Arts visuals

El Miró més familiar

La Fundació Joan Miró presenta “Miró. El llegat més íntim”, una exposició que explora la faceta més personal de l’artista a partir de les col·leccions que va anar aplegant per a la seva família. El projecte revisa la formació i l’evolució d’aquests fons, tot obrint una porta inèdita al Miró més proper. El conjunt, amb prop de 200 obres, des de 1910 fins a 1976,  propicia un diàleg amb les donacions a la Fundació des dels seus inicis fins al recent dipòsit, darrer gest de la complicitat continuada que ha perpetuat el compromís de l’artista al llarg de tres generacions. La mostra s’articula en cinc àmbits que presenten la formació i l’evolució de les col·leccions per als seus, i alhora apunten els vincles entre les peces seleccionades i els moments vitals, culturals i històrics del segle XX que van viure Joan Miró, Pilar Juncosa i Dolors Miró. Ressegueix gairebé set dècades de trajectòria artística vital i es complementa amb dibuixos preparatoris, documentació inèdita i fotografies familiars.

Miró. El llegat més íntim
Un projecte a cura de Marko Daniel, juntament amb Elena Escolar i Dolors Rodríguez Roig
Fundació Joan Miró. Parc de Montjuïc. Barcelona
Fins al 26 de setembre de 2022

Des que la Fundació Joan Miró va obrir les portes el 1975 a Montjuïc en un moment en què no existia cap centre a Barcelona dedicat a l’art contemporani, la seva voluntat ha estat la mateixa: ser un centre mironià de referència internacional que impulsi la investigació sobre el seu ric fons i el foment de l’art contemporani. El mateix Miró (Barcelona, 1893-Palma, 1983) va col·locar a l’entrada de l’edifici: C.E.A.C., acrònim de Centre d’Estudis d’Art Contemporani. Actualment, la Fundació Joan Miró conserva una col·lecció de l’artista de 249 pintures, 178 escultures, 2 objectes, 4 ceràmiques, 9 tèxtils, uns 8.000 esbossos preparatoris i l’obra gràfica i litogràfica gairebé completa, així com el seu arxiu i biblioteca personal. La majoria d’aquestes peces van ser donades pel mateix artista, d’altres provenen de la col·lecció de la seva dona, Pilar Juncosa, que va fer donació d’una part molt important del seu fons personal, anterior a la dècada del 1970. Actualment, aquest compromís de tots dos amb la Fundació continua viu en mans dels seus descendents, que han continuat dipositant obra de forma continuada fins al dipòsit arribat enguany, amb cinquanta-quatre obres noves de l’artista i cinc més d’Alexander Calder, que reforcen significativament la col·lecció de la institució. Igualment, la Fundació compta amb una part de la col·lecció de Joan Prats, amic de Miró i impulsor de la idea de crear la Fundació, així com de donacions posteriors realitzades per Marguerite i Aimé Maeght, Pierre Matisse, Manuel Muga, Josep Lluís Sert, Francesc Farreras, Josep Royo, Gérald Cramer i de la col·lecció de Kazumasa Katsuta.

Miró.El llegat més íntim. Imatge de sala. Fundació Joan Miró, Barcelona. Foto Davide Camesasca

Comissariada per Marko Daniel, director de la Fundació Joan Miró, juntament amb Elena Escolar i Dolors Rodríguez Roig, historiadores de l’àrea de col·leccions de la institució, Miró. El llegat més íntim reuneix 80 pintures i escultures i més d’un centenar de dibuixos, fotografies i documents que configuren una història personal que recorre el camí que va de la creació d’una col·lecció pròpia -que amb el temps esdevé familiar- fins al llegat a la Fundació Joan Miró. L’itinerari abraça pràcticament tota la seva vida artística, entre 1910 ―quan Miró tenia 17 anys― i 1976, de manera que es reforça el discurs de la col·lecció. Presenta i selecciona les obres que va atresorar Miró entre la seva producció i ens revela el Miró col·leccionista de la seva pròpia creació, que es va traduir en la creació de tres col·leccions familiars de primera magnitud: la seva, la de la seva esposa Pilar Juncosa i la de la seva filla Dolors Miró. A Miró li agradava tenir a prop alguns dels seus treballs perquè continuaven sent un motor creatiu i entraven a formar part d’un arxiu viu que consultava una vegada i una altra per revisar-se i reexaminar-se a si mateix.

Francesc Català-Roca. Palma de Mallorca, Taller Sert. Joan Punyet, Joan Miró, Pilar Juncosa i Teo Punyet, 1978. Arxiu Històric del COAC

El conjunt del primer àmbit permet seguir l’evolució pictòrica de l’artista des del període de formació acadèmica de la Llotja moment en què l’observació de l’entorn serà la seva principal font d’inspiració, com ara Bosc de Bellver (1910), passant per les primeres influències europees del fauvisme i el cubisme, fins a culminar en el surrealisme, amb l’única obra que va regalar als seus pares: Pintura (L’ampolla de vi), de 1924. La peça ve acompanyada d’una carta del 1911 en què el pintor escrivia als seus progenitors que volia consagrar-se a l’art. “M’he dedicat al comerç, sense tenir-hi cap vocació, només deixant-me guiar per vostès, que no coneixien ben a fons les meves vertaderes aspiracions. Renuncio, doncs, a la meva vida actual per dedicar-me a la pintura”.

