Fa cent anys els núvols van marcar el començament de l’abstracció en la fotografia. Al segle XXI el Núvol virtual reflecteix les visions del futur. Ho explica una fascinant exposició a Berlín.
Songs of the Sky. Photography & the Cloud
C/O Berlin Foundation. Amerika Haus. Berlín
Fins al 21 d’abril de 2022
Els núvols estan profundament arrelats en l’inconscient col·lectiu. Des de la infància, mirem el cel buscant formes conegudes i suggeridores, aquelles mateixes formes que els àugurs interpel·laven per conèixer el futur. No obstant això, com assegura l’escriptor James Bridle, estudiós de la xarxa i dels seus racons més foscos, “durant segles, hem mirat al cel per endevinar el futur, però avui mirem al Núvol”. El Núvol i els núvols, en les diverses accepcions del terme són les protagonistes de la fascinant col·lectiva “Songs of the Sky. Photography & the Cloud”, oberta fins al 21 d’abril en el C/O Berlín, un centre de fotografia i mitjans visuals, creat el 2000 pel fotògraf Stephan Erfurt, el dissenyador Marc Naroska i l’arquitecte Ingo Pott.
La mostra pren el seu títol d’una cèlebre sèrie de fotografies sobre núvols realitzades el 1922 pel fotògraf estatunidenc Alfred Stieglitz, que va dirigir la seva càmera cap al cel per primera vegada “per descobrir el que havia après en quaranta anys sobre fotografia”. Aquestes imatges de núvols, que inicialment va anomenar Songs of the Sky (Cançons del cel) i que posteriorment es van fer famoses com a Equivalents, van obrir el camí cap a l’abstracció d’un mitjà com la fotografia, que fins a aquell moment s’havia associat amb la representació de la realitat.
Un segle després, l’exposició “Songs of the Sky. Photography & the Cloud” utilitza el títol original per reflexionar sobre els canvis generats en la fotografia, derivats de la digitalització i les seves conseqüències. Independentment de si les imatges són captades per càmeres de vigilància o satèl·lits, consisteixen en material d’arxiu digitalitzat o records personals en els nostres telèfons, totes les fotografies s’emmagatzemen en un núvol operat per intel·ligència artificial.
Juxtaposant poesia i informàtica, les obres seleccionades demostren que com els núvols van marcar el començament de l’abstracció en la fotografia fa cent anys, la forma en què els artistes interactuen avui amb el núvol reflecteix les visions del futur al segle XXI. Així les formacions de núvols d’aparença humana, reunides pel duo d’artistes coreans Shinseungback Kimyonghun, que acullen el visitant, semblen remetre a l’aspecte més poètic de la qüestió. No obstant això, no van ser els artistes a triar-les, sinó els algorismes d’un programa de reconeixement facial. Significa això que la imaginació humana pot ser replicada per una màquina dotada d’intel·ligència artificial?
“Quan un software de reconeixement s’utilitza amb els núvols, la importància del fenomen com a subjecte i metàfora es creuen. El Núvol és el lloc on s’educa la intel·ligència artificial. La potència informàtica que això requereix utilitza immenses quantitats d’energia i impacta negativament en el medi ambient. Però a diferència del treball d’Almut Linde, que descriu les emissions de CO₂ d’una central elèctrica de carbó, les xemeneies plenes de sutge del capitalisme de dades són en gran manera invisibles”, indica la comissària Kathrin Schönegg.
Si les representacions dels núvols en el segle XIX van revelar abans de res la destresa tècnica dels pioners de la fotografia, avui dia les fotografies de núvols demostren la insuficiència de màquines incapaces d’extreure significat dels subjectes ambigus. Així Trevor Paglen usa la intel·ligència artificial per capturar aquests fugaços fenòmens meteorològics que creïn formes complexes entre la representació i l’abstracció, el subjecte i el fons, el positiu i el negatiu, interrogant per igual els humans i la tecnologia. Per la seva part, Noa Jansma utilitza un software de reconeixement d’imatges per mesurar i avaluar els núvols que passen. En perill degut al canvi climàtic, aquestes masses compostes de cristalls de gel o de gotes d’aigua microscòpiques suspeses en l’atmosfera, es converteixen en productes que s’ofereixen a la venda als visitants de l’exposició.
Entre els artistes es troba també Mario Santamaría, membre de l’associació cultural Trama34 de l’Hospitalet de Llobregat, amb 20 peces de la sèrie Cloudplexity, composta de dibuixos extrets de l’arxiu de patents dels Estats Units, que obliga a representar l’objecte patentat per mitjà d’un dibuix o diagrama. La sèrie, que consta d’unes 300 peces, investiga la representació d’internet i la construcció de la metàfora del núvol com a forma de connectivitat des de 1979 fins al 2021.
“En recórrer l’arxiu de patents es pot veure com els núvols no fan més que multiplicar-se, Google és un núvol, Facebook és un altre… Em sembla interessant com aquesta dificultat per representar internet es contagia a tot objecte tecnificat i amb connectivitat, com si per poder veure en la complexitat de les telecomunicacions haguéssim d’ajustar els ulls”, explica Santamaría que en el marc de l’exposició farà també un Internet Tour per primera vegada a Berlín, després d’haver-lo dut a terme en moltes ciutats espanyoles. “L’Internet Tour ofereix una exploració col·lectiva de la infraestructura física d’internet, a mig camí entre la ruta turística dels no turistes, la performance i la il·lustració per a profans. Acompanyats per un guia, l’artista, que il·lustra cadascun dels punts d’interès, els participants visiten els llocs pels quals circulen els nostres correus electrònics, missatges, likes, comentaris, vídeos i fotografies”, conclou Santamaría.
