Carla van de Putelaar és una fotògrafa holandesa (nascuda a Zandaam el 1967, tot i que viu a Amsterdam des de fa dècades) que sobretot ha treballat els motius dels cossos i les flors. Molt delicades i intimistes, però al mateix temps formalment rebuscades i vistoses en la seva aparent senzillesa –encara que, més que de senzillesa, potser seria més precís parlar d’essencialitat conceptual i formal–, les seves fotografies han estat recollides i publicades en diversos llibres i han estat exhibides en nombroses exposicions.
Diàfana
Carla van de Putelaar
Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor, Mallorca
Fins al 25 de febrer del 2021
Sota el títol eloqüent però ambigu de Diàfana, les fotografies de Van de Putelaar han desembarcat ara a Mallorca gràcies a la mostra que n’han organitzat la Fundació Toni Catany i l’Ajuntament de Llucmajor. La mostra, que es podrà veure fins al 25 de febrer del 2021 al Claustre de Sant Bonaventura del municipi, consta de prop d’una trentena de fotografies i ofereix una selecta panoràmica de l’obra de l’holandesa, amb fotografies –de cossos i de flors– elaborades entre el 1998 i el 2017.
Seguint la línia expositiva que des del primer moment es va marcar la Fundació, una línia que alterna exposicions de sèries del fotògraf mallorquí amb exposicions de fotografies d’autors que Catany col·leccionava o que li interessaven particularment, la present mostra forma part del cicle d’exposicions Els fotògrafs de la col·lecció Toni Catany. No cal veure gaires fotografies de Van de Putelaar per veure què tenen en comú la seva mirada i el seu estil amb els de Catany. El tret compartit més evident és que tots dos treballen a partir d’una concepció estetitzant, artificiosament preciosista i tot, del fet fotogràfic.
La primera passió i fins i tot la primera vocació de Van de Putelaar va ser la pintura, no la fotografia. Aquesta petjada pictòrica primerenca és perfectament perceptible en quasi totes les seves fotografies. De vegades és perceptible perquè la fotògrafa estableix un diàleg directe i explícit amb els més grans pintors de la tradició holandesa –té una sèrie titulada Rembrandt, per exemple–, però sobretot ho és perquè les seves imatges tenen, invariablement, una dimensió pictòrica tant pel que fa referència a la cura artificiosa de les composicions com a l’ús netíssim i irrealista que fa de la llum, sempre natural. En aquest sentit, l’obra de Van de Putelaar permet constatar que el preciosisme sempre és una forma de deshumanització, però que, si es treballa amb talent, paradoxalment també és una forma de sobrehumanització. És a dir, el preciosisme rebaixa i exalça al mateix temps.
A Van de Putelaar li interessa el cos femení més per la seva naturalesa estatuària que per la seva carnositat vibrant. Això no vol dir que en rebutgi o n’amagui els aspectes i els detalls més estrictament biològics o vulgars –les marques sobre la pell, les ungles, els cabells, les protuberàncies dels ossos (vèrtebres i artells) deformant la superfície llisa d’unes pells sempre blanquíssimes–, però sí que vol dir que la interacció que estableix entre epidermis i llum a la fi es decanta sempre cap a una mena d’idealització del cos. És una idealització, vull dir, que ens mostra el cos no com un recipient o un instrument de vida, sinó com una escultura. Aquest caràcter deshumanitzat és reforçat pel fet que, en aquells retrats en què la model és captada de cara o de perfil, l’expressió del rostre és impertèrrita, orgullosament –no: neutralment– impenetrable. No és casual que la mostra inclogui obres d’una sèrie titulada Galatea, que remet al mite de Pigmalió.
A les fotografies de la sèrie Tactile light es veuen molt bé l’aproximació formalista i la manera com Van de Putelaar esculpeix les seves models amb una mirada molt definida i un ús molt determinat de la llum. Són retrats de mans i de braços, els quals són d’una blancor –de vegades blavissa– que contrasta fortament amb el fons negre que els acull. Preciosista i freda, la fotògrafa holandesa fa que els braços, les mans i els dits semblin branques o arrels marmòries, arabescos de carn recreada.
Aquesta dimensió marmòria també és central en les fotos més objectivament sensuals de l’exposició, aquelles en què es veuen torsos o cossos quasi sencers en postures una mica incitants: la mà que tapa el pubis, les mans que descansen a prop del coll o sobre els pits, les puntes d’uns dits recolzats sobre un maluc (com una carícia), el contorn d’una anca que s’insinua… Significativament, són fotografies exemptes d’erotisme, que tanmateix van més enllà de la pura aproximació anatòmica a les formes del cos humà. De nou, són visions idealitzades –millor dit: artistitzades– de cossos femenins, un híbrid de carn vulnerable i de marbre perdurable.
En la mateixa línia artificiosa i preciosista –que agrada i fins i tot interessa més que no pas impressiona o commou–, hi ha diverses fotografies de flors. Són flors ja marcides però encara amb una certa gràcia esplendorosa, amb els pètals caiguts i els colors una mica gastats, les quals fan pensar en una mena d’exuberància fatigada, com ballarines vestides luxosament que s’haguessin passat tota la vetllada –o la vida sencera– ballant i ara, pobres, estiguessin exhaustes. Són fotografies que, en la seva nuesa formal, irradien una diguem-ne opulència elegíaca, de bodegó bell i delicat en procés d’enlletgir-se però encara orgullosament plaent a la vista. Titulada Hortus Nocturnum, aquesta sèrie irradia una sensació d’encant crepuscular prou singular i seductora. Prou singular i seductora és també, en conjunt, l’exposició de Carla van de Putelaar.
Entrades relacionades:
