Arts visuals / Patrimoni

El projecte ARBAR aborda la creació artística des de la sostenibilitat.

El projecte ARBAR ha estat el guardonat en la categoria d’Arts Visuals en la primera convocatòria de Premis El Temps de les Arts. La combinació d’art i ruralitat, paisatge i performance, natura i recerca creativa i científica en favor d’un patrimoni antropològic arrelat a la Vall de la Santa Creu dins el Parc Natural de Cap de Creus ha fet d’aquesta proposta un projecte que dona veu als artistes des d’una nova percepció i sensibilitat, amb to reivindicatiu de gènere. Ens hem apropat a Marta Pol, crítica d’art i experta en l’art de la performance dels anys 90 a Catalunya perquè desgranés les particularitats d’ARBAR.

Art i territori. El Centre d’Art i Cultura ARBAR forma part d’aquesta sensibilitat. Per què? Quan vau fundar ARBAR el 2012, quina era la filosofia que va alimentar el projecte per alçar-lo?

El projecte s’origina amb motiu de la caiguda d’una pedra del mur de la vinya del Clumet. Esllavissament que, com diria María Zambrano, l’impuls del present ens situa entre dos temps: el passat i el futur. Així, davant d’aquest afany de reparar el que el temps malmet, sorgeix l’Associació per la Recerca Biocultural i Artística de Rodes (ARBAR), amb el propòsit de fomentar la investigació, la difusió, l’exhibició i la producció dels treballs relacionats amb el patrimoni biocultural, històric, antropològic i artístic de la serra de Rodes, concretament a la Vall de Santa Creu, el Port de la Selva, dins del marc del Parc Natural del Cap de Creus. Aleshores, d’acord amb aquestes premisses i, amb la convicció de no avantposar un projecte al context, es va decidir treballar el territori d’una manera experiencial i acumulativa a partir del principi d’acció.

Marta Pol Rigau, directora d’ARBAR

Per què creieu que a l’art li cal tornar a la natura?

Tal com afirmaven en el cicle 2020 Naturalesa no és paisatge, el que proposem és replantejar quina és la naturalesa de l’art contemporani com a agent mutant, per plantejar noves maneres d’abordar la creació artística des de la sostenibilitat. Propiciant la realització d’una tipologia d’ especificitats del lloc. Al mateix temps que volem contribuir a debilitar els valors associats a l’androcentrisme i l’ecototalitarisme per redefinir i reactivar aquesta àrea geogràfica com un specific-site per a la cultura contemporània.

Al paisatge afegiu l’art d’acció. Per què?

Pel que fa a la qüestió de si al paisatge hi afegim l’art d’acció, el que fem no és ben bé això, perquè no treballem amb la idea de paisatge pròpiament dita, com tampoc amb els principis proposats pel Land art; el concepte que treballem en els cicles A+A i AA+AA és la idea “performàtica” i performativa en relació amb l’entorn a partir d‘un procés d’immersió, tant en l’àmbit físic com intel·lectual. A ARBAR com a centre de producció d’art contemporani enfoquem la nostra tasca en establir unes condicions adequades que possibilitin als/les artistes desenvolupar propostes performatives al llarg de tot l’any per contribuir a redefinir i reactivar aquesta àrea geogràfica a partir de la idea de la performativitat. En el cicle A+A es fonamenten propostes en les quals l’acció és el germen d’un procés de treball al llarg de tot l’any i s’estructura en tres fases, una primera centrada en la recerca de documentació, reflexió i materialització que pren cos, sigui en filmacions, peces de videoart, publicacions o en qualsevol altre suport i les següents fases del projecte es despleguen en dues accions-performances, que són la continuació del mateix ideari, fruit de les connexions establertes per cada artista entre l’exploració vivencial de l’entorn i la seva línia de treball. Els resultats d’aquest procés es van presentant de manera acumulativa en la intervenció que cada artista té a les sales del Centre ARBAR. I pel que fa al cicle AA+AA es presenten treballs “performàtics” en directe i a temps real al llarg d’una jornada, en els quals es plantegen qüestions de gènere i mediambientals.

