“Frisach! No escriguis que soc un mecenes!”, m’havia dit més d’un cop l’Antoni Vila Casas, ja que la paraula li semblava obsoleta i que al·ludia a un senyor amb túnica i barret renaixentista.
Ell preferia que li diguessin col·leccionista i promotor artístic, definicions que també li corresponien, és clar, però mai li vaig fer cas en això de no escriure mecenes per anomenar-lo perquè ell estava dins del grup d’aquelles persones amb recursos econòmics que han patrocinat, pagat i comprat art; d’aquells que han ajudat creadors a poder fer la seva obra sense que s’hagin de preocupar per arribar a finals de mes; d’aquells que han creat patrimoni arquitectònic només amb diners de la seva butxaca; d’aquells que exposen la seva col·lecció d’art perquè la gaudeixi tothom; i d’aquells que han creat una xarxa de complicitats i col·laboració entre artistes, gestors culturals, marxants i galeristes. És a dir, parlant senzilla i francament com ell acostumava a fer, un mecenes com una casa de pagès.
De fet, hores després que se sabés el traspàs de Vila Casas, mort dijous a la seva ciutat natal als 92 anys, Barcelona, la paraula “mecenes” és la que ha aparegut més cops en els titulars de les notícies sobre ell. I tot perquè Vila Casas va dedicar els darrers anys de la seva vida a la promoció de l’art i dels artistes catalans amb una força tan decidida i singular en un país tan gasiu en tot això de la cultura, que aquest és el llegat més contundent que deixa. I tot ho va fer, a més de per gust, per una vocació de servei al país tant tossuda com pertinent.
Permeteu-me que un altre cop em refereixi als meus records sobre el personatge.
Fa 23 anys, Vila Casas va convocar a una colla de periodistes d’art a visitar dos museus que acabava de crear amb obres de la seva col·lecció d’art català contemporani, a Torroella de Montgrí i a Pals. Aleshores, la majoria de nosaltres desconeixíem qui era aquell burgès elegant que en el camí cap a l’Empordà en un minibús ens va explicar quin era el seu pla.
Amb un llenguatge directe i gens afectat, que no es corresponia amb la manera de parlar del que s’espera d’un empresari molt i molt ric, Vila Casas ens va explicar que com no havia tingut fills i com que tenia molts diners per deixar en herència quan no hi fos, havia decidit “fer museus” per exposar la seva col·lecció d’art català actual, encara en construcció. D’alguna manera, havia de retornar a la societat, el que ell havia guanyat amb les seves empreses farmacèutiques amb molt d’esforç, però també, reconeixia, que amb molta sort.
En aquell moment seminal del “pla”, a Torroella, en el Palau Solterra rehabilitat, es mostrava la pintura, i a Pals, en una part d’un fantàstic habitatge, l’escultura. “Vull unir modernitat i tradició. D’una banda, crec que faig una aportació a la identitat del país recuperant edificis antics. I de l’altra, en aquests edificis hi ha art contemporani i és una manera que el públic d’aquestes comarques tingui accés a un tipus d’art que no té ocasió de poder veure per aquí”, ens va dir aleshores.
En aquell moment, el pla de Vila Casas es podria haver quedat en un caprici efímer d’un col·leccionista ricàs però res més lluny de la realitat. Com a bon Sagitari, Vila Casas era un somiador inquiet i poca cosa podia parar-li els peus. El pla mestre estava en el seu cap i a través de la seva Fundació, creada el 1986, i sense ni un cèntim provinent de l’erari públic, l’empresari va anar creant una xarxa museística i artística que en aquests moments està formada per tres museus —Can Framis, al districte del 22@ de Barcelona, dedicat bàsicament a pintura; el Palau Solterra, a Torroella de Montgrí, a la fotografia; i Can Mario, a Palafrugell, a l’escultura— i una immensa sala d’exposicions temporals, els Espais Volart, a la planta baixa de l’edifici modernista, seu de la Fundació, situada a l’Eixample barceloní.
