermercART (1976), d’Eugènia Balcells. Foto: A. Figueres

En motiu d’aquesta donació de més d’un miler d’obres i documents, es pot veure actualment al MACBA una selecció de 120 obres de 28 artistes diferents. Crida l’atenció l’extremada vigència de la gran majoria de les obres que ara s’exposen; només cal veure-les o reveure-les per a comprovar-ho.

Peus d’armari (1984), una característica “enfangada” de Pere Noguera. Foto: A. Figueres

Entre les peces exposades hi poden trobar instal·lacions i muntatges de difícil classificació, exposició i emmagatzematge com, per exemple, E la forma (1979), d’Àngels Ribé, una instal·lació basada en la frase de Ramon Llull “e la forma és acció, i el contingut passió” que estava adaptada a un lloc molt concret, l’Espai B5-125 de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Siegesallee o Avinguda de la Victòria (1991), de Francesc Torres. Foto: A. Figueres

De Francesc Abad trobem el seu Blockhaus-Blocblaus. Històries paral·leles (Marsella), de 1988, un muntatge amb una senzilla i evocadora barca de fusta damunt una superfície de color blau mar. És una obra que estava feta tot pensant en les fugides i els exilis dels jueus alemanys o dels refugiats espanyols durant els anys quaranta del segle passat però que ara, inevitablement, connecta també amb el drama de l’odissea dels emigrants actuals que es llancen al mar amb embarcacions molt precàries. Altres treballs d’Abad com Zeitgeist (1988), Analogies (1991), Auschwitz (1997), etc, incideixen sobre la militarització, la violència, el poder hipnòtic dels mitjans, el feixisme, la desaparició de la memòria col·lectiva.

Vista parcial de la instal·lació No hay replay (1989), de Carlos Pazos, a la Capella del MACBA. Foto: A. Figueres

La irònica denúncia del consumisme banal del SupermercART (1976), d’Eugènia Balcells, aquest enorme mostrari d’objectes de tota mena, encapsulats en polietilè, que pengen de les parets com un gran mural, ja anunciava el greu conflicte d’un problema tan rabiosament actual com la proliferació desmesurada de materials derivats dels plàstics i els desastres que se’n deriven.

La sèrie dels Macaroni landscape (1977), d’Antoni Miralda, també aporta la seva particular ironia en relació al menjar, a la festa, a la transgressió, a la simbologia dels colors.

Però no totes les obres són de gran dimensions; també hi ha treballs esplèndids realitzats amb objectes senzills, petites imatges o muntatges molt fràgils. És el cas, per exemple, de la Micro-òpera 2 (1984), de Benet Rossell; de les Sis variacions per a goma i pinces (1969), la Publicitat encapsada (1970) o les Pintes despentinades (1970), els petits objectes irònics i poètics de Jordi Pablo; les capcioses peces de la sèrie “Irreversible / Impossible” (1975), de Jaume Xifra; el fràgil, menut i delicat Dolmen (1980) d’Antoni Llena; la sèrie dels carismàtics Objectes enfangats, de Pere Noguera, que obren una altra forma d’expressió peculiar i particular, la de l’enfangada, amb la qual farà molts diversos muntatges i instal·lacions. De Pere Noguera també es poden veure altres obres que incideixen en la realitat i en la seva fotocòpia, en els emmirallaments dels objectes, en els enganys visuals i les paradoxes, etc.

Una vista de la instal·lació Les portes de Linares (1989), de Jordi Benito, a la Sala Metrònom. Foto: A. Figueres

Els treballs de Francesc Torres sempre han mantingut, d’alguna manera, el seu compromís social i polític mitjançant la manipulació d’imatges mediàtiques o la utilització d’objectes relacionats amb la tecnologia militar, les armes, els mitjans de transport, les màquines, els uniformes, etc. Aquest és el cas, per exemple, de les seves intervencions i manipulacions de les pàgines de la revista Newswek o els paral·lelismes entre els cascs del món dels esports i els dels militars a Siegesallee o Avinguda de la Victòria (1991), una instal·lació que ens obliga a desfilar entre dues rengleres de cascs, uns d’esports i els altres de guerra.

