Va ser un virtuós, destinat a escriure pàgines d’or en la història de la pintura. Però la mort d’Antoni Fabrés, l’any 1938, el va submergir en un llarg oblit que quedava ben lluny de la glòria somiada. Ara, el MNAC repara aquest buit amb una exposició que es proposa recuperar l’obra d’un pintor català que en vida va tenir un gran èxit, però que les diferents generacions historiogràfiques van anar bandejant.
La mostra fa un recorregut per l’obra d’Antoni Fabrés i Costa (Barcelona, 1954 – Roma, 1938), escultor i pintor, que amb vint-i-un anys i aleshores alumne de l’Escola Llotja de Barcelona, guanyà una pensió per anar a Roma, la ciutat que aleshores era el destí natural dels artistes més virtuosos. Era el cas de Fabrés. En arribar-hi, un any després de la mort de Marià Fortuny, l’autor català es va dedicar al dibuix, a la pintura i a l’aquarel·la, tres tècniques que va dominar com ningú altre a la seva època.
Antoni Fabrés. De la glòria a l’oblit
MANC, Barcelona
Fins al 29 de setembre
La historiografia ha situat l’obra de Fabrés com a continuadora de la de Fortuny pel que fa a la temàtica, l’orientalista. Però l’autor no pot inscriure’s en cap moviment específic i, si bé va pintar temes orientalistes comuns a molts artistes de les dècades vuitanta i noranta del segle XIX, o temes com ara mosqueters i espadatxins, també va pintar molta obra dins el realisme i el naturalisme, que s’ha d’entendre com una mirada àcida i crítica vers la societat.
El naturalisme i la denúncia de les diferències socials van tenir en Fabrés un defensor acèrrim. Va ser un gran retratista que cercava, sobretot, la mirada del retratat com a element principal. La seva preocupació per la llum el va portar a investigar-ne la incidència en els colors, tant d’interiors com de paisatges, i va assolir fins i tot en alguns quadres, aspectes més aviat hiperrealistes. El 1926 va fer una gran donació de la seva obra a la Junta de Museus de Catalunya que actualment es conserva al Museu Nacional i a l’antiga Casa del Comú, a Les Corts (Barcelona).
El Museu Nacional d’Art de Catalunya recupera amb aquesta exposició l’obra del pintor i escultor català Antoni Fabrés, en una mostra que aplega 147 pintures, escultures i diferent material documental que permet descobrir un gran retratista i un artista que, més enllà de l’orientalisme, presenta una mirada crítica vers la societat. La tasca d’investigació i restauració que el MNAC ha portat a terme per l’exposició ha permès descobrir aspectes inèdits i la possibilitat de gaudir de la seva obra en tota la seva dimensió.
Els temes de Fabrés: orientalisme i molt més
L’orientalisme és la temàtica per la qual Fabrés ha sigut tradicionalment més reconegut, fins a ser considerat per molts com el continuador de l’obra de Marià Fortuny. Donat que no coneixia el Nord d’Àfrica, Fabrés va assimilar la visió de les figures orientals de Fortuny, tal com van fer altres pintors catalans. Els assumptes orientalistes, com les netejadores de làmpades, els lladres o els interiors de harem eren els temes que repetia constantment.
Paisatgisme
Un altre dels temes predilectes de l’artista va ser el paisatgisme, que va conrear al llarg de tota la seva carrera. Va pintar una gran quantitat d’obres apropant-se als paisatges des de diferents prismes: el romanticisme, com a expressió artística; per tal de destacar la importància de la llum sobre la natura: o com una mirada cap a l’activitat humana (un mercat, una festa a l’aire lliure…). París va ser el principal centre de producció de paisatges, encara que també durant la seva segona etapa a Roma dedicà moltes obres a les terres italianes i normandes. Per això, el pintor portava a terme un exigent treball d’observació i executava l’obra amb pinzellada ràpida i una tècnica privilegiada.
Mosqueters i espadatxins
Els mosqueters, espadatxins, soldats espanyols i frares van ser temes conreats per Fabrés a causa de la seva bona sortida comercial. Va pintar, així mateix, alguns quadres sobre la figura romàntica del bandoler, que va tenir molt d’èxit durant la primera meitat del segle XIX: l’heroi que, per causa d’alguna injustícia, es veu obligat a delinquir.
Retrats
Els retrats van ser un motiu recurrent a la trajectòria artística de Fabrés. Els personatges sempre eren presos d’un model, mai imaginats o idealitzats. Va retratar amics, familiars, alumnes, captaires i camperols fent servir diferents tècniques, però sempre amb gran expressivitat, virtuosisme i refinament.