A més, la Fundació ha establert acords per difondre la seva col·lecció i acollir exposicions amb espais com el Castell de Vila-seca i col·labora amb diversos museus i espais expositius del territori que acullen mostres itinerants.
Al llarg dels darrers trenta anys, Vila Casas ha reunit una col·lecció d’art contemporani d’artistes que viuen i treballen a Catalunya de més de 4.000 peces, que en bona part, malgrat el seu eclecticisme, constitueix una foto fixa de l’art català des dels anys seixanta fins a l’actualitat, de tots els estils.
Només la col·lecció de fotografia està oberta a creadors de fora. També va crear tres premis de pintura, escultura i fotografia, que han anat guanyant prestigi al llarg del temps.
De manera molt conscient, Vila Casas va voler recuperar i cuidar artistes que per motius sui generis d’aquest país i molts llargs d’esmentar aquí, no s’exposen o s’exposen molt poc als museus catalans o les obres dels quals dormen el son dels justos a les reserves. En aquest sentit, i sense ànim de donar més importància a uns que a altres, Vila Casas ha estat clau en la recuperació i visibilitat de carreres de creadors com Agustí Puig, Isidre Manils, Mayte Vieta, Jordi Fulla, Vicenç Viaplana o fins i tot el mateix Antoni Llena.
No podem deixar de banda tampoc, la labor de Vila Casas en la recuperació patrimonial d’edificis com la fàbrica del segle XVIII de Can Framis, rehabilitada per l’estudi BAAS, de l’arquitecte Jordi Badia; el Palau Solterra, un edifici civil del segle XV; i la fàbrica de suro Can Mario de principis del segle XX.
A més de patrocinar altres institucions culturals, festivals i mitjans de comunicació, Vila Casas, amb el seu encant persuasiu, també va convèncer d’altres col·leccionistes d’art del país, tots amics seus, a donar conèixer part de les seves obres en els interessants cicles expositius L’art de col·leccionar, que van tenir lloc a Can Framis.
Però anem a la gènesi de tot plegat. Quan Vila Casas va crear la seva Fundació també la va voler dedicar a l’àmbit sociosanitari i a la recerca mèdica, el sector de les seves empreses.
Nascut en una família que es dedicava a la indústria tèxtil, Vila Casas va estudiar Farmàcia i va crear el laboratori Prodesfarma, que el 1997 es va fusionar amb els laboratoris Almirall. Més tard, va crear el laboratori de productes naturals de farmàcia, Diviser-Aquilea. Quan es va voler retirar, es va vendre totes les seves participacions per dedicar-se a la Fundació.
Vila Casas ha contribuït amb nombroses donacions a la investigació mèdica, una de les darreres de dos milions d’euros a l’hospital de la Vall d’Hebron per adequar espais als malalts de leucèmia. En Vila Casas s’unia art i salut perquè creia que eren components fonamentals per millorar les nostres vides.
Res del que feia Vila Casas públicament no formava part del seu pla mestre, com el fet de centrar la seva col·lecció en els artistes catalans i sempre mogut per la vocació de servei al país. Per exemple, se sentia decebut que molts dels seus amics empresaris no donessin suport a la causa a favor de la independència de Catalunya, absolutament convençut que la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol no té remei i que mai afavorirà els interessos dels catalans ni el seu benestar i per descomptat de la seva cultura. Vila Casas assegurava que la independència hauria beneficiat a tothom.
Està clar que Vila Casas no va voler passar per aquesta vida sense deixar una petjada profunda i duradora. La Fundació és la seva principal hereva i estic segura que continuarà promocionant l’art català amb la mateixa empenta que ho ha fet el seu creador. Mecenes, patró, senyor de Barcelona, promotor, col·leccionista… Tant se val les definicions. L’important ara que ell ha marxat, és que el seu llegat està aquí i el podem gaudir visitant els seus museus. A reveure, mecenes.