Dibuix dins del quadern de diversos autors que Joan Miró i Pilar Juncosa van regalar a Maria Dolors Miró Juncosa, 1944. Joan Miró. Successió Miró, 2022

El 12 d’octubre de 1929 Joan Miró es casa amb Pilar Juncosa a Palma de Mallorca. Miró va trobar en la seva esposa la complicitat per dedicar-se a l’art i va ser la primera persona per a la qual Miró va destinar pràcticament una de cadascuna de les sèries que va realitzar com és el cas de Grup de personatges al bosc (1931), Pintura (1936) o L’estrella matinal (1940), l’únic guaix de la sèrie de les Constel·lacions que es pot veure a Europa actualment i que va pintar durant la II Guerra Mundial. Aquest segon apartat palesa com Miró continua transgredint les convencions artístiques i es va reforçant el seu costat més trencador: Miró pateix una crisi d’expressió que ell mateix anomena “assassinat de la pintura”. La pintura com a tal pràcticament desapareix i és substituïda pel dibuix i el collage com podem veure en les composicions Pintures segons un collage (1933) i Pintura sobre vidre (1934) amb l’ús del collage i amb materials poc convencionals com el paper de vidre, la sorra o el quitrà.

Miró.El llegat més íntim. Imatge de sala. Fundació Joan Miró, Barcelona. Foto Davide Camesasca

El 17 de juliol de 1930 naixerà la seva filla Dolors. El tercer capítol de la mostra reuneix una selecció d’obres transcendentals que Miró li va reservar, com la peça amb què va iniciar la seva col·lecció, una de les vint-i-set Pintures damunt masonite (1936), sèrie que va endegar al voltant de l’esclat de la Guerra Civil i que li va permetre una evolució cap a l’art matèric. Els cruents fets no s’hi veuen representats, però a través de personatges dentats, deformes i angoixants que fugen amb els braços alçats i els colors violents, la tragèdia hi és present. La nena, aliena a aquells fets dramàtics, es va lliurar a la seva afició pel dibuix acompanyada del seu pare, que datava els dibuixos i hi anotava les explicacions de la seva filla. Alguns d’aquells dibuixos d’infantesa, s’exposen també en aquest àmbit. L’estiu de 1939 Miró i la seva família s’instal·len a Varengeville, un poble de la Normandia francesa. L’artista, un cop més, es deixa endur pel paisatge; un paisatge, però, amb una atmosfera i un color totalment oposats als del Mediterrani. Aquí l’energia creadora no li arriba per la terra, sinó a través del cel. Comença la sèrie de les Constel·lacions; no obstant això, el 20 de maig de 1940 Joan Miró veu interromput el seu treball, ja que les tropes alemanyes bombardegen Normandia. L’artista amb la seva família fuig cap a Catalunya i acaba la sèrie entre Palma de Mallorca i Mont-roig. Miró havia aconseguit la llibertat, i per a ell, conquistar la llibertat, era conquerir la simplicitat.

Dona i ocell en la nit, 1945. Joan Miró. Successió Miró, 2022

El 1956 es trasllada definitivament a Mallorca on es va fer construir un taller dissenyat pel seu amic Josep Lluís Sert que, anys més tard, es convertirà en la Fundació Pilar i Joan Miró. En aquesta etapa connecta amb l’art oriental gràcies al seu viatge al Japó i és quan arriba al màxim de puresa, tot suprimint els detalls descriptius per substituir-los per ideogrames. A mesura que la família creixia, Miró va continuar desplegant i  transmetent aquest gest d’estima a les següents generacions. Dolors va tenir dos fills del seu primer matrimoni, David i Emili, i dos més de les segones núpcies, Joan i Teo. En el quart apartat s’hi exposen juntes dues parelles d’obres amb què Miró va obsequiar els seus nets: d’una banda, Pintura (per a Emili Fernández Miró), del 1963, i Pintura (per a David Fernández Miró), del 1965, i de l’altra, Personatge davant la lluna (dedicada «a Joan Punyet Miró») i Personatge davant el sol (dedicada «a Teodor Punyet Miró»), ambdues del 1976. Ara es poden veure les dedicatòries que escrivia al dors gràcies al fet que exhibeixen alguns dels quadres de manera que és visible la part posterior. Durant aquest període es va endinsar també en nous mitjans d’expressió com la ceràmica i l’escultura. De la mà del ceramista Josep Llorens Artigas, l’artista descobreix la ceràmica i aprèn a dominar els elements per oferir els seus colors a través del foc.

Autoretrat, 1937-1960. Joan Miró. Successió Miró, 2022

Ja en la seva etapa madura, necessita allunyar-se del vocabulari anterior i arribar a una expressió més contundent. Era 1973 i Miró als seus 80 anys plasmava la seva rebel·lia, fúria i irreverència. Hi ha qui parla d’un segon “assassinat de la pintura”. El recorregut finalitza amb unes obres sorprenents amb quatre de les pintures cremades, un dels últims exponents de la lluita que va mantenir contra les convencions artístiques. “Improvisant amb ràbia” és la frase escrita pel mateix Miró que acompanya els esbossos d’aquestes pintures: llenços tallats, cremats amb gasolina i pintats amb acrílic. Igualment, qüestiona la pintura tradicional i intervé quadres de temàtica kitsch d’altres artistes per rebutjar la cultura més banal i també per refusar el gust burgès. La mostra es tanca, amb retrats de Català-Roca i fotografies de Miró jugant a pilota amb els seus nets.

Miró.El llegat més íntim. Imatge de sala. Fundació Joan Miró, Barcelona. Foto Davide Camesasca
Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close