Els plats desfilen a les pantalles dels nostres telèfons diàriament, compartits a Instagram i companyia. Aquestes representacions visuals ometen molt: gust, olfacte, textura, conversa… Són activadors de records que ens ajuden a conservar la memòria d’una experiència completa o la redueixen, aplanant un esdeveniment complex i multisensorial en un petit quadre?
Una de les barreres històriques per a la classificació de les creacions culinàries com Art a la cultura occidental va ser la seva temporalitat. Una obra d’art havia de tenir una presència duradora, permetent el seu estudi i apreciació durant anys. La naturalesa temporal del menjar, així com la seva utilitat, van excloure les arts culinàries de la consideració com a Art.
L’artista Rirkrit Tiravanija premia la temporalitat del menjar. Ell és conegut per servir curri tailandès en una galeria en lloc de mostrar obres d’art, en la seva obra Untitled (Free) de 1992. Va dir que el seu objectiu era convertir l’espai de la galeria en un lloc per a la interacció social, “realment no es tracta tant de venir a veure coses, sinó de ser-hi”. Tiravanija fa servir el menjar com “marc” per canviar l’enfocament de l’objecte en la interacció amb els altres. El seu treball desdibuixa els límits entre l’art i la vida quotidiana fins al punt que les definicions clares es tornen impossibles.
El treball de Tiravanija té ressonàncies dels futuristes, un moviment avantguardista que va generar algunes de les obres d’art més influents centrades en el menjar en la seva segona onada (des de 1930). Els futuristes van emprar el menjar de manera similar: per a qüestionar les pràctiques i valors tradicionals de l’art occidental –com ara la jerarquia tradicional dels sentits que prioritza la vista i el so–, el concepte d’un objecte d’art com etern, i el mandat que l’art mai ha de ser utilitari i ha d’estar restringit al museu i a l’espai de la galeria. Filippo Tommaso Marinetti va veure l’art i la vida quotidiana com inseparables, de manera que els materials quotidians, com el menjar i les receptes, van ser una progressió natural per als futuristes. Van organitzar esdeveniments culinaris, van obrir el restaurant The Holy Palate a Torí i van publicar El llibre de cuina futurista (1932).
De fet, El llibre de cuina futurista era un vehicle per documentar alguns dels banquets futuristes, però també un objecte d’art en si mateix. Això es destaca per una selecció de plats clarament immenjables dispersos a través del text, com The Excited Pig: “Un salami sencer, sense pell, se serveix en posició vertical en un plat que conté cafè negre molt calent barrejat amb una bona quantitat d’aigua de colònia”. Aquestes receptes no comestibles obliguen el lector a fer una pausa.
Qüestionen la naturalesa mateixa de les receptes i instruccions i emfatitzen la necessitat de la vigilància i el pensament independent. A més, el llibre va servir a l’agenda política i ideològica dels futuristes. Expressa ideals feixistes, fortes tendències nacionalistes i un enfocament xovinista, advocant pel patriotisme italià i condemnant l’estil de vida burgès.
Tiravnija va publicar recentment el llibre de cuina Bastard: The Odious Smell of Truth amb el xef Antto Melasniemiis. És molt diferent del seu antecessor futurista en la seva postura ideològica. En oposició a l’agenda nacionalista dels futuristes, advoca per una actitud nòmada de ciutadà del món, combinant ingredients i tècniques de diferents ubicacions geogràfiques (combinant l’herència culinària tailandesa i finlandesa dels autors). Les “fórmules” estrictes dels futuristes es reemplacen per una invitació oberta per experimentar: “Totes les receptes d’aquest llibre, com es podria dir de totes les receptes en general, són inexactes. […] No deixis que les receptes t’enganyin; segueix els teus instints”. El llibre de cuina futurista ens recorda intencionalment que és un objecte d’art, però el llibre de cuina Bastard confon qualsevol definició clara, advoca per la hibridació i la bastardització en tots els aspectes. Els assaigs i les entrevistes estan entreteixits amb les receptes en una estructura similar a un catàleg d’exposicions. Les imatges de la fotògrafa Janne Tuunanen mostren plats buits o una petita cantonada d’un espai amb tanta freqüència com mostren el menjar. El llibre de cuina crea un diàleg entre els col·laboradors, així com entre ells i el públic convidat a participar activament a través de l’elaboració i el canvi de les receptes.
