Arts visuals

El «pessic» d’Isabel

Em dirigia a la sala sense gaires expectatives, sense idees preconcebudes o havent fet lectures prèvies. Volia deixar-me sorprendre pel binomi Llobera-Jaenada, dos pintors dialogant, aquest cop, des de llocs diferents dels que estan acostumats. Un acompanyant a l’altre en un exercici de comissariat. La proposta de la Fundació Joan Miró a Pere Llobera va ser clara: volem un cicle de pintura. Salt immersió respon a aquell reclam i sis pintors/es el conformen, quatre són exposats Marcel Rubio Juliana, Marria Prats, Martín Vitaliti i el citat Victor Jaenada, i dos queden en el pensament de Llobera: Tomoko Kawachi i Marijn van kreijk, que els anomeno perquè en certa manera hi són presents i fan que el cicle sigui el que és.

Fa dos anys, quan tot semblava aturar-se, Jaenada va fer un viatge «introspectiu» d’anada i tornada. El recolliment forçat va generar en l’artista una revolució interior que va afectar el projecte que estava gestant. En aquell procés el que havia de ser Soleá va esdevenir Isabel. Totes dues concebudes com un tribut al flamenc; la primera des del gènere musical i, la segona, des de l’actitud més «jonda». Soleá responia a l’impuls de l’encàrrec, a l’ambició d’estar a l’altura de les expectatives, on la relació amb el flamenc es materialitzava de manera temàtica, plantejada com un assaig on els quadres responien als «palos» del flamenc que més l’interessen a l’artista, i l’estructura de l’exposició, anava al compàs d’algunes figures d’aquest gènere. Isabel desborda tot això, i el flamenc ja no és tema és mitjà, és freqüència, per arribar a una pintura expandida.

Així és com Isabel està present a la sala. Gràcies al temps. La llarga durada ha transformat el projecte en quelcom més profund. El temps de qualitat, el no accelerat que empobreix i redueix, sinó aquell dedicat a la reflexió i a la contemplació. En el món del flamenc, com ens narra Niño de Elche aen una entrevista, tenen una frase molt bonica quan hi ha un conflicte, que és «vamos a escuchar», i precisament «escoltar» és el que va fer Jaenada amb l’espai, perquè dialogar amb un espai determinat pot posar en dificultat a l’artista a l’hora d’intervindre’l. Si bé a la sala on es mostra Isabel s’han fet moltes intervencions, aquesta vegada, com en poques altres, tots els elements es fusionen de tal manera que experimentes aquesta profunditat. Tal vegada, com escrivia Victor Erice quan parlava de Val del Omar –per cert, un altre artista que entenia la pràctica com un desbordament–, aquesta profunditat ve donada perquè «utilitza un llenguatge que no emmascara la dimensió espiritual que existeix en el fons de tota creació autèntica», i «autèntica» és com defineixen moltes persones, amb qui he parlat d’Isabel, la proposta, afegint que hi ha veritat. Una veritat que es traspassa, una emoció, que no és tècnica, un enfocament sense artificis.

Isabel. Cicle Salt immersió a l’Espai 13, Fundació Joan Miró. © Fundació Joan Miró. Foto: Roberto Ruiz

El relat que amaga Isabel és una anècdota d’infància, un fet que va viure l’artista amb la seva àvia, Isabel. Jaenada recorda una nit, quan era nadó, que li van aparèixer uns «àngels» sense forma. Les ombres a la foscor li van fer por i d’aquí un plor que l’àvia va assossegar. En aquell moment, el sostre se’n va enfonsar i va destrossar el bressol, per sort que l’àvia el tenia als seus braços i el va salvar d’acabar sota les runes. Isabel evoca aquella nit. Jaenada expandeix la pintura i l’eleva en una mena d’artefactes que bé podrien semblar penjolls mòbils d’infants. La mirada ja no és la del nen sinó la de l’adult. Els mòbils no responen a pors infantils o a jocs de la infància sinó a fragments de pintures de l’artista i objectes trobats que configuren un univers personal, on el relat li ha permès aprofundir en el fet més íntim del procés creatiu.

A un costat de la sala hi ha un llit i sona una cançó. Són cançons de bressol per a adults. Com aquella nana de Lorca cantada per l’Argentinita plena de poesia. Les lletres que sonen són també poètiques, escrites per Jaenada  en el moment de recolliment. Retrobades per ser cantades a Isabel per l’artista Marc Vives. Aquesta col·laboració va sorgir de forma intuïtiva igual que el so, en un estat de deixar-se portar per les sensacions.

Jaenada, amb l’acompanyament de Llobera, aconsegueix allò que en flamenc es diu el «pellizco», que com deia Enrique Morente «El pellizco es un concepto muy ambiguo, pero hay que tenerlo. (…) Canta bien, pero no tiene pellizco; o tiene pellizco, pero no canta tan bien. Todo está en la transmisión. El secreto está en transmitir. En una ráfaga hacer un detalle que transmita».

Acompanyant a Isabel ha estat la cantaora Ana Brenes amb l’acció concert-flamenc que es podrà veure enregistrada. I en Marc Vives té previst cantar a la sala, Espai 13.

Zaida Trallero
Historiadora de l’art, gestora cultural i comissària. La seva pràctica d’escriptura va lligada a la seva pràctica curatorial. És cofundadora de Site-specific Conversation, un espai online d’entrevistes a artistes en el seu lloc de treball. Des de l’any 2016 forma part de Trama34, taller i associació cultural a L’Hospitalet de Llobregat.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close