L’Art és un reflex de la societat i s’adapta a la necessitat que aquesta té. Durant el Renaixement els artistes són reconeguts pel seu talent individual i artístic i no per ser bons artesans. Aquest reconeixement s’ha d’agrair als mecenes que amb el seu suport econòmic i social i el seu compromís contribueixen al creixement artístic i cultural. Però aquests mecenes mai no haurien sospitat que les obres encarregades tindrien la transcendència que els donem ara, tampoc haurien imaginat fins a quin punt podia canviar el seu significat.

Alessandro di Mariano di Vanni Filipepi, neix a la ciutat bressol del Renaixement, Florència, l’any 1445. Fill petit d’una gran família viu sota la tutela del seu germà 25 anys més gran que ell. Rep el sobrenom de Sandro Botticelli perquè es va formar amb Giovanni Botticello.
Tot i que comença com a aprenent d’orfebre, gràcies a la seva insistència aconsegueix entrar en el taller del mestre Fray Filippo Lippi . Esdevé un alumne brillant, per això té la possibilitat de relacionar-se amb importants persones del món artístic i és en aquest context que entra en contacte amb les famílies Vespucci i Mèdici, totes dues implicades en l’obra que comentarem.
El Renaixement entén el món sota una mirada antropocèntrica, l’home és el que dóna sentit a l’univers. L’artista pren la cultura clàssica com a referent i és aquí on el llinatge dels Mèdici contribueix a l’esplendor en el camp artístic i cultural.
Avui parlarem d’una de les primeres representacions sobre llenç que esdevé un canvi en relació amb la mentalitat medieval. Una obra que és un dels màxims exponents de l’art renaixentista, i que també ens parla d’un canvi de vida de la família que l’encarrega, perquè anava destinada i es va exposar a la Vil·la di Castello una casa de camp que els Mèdici havien adquirit el 1477, i no en el seu palau urbà com la majoria de les altres obres.
La pintura ens mostra en el centre una dona. Una jove molt bonica amb cabells llargs sobre una gran petxina, com una gran perla, brillant i pura. És tan bonica que només pot ser Venus, la més bella de les deesses. Venus, la deessa de l’amor, del desig, del sexe, de la fertilitat…
El Déu Cronos, cansat de la tirania del seu pare Urà, li va tallar els genitals i els va llençar al mar. El semen i la sang van formar l’escuma que fertilitzaria l’aigua, com a conseqüència va néixer Venus.
Observeu el seu rostre, aquesta bellesa sembla correspondre a una persona en concret, serà un retrat? És possible no caure en el poder de seducció d’un rostre tan angelical?
Podria tractar-se del rostre d’una dama florentina, Simonitta Vespucci, filla d’una família noble florentina que va fer de model en diferents ocasions, potser en aquest cas a petició directa de Llorenç Mèdici per poder tenir molt a prop a la seva amant?

Representada nua, les seves mans i cabellera amaguen discretament els pits i genitals. La postura i la pell clara i pura recorden el marbre de les escultures clàssiques. A la cama esquerra recau tot el pes, el peu dret una mica endarrerit i lleugerament aixecat, perquè està a punt de fer una passa endavant.

Venus ha arribat a la vora del mar damunt d’una gran petxina. Ara els seus peus es disposen suaument a trepitjar la platja, sembla que tingui por del possible resultat de la seva pròpia fecunditat. Una petxina sorgida del fons del mar, que ha dut a la terra la bellesa, el desig i la fertilitat que governaran el món a partir d’ara.

Sobre el mar, a la seva dreta, Zèfir i Cloris. Zèfir, déu del vent de l’oest, es va enamorar de Cloris i la va raptar, més tard s’hi va casar, Zèfir, però encara la carrega entre els seus braços. Cloris, per la seva banda és la nimfa consagrada als jardins, i també de la primavera, els romans l’anomenaven Flora. Tots dos bufen amb força per portar Venus cap a la costa, només la deessa que convertirà el vici en virtut és mereixedora de tan tranquil·la travessia.

Fixeu-vos que dels cossos de Zèfir i Cloris cauen flors, tots dos les desprenen quan es desplacen. Són roses, símbol de l’amor, la bellesa i la fertilitat. A més expressen l’alegria i la felicitat pel naixement d’una deessa imprescindible.
Però cal vigilar, les punxes ens recorden que l’amor pot ser meravellós però també molt dolorós.
Homer explica que Zèfir i Cloris van guiar el rumb de Venus cap a una de les illes de Xipre.
Qui els espera amb els braços oberts?

Emocionada i neguitosa veiem una de les Hores.
Deesses amables i benevolents, encarregades del cicle de les estacions, el clima i la vida. En aquesta ocasió, l’Hora és la Primavera, per això va vestida amb un mantell vermell ple de flors, un vestit blanc tot ple de blauets, un cinturó de roses i una garlanda de murta al cap, la planta que representa a Venus i que simbolitza l’amor etern.

Sota el cos de la primavera una flor blava, una anemone.
Diu el mite que Zèfir estava enamorat de Cloris, però aquesta el rebutjava i se’n reia d’ell. En canvi Anemone, una jove tendra i bonica, sí que s’estimava Zèfir.
Cloris, gelosa, va expulsar Anemone del jardí en el qual es trobaven. Aleshores Zèfir la va trobar a faltar i la va trobar en el bosc mig morta, la va agafar i la va convertir en aquesta flor.
Anemone vol dir filla del vent i representa la importància de l’amor fidel i de la luxúria sentiments contraposats i incontrolables fruit de les emocions i de l’amor.

Al fons per una banda el mar i per l’altre un petit bosc de tarongers en flor recordant el sagrat Jardí de les Hespèrides, lloc mitològic llunyà on arriben els herois que busquen la immortalitat tan desitjada. O potser aquests tarongers tenen un altre sentit, ja que són l’emblema de la família Mèdici? Mai no ho sabrem.

Venus va néixer per seduir els mortals, per convertir el vici sexual en amor, per fertilitzar la terra amb la seva bellesa, per fer créixer el desig d’estimar en un món en el qual la natura i la primavera, que són el màxim exponent de la fertilitat, garanteixin la vida.
Flors, mar i vent acompanyen a Venus, tanmateix ella ens mira amb cara melangiosa. I aquesta melangia se m’ha encomanat. M’ha traslladat a la meva infància quan des del balcó de casa dels pares observàvem amb alegria el lluminós sol i el naixement de les primeres roselles, de la meravellosa ginesta… senyal que la vida tornava a renéixer i després arribaria l’esperat estiu. Aquesta enyorança de moments viscuts m’ha fet entristir, semblava que el cicle de la vida era de les poques coses que resistirien el pas del temps.
Ara, observem esporuguits com el canvi climàtic ens roba la primavera i la tardor i ens deixa sense poder viure, olorar i gaudir dels moments màgics que anuncia el naixement de Venus. Potser els nostres néts i els néts dels nostres néts no podran recordar la vivència del naixement de la vida amb aquest quadre, potser només hi trobaran un mite.
Muntatge gràfic: Xavier Cáliz