Els artistes que graviten cap al menjar com a mitjà sovint se senten atrets precisament per les qualitats que desafien les definicions del món de l’art tradicional: la quotidianitat i el fet temporal. Empren aliments pel seu poder per interrompre i qüestionar. Certs xefs ofereixen creacions culinàries que provoquen una resposta emocional, creant experiències multisensorials i participatives que esborren els límits entre l’art i la vida. Crec que el seu treball també crea una interrupció, el que ens obliga a repensar les actituds occidentals cap al gust, l’olfacte i el tacte i crea eines per avaluar les experiències subjectives i íntimes.
Les noves formes d’art van forçar una reavaluació de les classificacions occidentals tradicionals que obren la porta a considerar certes creacions culinàries com a art. El filòsof Noel Carroll va suggerir que col·loquem l’obra d’art en relació amb objectes d’art prèviament acordats (com un desenvolupament o com una revolta); Narra la història de la peça en context. Destaca la importància de les intencions de l’autor, posicionant l’art com una pràctica social. John Dewey afirma que l’experiència estètica es basa en la interacció i que les experiències ordinàries en la vida quotidiana podrien apreciar-se com a tals, insistint que les classificacions tradicionals d'”art” dificulten la nostra comprensió de les noves formes.
El treball del xef Ferran Adrià ha estat marcat públicament com Art per la seva inclusió a la fira d’art Documenta 2006 a Alemanya. Després de considerar diverses opcions, Adrià i el seu equip van decidir que una veritable experiència de l’art del Bulli és, efectivament, sopar al Bulli. Nathan Myhrvold afirma que el diàleg amb l’audiència que Adrià va crear al Bulli és la clau del projecte modernista. Ell mostra que el xef considera preguntes com “el menjar va fer pensar a la gent?” En una reflexió sobre la deconstrucció, Adrià diu: “Aquest plat deconstruït mantindrà la seva essència i seguirà estant vinculat a una tradició culinària, però la seva aparença serà radicalment diferent de l’original. Perquè aquest joc sigui reeixit, és essencial que el comensal tingui una memòria gastronòmica, ja que l’absència de referències converteix el concepte de deconstrucció en una nova ‘construcció’ basada en res”. El treball d’Adrià té un significat en el context del treball previ en el camp i el comensal ha de tenir un coneixement previ i” llegir “el treball en aquest context, com suggereix Caroll.
L’augment de la importància dels aliments com a mitjà i del gust i l’olfacte com a categories estètiques parla d’una creixent influència de les cultures no occidentals i del qüestionament de les jerarquies tradicionals. Si el focus no és l’objecte sinó la interacció social, la noció mateixa de documentació sembla irrellevant. Destaca la inutilitat de cercar una vista “objectiva” d’una obra d’art, insistint en impressions subjectives i recreacions.
Referències:
Adria, F., Soler, J., & Adria, A. 2005. ElBulli 2004. Cala Montjoi: ellbulli Books.
Carroll, Noel.1999. “Identifying Art,” in Philosophy of Art: a Contemporary Introduction, 249-64. London and NY: Routledge.
Chemberlain, L. 1989. “Introduction,” in The Futurist Cookbook. F. T. Marinetti ed., trans: Brill, S., San Francisco: Bedford Arts.
Dewey, John. 2005. Art as Experience. New York: Perigree.
Hamilton, R., & Todoli, V. 2009. Food for Thought, Thought for Food. Barcelona and New York: Actar.
Marinetti, F. T. Ed. 1989. The Futurist Cookbook. Trans: Brill, S., San Francisco: Bedford Arts.
Melasniemi, Antto and Rirkrit Tiravanija. 2019. Bastard Cookbook, The Odious Smell of Truth. New York: Garret Publications and Finnish Cultural Institute
Myhrvold, Nathan. 2011. “The Art in Gastronomy: A Modernist Perspective,” in Gastronomica, 1(1), 13–23.
Trippi, Laura. 1998. “Untitled Artists’ Projects by Janine Antoni, Ben Kinmont, Rirkrit Tiravanija,” in Eating Culture R. Scapp and B Seitz, eds. New York: State University of New York Press, pp. 132-160.
