L’any 1997, el fotògraf Toni Catany (Llucmajor, 1942–Barcelona, 2013) va publicar un petit volum, titulat Cossiols, amb dotze fotografies fetes durant l’estiu del 1985 a la seva casa natal, on va viure tota la infantesa i l’adolescència fins que va partir a estudiar a Barcelona, a la dècada dels 60. Tal com el títol indica, eren fotografies de cossiols amb plantes que la mare de l’artista havia sembrat i cultivava. El llibre duia una dedicatòria afectuosa i significativa destinada, precisament, a la mare: “A Maria Jaume Salvà, que en col·laboració amb el Temps confeccionà aquests cossiols”.
Cossiols: el temps retratat
Toni Catany
Comissaris: Antoni Garau i Miquel Bezares
Claustre de Sant Bonaventura, Llucmajor
Fins al 26 de gener del 2020
Per celebrar el cinquè aniversari de la creació de la Fundació Toni Catany, i també per celebrar que només falten divuit mesos perquè per fi estiguin enllestides les obres que permetran donar una seu estable i definitiva al Centre Internacional de Fotografia Toni Catany, els dos principals gestors del llegat del fotògraf, els seus amics Antoni Garau i Miquel Bezares, han comissariat la mostra Cossiols: el temps retratat. L’exposició es podrà veure al Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor fins al proper 26 de gener i, més enllà d’oferir al públic la possibilitat de revisitar una de les sèries més icòniques i elogiades de tota l’obra de Catany, també serveix per posar en valor l’espai on per a ell va començar tot, la casa i el corral on va néixer i va passar els primers anys de vida, un espai que aviat serà la seu central del CIFTC i que a l’exposició és el protagonista de nombroses fotografies.
Així com una part considerable de l’obra de Catany és un exercici d’intervencionisme estètic sobre el món i abraça d’una manera conscient, deliberada i ostensible l’artifici, aconseguint uns resultats que es basen en la recreació no naturalista –onírica, atemporal, lírica o fantasmagòrica, segons els casos– de la realitat, algunes de les millors fotos de cossiols que va fer s’imposen a l’espectador justament per la seva naturalitat, per la seva austeritat visual, per la seva bellesa despullada i modesta, per la manera tan directa i poc efectista com capta uns objectes que són, alhora, elements decoratius d’una quotidianitat ancestral i metàfores d’una capacitat de significació universal i imperible.
Significativament, Catany ni tan sols escull per fotografiar-los uns cossiols estàndards, clàssics, amb el receptacle de test. Alguns receptacles sí que ho són, de test, però també n’hi ha de plàstic –una garrafa tallada per la meitat, o el que sembla una ampolla de detergent també tallada i invertida–, també n’hi ha de pedra i també n’hi ha de metall –una olla vella reconvertida en pot per criar-hi plantes, un pot de color blau…–. Tampoc les plantes que hi ha sembrades no són ni exuberants, ni espectacularment precioses, ni d’una vistositat que t’assalti la mirada: són plantes crasses o suculentes, i algun cactus. És com si al fotògraf no li interessés tant la bellesa en un sentit canònic com la força elemental però perdurable que sorgeix d’uns objectes nascuts de la col·laboració entre la natura més continguda i una mà humana sense pretensions.
Per reforçar la naturalesa humil dels cossiols –però humil, aquí, no vol dir en cap cas discreta ni insignificant ni menyspreable, tot el contrari: la dels cossiols és una humilitat familiar, íntima, admirable, digna de ser tinguda en compte, preservada, observada amb cura i estimada–, Catany fa unes fotos compositivament senzilles i directes: captura els cossiols frontalment i sobre un fons neutre o que, com a molt, complementa sense fer contrast. També recorre sovint a la llum natural.
Bon coneixedor de la història de l’art i, per descomptat, de la història de la fotografia, Catany sap perfectament que fer un bodegó implica relacionar-se plàsticament amb el temps, amb la seva petjada i amb la seva fluència. Els bons bodegons són un cant a la vida i un anunci de mort, l’estudi d’un element concret reconeixible i domèstic i una proposta de símbol generalitzador amb ressonàncies existencials.
Una de les fotos més entranyables, colpidores i profundes de l’exposició és, en aquest sentit, una que es titula La pera. No hi surt cap cossiol, però sí les matèries primeres que, diguem-ho així, fan possible els cossiols. És en blanc i negre, i s’hi veu una pera, amb un parell de fulles, sostinguda enlaire pels dos dits d’una mà femenina i foguejada. És la mà de la mare de Toni Catany. La fruita i la mà, la naturalesa i la carn humana, la manera tan delicada i harmoniosa i fràgil com estan en contacte l’una i l’altra: la bellesa entre trista i resistent d’allò que se’n va però que la fotografia fa perdurable.
També en blanc i negre són les fotografies de diversos racons de la casa i el corral. N’hi ha d’essencialitzades i quasi buides –una cadira davant una paret, un cistellet de vímet i dues fustes gruixudes més enllà d’una porta oberta– i n’hi ha de recarregades, com un brodat espès de plantes i d’arbres i de portes i de pedrissos. Són fotos, aquestes darreres, que sembla que vulguin embriagar l’espectador amb la frondositat desordenada d’un corral que ja ningú no domestica.
Aquestes fotografies de l’espai familiar, que van ser preses en diferents moments vitals, amb la mare habitant-hi però també després que la mare morís, són aquelles en què Toni Catany llueix d’una manera més apreciable el seu infal·lible sentit de la composició. Tot és on ha de ser, l’equilibri entre tots els elements que configuren l’escena és delicat però irrompible.
També és en aquestes fotografies que Catany expressa amb més precisió, i transmet d’una manera menys òbvia i més neta, la convicció que el passat, fotografiat amb la sensibilitat i la perspicàcia adequades, és part del present i també serà part del futur.
