París va donar a Hermen Anglada-Camarasa l’alè per a desenvolupar el seu extraordinari temperament pictòric i fer el salt cap al reconeixement internacional. La modernitat que hi va viure va calar a fons en aquest artista, que se sentí atret pel postimpressionisme nabí i els efectes que produïa la plasticitat que els colors podien atorgar a les formes.
Hermen Anglada-Camarasa. Els anys de París.
Comissari: Francesc Fontbona.
Museu de Maricel, Sitges.
Fins al 10.10.2021
El París del jove Anglada va obrir-li noves fórmules tècniques i expressives propiciades per l’entorn en el que es movia. Del contacte amb el postimpressionisme nabí a l’Académie Julian, sense insistir en bisos i reiteracions estilístics, sorgí un llenguatge original de formes evanescents i originals mixtures cromàtiques que conduïa a una nova percepció de la pintura. Aquesta proposta plàstica, versàtil, seductora i no exempta d’un latent simbolisme i prematur expressionisme, duria al pintor a una excepcional reconeixença internacional.

Anglada pertanyia a la generació d’artistes catalans postmodernistes, però poc actuà aquest cenacle en el seu enginy artístic i aviat se n’allunyà. Si París va ser determinant en la seva personalitat artística, també el temptaria amb nous llenguatges expressius. En son exemple les poc conegudes litografies que va executar amb una destresa i subtilesa remarcables. Aquest tast iniciàtic, fruit d’una curiositat més puntual que perdurable, la va propiciar la relació que l’artista va mantenir amb el pintor i litògraf Albert de Belleroche i al seu mestratge en l’art de l’estampació. L’artista gal·lès executaria en la mateixa època i tècnica uns particulars retrats del propi d’Anglada i la seva aleshores parella, la pintora Isabelle Beaubois.
Un generós nombre de les litografies signades per Anglada, contextualitzades amb una tria d’obres coetànies, es mostren per primera vegada en conjunt a l’exposició que dedica el Museu de Maricel al pintor amb motiu de la celebració de l’Any Anglada. Un altre punt fort de l’exposició el trobem al catàleg, firmat pe Francesc Fontbona, comissari de l’exposició, i per Ester Gallegos. El primer aborda en el seu article les notables i profuses complicitats que el pintor va entreteixir amb col·leccionistes de tot el mon documentant l’efectiva expansió i dimensió que va suscitar la seva producció. Pel que fa al segon article, aprofundeix en la poc coneguda trajectòria de l’artista Carles Baca-Flor i en l’ascendent que aquest tingué sobre el pintor català, fent memòria de l’obra del peruà que conserva el Museu de Terrassa.

Les aportacions dels estudis es traslladen a la sala amb la presència d’alguns quadres que en el seu moment foren adquirits per aristocràtics i convençuts col·leccionistes angladians, entre els que es poden citar els germans de Casterá, el príncep A. de Wagram o Henri de Rotschild. També formarien part d’aquest elenc d’afeccionats, professionals i humanistes de renom com l’arquitecte franco-canadenc J-O. Marchand, l’intel·lectual suec Ernst Thiel, el crític d’art belga Octave Maus, l’emblemàtic promotor Serge Diaghilev –que descobrí Anglada arran de la seva col·laboració a la revista russa Mir Iskusstva– i els grans empresaris i mecenes nord-americans A.M.Huntington i Charles Deering.
Baca-Flor està representat a l’exposició amb quatre obres: dos retrats, gènere principal en el que va treballar, i dues composicions de suggestiu regust simbolista. Amb ell també es produiria un regular intercanvi d’obra donada l’estreta amistat i la connivència que implicava el compartir taller. A la llista d’entusiastes clients cal afegir-hi els deixebles, com va ser el cas de l’argentí Adán Diehl, que formaria part de l’Escola Pollencina. No es pot passar per alt, però, un dels primers compradors catalans de l’obra d’Anglada, Santiago Rusiñol, qui va adquirir el 1900 a la històrica exposició del pintor a la Sala Parés els dos quadres que preserva el Cau Ferrat. Una exposició, d’altra banda, que impressionaria Picasso i provocaria en ell el gir cap a la modernitat. El malagueny retrataria en diverses ocasions a Anglada i li escriuria en una d’elles una breu dedicatòria expressant la seva aprovació.
Sense sorprendre’ns però fent palesa l’evidència, és predominant a l’exposició la presència de la figura femenina. A més de les deliqüescents i espectrals demi-mondaines que habitaven l’animada i lluminosa nit per la que es passejava Anglada i Baca-Flor, es la imatge de la dona altra vegada la que domina en l’obra gràfica. A diferència de les incorpòries cortesanes que apareixen en els olis, les litografies mostren amb detall el personal rostre d’unes models ben reals sovint abillades amb capells a la moda. Tot i la distància que havia pres respecte als seus orígens i primeres experiències, l’aparença d’aquestes dames fan pensar en les dibuixades pel veterà Ramon Casas o per l’inconegut Eveli Torent, per citar dos noms de l’òrbita modernista coincidents a Els Quatre Gats. Per cert que Anglada feu un retrat de Torent tocant la guitarra el 1904, quan els dos eren a París. Amb ell compartiria també la filiació republicana i maçònica.
Arrelat tants anys a París i més tard a Mallorca en la maduresa, el retorn del pintor a Catalunya fou al llarg de la vida circumstancial amb estades a Arbúcies, Vilanova o Montserrat, Aquest no fou, però, un motiu que condicionés el reconeixement del pintor a la seva terra. La incomprensió que va generar la seva pintura als inicis va deixar pas ben aviat a una progressiva admiració que es projecta ara en la commemoració que homenatja els cent-cinquantè aniversari del naixement de l’artista.