Diverses veus han saltat a la premsa per fer notar la similitud entre les platees arbrades de Perejaume i les butaques del Liceu decorades amb plantes per al Concert pel biocè, una proposta de l’artista Eugenio Ampudia, amic conegut de Perejaume, comissariada per Blanca de la Torre i encarregada pel director del Gran Teatre del Liceu, Víctor García de Gomar i amb el suport de la Galeria Max Estrella, de Madrid.
La fotografia del garden instal·lat al pati de butaques del Liceu donà la volta al món com una gran cosa. 2292 plantes escoltaren el passat dia 22 de juny una obra de Puccini tocada per un quartet de corda instal·lat a l’escenari. Per què el públic no pot ser natura? Per què no es pot convidar la natura a seure en un gran teatre? es pregunta l’autor d’aquesta acció vegetal que ha passat per innovadora.
El fet en sí de moure de context la natura i passar-la d’un lloc natural a un lloc artificial i sumptuós com el Liceu no és cap novetat conceptual. Marcel Duchamp es va fer un tip de descontextualitzar objectes de la indústria moderna i passar-los a un altre context perquè fossin considerats una obra d’art.
La “humanització dels arbres” es troba en la literatura i en l’art. El mateix Perejaume se’n fa ressò al llibre les Pagèsiques (2011) en el capítol dedicat a “Els boscos dels arbrats o les vivificacions”, en què se cita Dante i Virgili. En aquest llibre especialment pel que fa a l’arbre, hi podem trobar escrits que dona imatges tan significatives com que les branques d’un arbre es poden transformar en els dits d’unes mans. Perejaume ressegueix les mitologies més antigues per trobar en la natura qualitats humanes que permeten la seva veneració. El seu treball ha estat sempre profund i respectuós amb la natura i n’ha cercat les fonts literàries i de la cultura popular que en parlen amb admiració romàntica, sense oblidar la comunió del pagès amb la terra, perquè el seu treball és font de vida i visió del món. “M’agrada més criar que crear”, diu Perejaume. I és que aquest artista se sent més a prop del pagès, que fa créixer el blat als camps, les verdures als horts i els arbres als vivers que d’una floristeria.
Els públics arbrats de Perejaume venen de lluny. A Pagèsiques (2011) ja n’hi ha constància escrita. La imatge de platees buides situades al paisatge és una iconografia recurrent en la seva trajectòria artística. La seva manera de pensar i de ser en l’art es va reflectir molt bé en el cartell del 29è Festival de Peralada el 2015. Hi apareix un tros de sala teatral amb algunes butaques buides i en altres s’hi veu un arbre petit d’espècie mediterrània plantat en un test i pensat perquè creixi, una manera d’unir el festival al territori i a les arbredes de l’Empordà, en un intent d’apropar la vegetació a l’art. Amb tots aquests precedents i tota una iconografia existent que ve avalada amb obra, imatges i escrits del mateix Perejaume sorprèn al món de l’art que el Gran Teatre del Liceu hagi acceptat una proposta com la d’Ampudia, tan similar d’un altre artista, a sota mateix dels plafons que dissenyà Perejaume per al sostre del Liceu, després de guanyar un concurs.

L’any 2019 Perejaume confrontà una altra platea arbrada al públic real assegut al carrer amb motiu de la Biennal del Pensament que engegà el CCCB de Barcelona. Anteriorment, havia fet ballar una alzina a l’escenari del Palau de la Música, amb música del Quartet Quixot i de Pascal Comelade, per encàrrec de Víctor García de Gomar, que ara dirigeix el Liceu. La imatge de platees arbrades de Perejaume s’ha difós en publicacions de la galeria Nogueras Blanchard i de l’Auditori de Barcelona.
La similitud entre les platees arbrades de Perejaume i les plantes assegudes al Liceu per al Concert pel biocè d’Eugenio Ampudia és total a nivell conceptual, però no a nivell formal. No és que Perejaume tingui l’exclusiva del treball amb plantes o arbres en el món de l’art, ni creiem que ho pretengui. Podem citar Joseph Beuys com algú que humanitza arbres i pedres amb una finalitat de transformació social, inspirant-se en la tradició de Rudolf Steiner, com per exemple la plantada dels 7000 roures a Kassel (1982) acompanyats cadascun d’una pedra de basalt on marcà un cercle on s’hi podria plantar una planta. En aquesta obra traspua la idea de ressorgiment d’unes pedres volcàniques vives que han estat fossilitzades. El mateix Beuys havia dit d’aquest peça que titulà El final del segle XX: “dependrà de nosaltres el que aquestes pedres esdevinguin quelcom que comporti vida, que torni a ser quelcom viu, dinàmic, perquè si no aconseguim que això sigui així aquestes pedres continuaran mortes”, el que és gairebé una profecia.
Amb tots aquests precedents i tota una iconografia existent que ve avalada amb obra, imatges i escrits del mateix Perejaume sorprèn al món de l’art que el Gran Teatre del Liceu hagi acceptat una proposta com la d’Ampudia, tan similar a la d’un altre artista, a sota mateix dels medallons que dissenyà Perejaume per al sostre del Liceu, després de guanyar un concurs. Òbviament, es presta a confusió, ja que es pot pensar que la plantada decorativa d’Ampudia és obra de Perejaume. Res més lluny de la realitat, perquè l’obra d’Ampudia extorsiona el sentit de l’obra de Perejaume.
Una obra d’art es pot fer servit amb finalitat publicitàries. Estem tips de veure referències a obres de Van Gogh, Mondrian, Vermeer de Delft, al·lusions a La Gioconda, entre altres, però les empreses de publicitat paguen drets als museus per utilitzar-les i demanen autorització per fer-ho.
Aquí tothom ha tirat pel dret amb la finalitat d’obtenir una imatge publicitària i clavar-li l’etiqueta d’obra d’art, que no ho és. Ha estat una pura i simple operació de màrqueting en nom de l’art, una burda publicitat, que s’ha carregat qualsevol valor artístic. Perquè si bé Perejaume humanitza una platea amb arbres de viver, Ampudia el que fa és un estand de fira, ple de plantes exòtiques típiques que decoren fires, hotels i espais públics per a esdeveniments efímers. Diuen que Flores Navarro de l’Eixample ha estat qui ha subministrat gratuïtament aquestes plantes. I ens preguntem quantes plantes no hauran quedat emmagatzemades durant els llargs mesos de confinament sense possibilitat d’arribar mai a un comprador. Acabada la funció musical i feta la foto de màrqueting, les plantes es destinaren als treballadors sanitaris del COVID19. Operació rodona. No sabrem mai quantes coses hauran quedat darrere el COVID19, però una cosa és certa i és que el màrqueting no té a veure amb l’art i la cultura i ha de quedar clar que aquesta proposta d’Ampudia no té ànima d’obra d’art.