A l’exposició també hi ha algunes obres d’artistes i col·lectius de fora de l’àmbit cultural català; és el cas, per exemple, de CVA (Comité de Vigilancia Artística) format pels artistes del País Basc Juan Luis Moraza i María Luisa Fernández. Hi podem veure la seva excel·lent macroinstal·lació Cicatriu a la matriu que es va mostrar per primer cop a la Sala Metrònom el 1983; un enorme muntatge de fragments de marcs i de pedestals de tota mena que s’estenen per la superfície del terra i que ens parlen de l’absència de les obres a les quals substitueixen.

Durant el recorregut es poden trobar també una gran diversitat de cartells, catàlegs, fulletons, postals i publicacions que donen testimoni de la gran varietat d’activitats i exposicions realitzades. I també s’hi mostra la bibliografia sobre la temàtica de l’art conceptual amb llibres o catàlegs com, per exemple, l’imprescindible Idees i actituds. Entorn de l’art conceptual català, 1964-1980, de 1992, de Pilar Parcerisas (ed.), de consulta obligada per a tots aquells que s’interessen per les idees i les opinions dels artistes conceptuals catalans.

En un espai determinat de l’exposició es recorda, de manera cronològica, la vida de la Sala Metrònom, aquest espai carismàtic que va ser un pal de paller i un punt neuràlgic de les arts contemporànies al nostre país des del 1980 fins el 2006; primer al carrer Berlinès, de Sant Gervasi, i després a l’emblemàtic espai del carrer Fusina, al costat del Mercat del Born.

A la Capella del MACBA hi trobem el No hay replay (1989), de Carlos Pazos, que ocupa tot l’espai amb els seus objectes d’estètica kitsch i els seus fetitxes que ens fan pensar en el pas del temps, en les pèrdues, en la infància, en l’absurd, en l’atzar. I a la Sala Metrònom, oberta expressament i excepcionalment per a aquesta ocasió, s’ha tornat a exposar la impressionant instal·lació Les portes de Linares (1989), de Jordi Benito, un muntatge que planteja d’una manera descarnada, entre l’art i el ritual, la tragèdia de la vida i la mort, per mitjà de vuit escenes compostes per muntatges d’objectes entre els que destaquen el cos del toro penjat per una pota i suspès a l’aire, els pianos trencats o de cara a la paret, i els diversos atuells de les “corridas de toros”.

Aquesta és una exposició que s’ha de visitar molts cops, repassar-la i gaudir-la, tot aprofitant la validesa de l’entrada al museu durant un mes. Una col·lecció i un llegat impressionants, el de l’art conceptual català, que ara tenim a l’abast i que ja forma part de la nostra memòria col·lectiva. Un llegat que cal revisar, rellegir i no oblidar perquè, com diu Lluís Calvo a Els llegats (Arcàdia, 2021), “la interrupció del llegat implica també la nostra desconnexió de la veritat i de la saviesa, així com del caràcter universal dels pressupòsits que fem servir habitualment”.

El de l’art conceptual català és un llegat fonamental per a tots els que els interessi la problemàtica de les arts, de la creativitat, de la vida i de la poètica de l’època que ens ha tocat viure. Un llegat de les idees i les actituds que ja conformen el nostre pòsit cultural de les darreres dècades.

Abel Figueres
Llicenciat en Belles Arts (especialitats en escultura i gravat). Ha estat catedràtic d’Ensenyament Secundari i professor del Batxillerat d’Arts Plàstiques, Imatge i Disseny des de 1977 fins al 2016. S'ha dedicat a l'ensenyament de l’art, del dibuix i/o del disseny en diversos llocs i a diferents nivells. Interessat per les relacions entre la teoria, la pràctica, l'educació i la crítica de l'art i del disseny, ha publicat nombrosos articles i textos a diaris, revistes i catàlegs.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close