Hi ha una reivindicació de la performance dels anys 90 a Catalunya. Què creieu que va aportar la performance d’aquells anys?

En aquesta pregunta es planteja una realitat que cal ser meditada, no sabria dir si realment hi ha una reivindicació de l’art d’acció dels noranta, però el que si es pot afirmar és que hi ha una continuïtat natural, algunes vegades visibles i d’altres més submergides. ARBAR comparteix les tesis dels setanta que l’art d’acció, per si mateix, és un acte subversiu, ja que té com a objectiu desestabilitzar veritats absolutes i dels noranta la tesi d’entendre l’acció com el germen actiu que impulsa la investigació artística dins dels processos performatius. Per a nosaltres aquest doble ideari esdevé l’embrió que permet desestabilitzar qüestions que regulen les relacions de poder, les qüestions mediambientals o les categoritzacions socials de gènere des d’unes transgressores posicions personals, però no per això, absents d’una forta carrega poètica.

Intervenció / acció d’Ariadna Guiteras amb Cartes a l’aigua, a ARBAR, el passat 10 de juliol. Foto: Pau Mira.

Al vostre web parleu de l’art com a eina de diàleg intersubjectiu i de lloc conceptual de l’art actual. Què voleu dir amb això?

La voluntat d’ARBAR és potenciar l’art com a eina per a la descentralització politicocultural alhora que assenyalar la urgència de fer un gir de pensament, passar de la posició antropocèntrica a l’ecocèntrica; és a dir, fer possible un canvi de paradigma estètic centrat a generar un diàleg de cooperació i simbiosi entre diferents agents, espècies o sensibilitats.

Quins són els espais rurals en desús que utilitzeu a ARBAR?

Els espais en desús que treballem són les zones agràries que fins als anys cinquanta del segle passat van estar destinades a la producció de vi i oli. Avui, per motius diversos, estan en desús i nosaltres aprofitem els treballs de neteja forestal d’aquestes zones per transformar-les en emplaçaments on desenvolupar les propostes performatives.

Quants artistes han passat fins ara per ARBAR?

Entre els/les artistes convidats al cicle A+A, al cicle AA+AA, les presentacions de llibres, concerts i els artistes convidats per les artistes podem comptar una cinquantena els quals ens han permès amb el seu talent i generositat arribar fins aquí.

De què esteu més satisfetes del projecte des de 2012 fins ara.

La possibilitat de mantenir una continuïtat ininterrompuda en l’espai i el temps gràcies al convenciment dels/ de les artistes en el projecte, la complicitat amb el públic i el suport i col·laboració de les institucions.

Què en destacaríeu?

Poder donar suport a artistes que entenen l’art com un procés fonamentat en el diàleg poètic, el pensament dialèctic i la interacció dialògica entre els aspectes artístics i els aspectes bioculturals.

Al component territori i acció, s’hi afegeix la qüestió de gènere. Com heu vehiculat aquesta qüestió amb els altres dos components?

Potenciar des de la pràctica artística una consciència crítica-analítica per intentar no reproduir estereotips, ja que el sistema patriarcal continua essent encara massa present en l’art contemporani, a través d’un llenguatge no sexista i equitatiu.

Quin és l’eix de les noves accions del programa del 2021?

En el cicle A+A 2021 treballar el concepte de “simpoiesis” de Donna Haraway per analitzar, a partir de projectes performatius realitzats en els ecosistemes locals, l’estat d’hybris que caracteritza el món actual, com són les qüestions de gènere, ecològiques i mediambientals des d’una reflexió filosòfica centrada en la nova materialitat i el gir afectiu. Pel que al cicle AA+AA donar visibilitat a la història de les dones, concretament a les dones artistes de l’art d’acció els noranta. I en el cicle de poesia Baix Continu, fer un “donatge” a les dones poetes contemporànies amb la lectura i la publicació de poesia contemporània.

Pilar Parcerisas
Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close