L’exposició del pintor mallorquí Rafel Joan (Palma, 1957) que pot veure’s a la galeria Aba Art Lab de Palma és petita –catorze obres fetes del 2016 ençà–, però intensa i enlluernadora.
Pintures, de Rafel Joan
Aba Art Lab. Palma (Mallorca)
Fins al 6 de març de 2020
Rafel Joan forma part de la generació que, a principis dels anys 80, va irrompre dins el món de l’art occidental reivindicant la pintura-pintura i fent un tipus d’obres que tendien a l’espectacularitat, que recollien les herències (amb variacions i més o menys posades al dia) de l’expressionisme i que buscaven la vistositat i l’impacte. Durant uns anys –anys de bonança–, molts d’aquells artistes pogueren donar a conèixer, exposar i vendre la seva obra amb regularitat. Entre els diners que corrien i l’atenció (mitjans, galeries, col·leccionistes) que se’ls dispensava, no van ser pocs els artistes d’aquella generació que, d’alguna manera, van quedar atrapats dins una voràgine que, passats els anys bons, els va deixar exhausts o bé oblidats en alguna de les superpoblades cunetes de la història de l’art.
Tot i que Rafel Joan, des d’un punt de vista estètic, està perfectament enquadrat dins la seva generació –ha fet pintura i, a més, sempre pintura figurativa–, en termes d’actitud i de mirada al món i de procediments creatius ha estat sempre, en canvi, una rara avis. Ha evitat qualsevol mena de trepidació o de bullici, i s’ha muntat un món i una vida propis a partir d’un ritme de feina, d’un estat d’esperit i d’una mirada personals.
Ell mateix ho explicava fa poc en una bona entrevista que li va fer Cristina Ros al diari Ara Balears: “Vaig fent molt tira-tira, tenc una convivència llarga amb l’obra i amb mi mateix. Som molt contemplatiu. […] En cada fulla d’un ullastre hi trob la llum, sovint contempl cada fulla com un pensament. També en els fenòmens més petits hi trob la vida: la floridura és preciosa. Els líquens són paradisos, diminuts però immensos”.
La cita té alguna cosa de declaració de principis i ajuda a entendre l’obra de Rafel Joan. També ajuda a entendre els catorze paisatges (el paisatgisme és un gènere que l’artista ha abordat sovint al llarg dels seus prop de quaranta anys de trajectòria) que conformen la present exposició.
N’hi ha de tres tipus: paisatges subaquàtics (esclats de colors, jocs de llums, grans sopes de fauna, flora i moviment), paisatges de superfícies marines (els reflexos de la llum, les vibracions de les brises i les correnties, els esclats de colors de l’aigua i el blanc de la sabonera) i, finalment, també paisatges del Pla de Mallorca.
Tot i que són pintures figuratives, en el sentit que representen elements reconeixibles de la realitat, una realitat específica i identificable, sovint estan a frec de l’abstracció. Igual que la realitat física, d’altra banda, que només és figurativa (diguem-ho així) vista des d’una certa distància i sota una determinada llum.
Abans he fet referència al fet que Rafel Joan s’autodefineix com un home –i com un pintor– contemplatiu. És una autodefinició que no ens hauria de confondre. Vull dir que la contemplació, aquí, no és sinònim de pau, de calma, de conformitat existencial, de placidesa cromàtica, de previsibilitat compositiva. En absolut. En el cas de la pintura de Rafel Joan –de la majoria d’aquestes pintures, si més no–, la contemplació es revela com una forma enèrgicament concentrada de meticulositat, com un recolliment intens i centrifugat. Tot vibra, tot respira, tot anguileja, tot flueix, tot s’infla de materialitat i al mateix temps d’evanescència, en aquetes obres. En relació amb això, és interessant mirar algunes d’aquestes pintures (Sabonera espessa, o Tanassa, o Correntia) com un diàleg amb els nenúfars de Monet.
A banda de tres paisatges del Pla de dimensions modestes i d’execució deliberadament austera, totes les pintures –grans, vistoses– són d’una qualitat molt notable. S’imposen a l’espectador com tapissos vius i vibrants d’aigua i de llum, de fauna, flora i geologia submarines en atrafegada però plàcida evolució.
Ara bé, hi ha una pintura que és una obra mestra. Sé que el qualificatiu d’obra mestra està molt devaluat, que té alguna cosa de tòpic ridículament grandiloqüent, que usar-lo poc ja és abusar-ne, i que per tant s’ha d’evitar. Jo ara goso no evitar-lo perquè estic convençut que l’obra en qüestió s’ho mereix. Es titula Ses costes des Pla, és una pintura feta en tècnica mixta, fa 200×200 i és una pura meravella: un esclat de joia formal i de vitalitat pletòrica.
L’artista la va fer l’any 2017, el mateix any que, en pocs mesos de diferència, moriren el seu pare i la seva mare, i potser és per això que irradia aquesta vitalitat harmoniosa i exacerbada, perquè respira i batega amb l’eufòria malenconiosa i trista del supervivent (perquè mai et sents tan viu com quan tens la mort a tocar, i poques vegades la tens tan a tocar com quan s’emporta aquells que estimes).
Què es veu a la pintura? El paisatge quotidià i familiar de l’artista. Però aquest paisatge no és un de sol, sinó que és una arremolinada i hipnòtica mescladissa de diferents paisatges: mar i muntanya, els fons submarins i l’altura del cel i la claror del sol, aigua i núvols, les roques, les algues… A l’angle superior esquerre, s’hi veu un banc de peixos nedant. A l’angle superior dret, un cel que sembla crepuscular. Just enmig, s’alça una muntanya solitària (el puig de Sant Salvador) i, també enmig, s’estén una planura que, com un buit de pau i d’estabilitat cromàtiques i rítmiques, ocupa bona part de l’espai central de la tela. I, a baix, hi ha un paisatge submarí, amb roques, o potser amb corall, i amb més peixos, i amb algues. Alhora, però, tot això està barrejat, no hi ha cap mena de compartimentació, tot inunda i tot és inundat, i tot està plasmat amb molta llum –la llum inacabable–, amb molta gracilitat, amb el moviment de la vida que, a pesar de tot, mai s’atura.
Tot i que és recarregada i densa, la pintura no transmet ni una mínima impressió de desgavell o descontrol. Al contrari: l’habilitat i la minuciositat compositives de l’artista fan que tot hi convisqui d’una manera feroçment harmoniosa, en un èxtasi divers i inclusiu, com en una celebració del panteisme tant de la natura com de la pintura. En aquest sentit, és un quadre que també té alguna cosa de paisatge interior de l’artista: un paisatge d’emocions netes i agitades, excitades però bones i exultants, unes emocions immerses en una voràgine que –aquesta sí– conforta i reconcilia.
La bona notícia per als espectadors i amants de l’art catalans és que l’exposició de Rafel Joan aterrarà a la Sala Parés de Barcelona el proper 21 de març.
