Arts visuals

El regne funghi de Stella Rahola Matutes

Stella Rahola Matutes (Barcelona, 1980) ja és de la casa. L’any 2019 es va poder veure la seva obra a la seu de Can Mario que la Fundació Vilacasas té a Palafrugell i l’any passat es va erigir amb el premi d’escultura 2021 amb l’obra “CO (NH2) 2 (sèrie)”, una creació composta per una safata de mirall plena de peces tubulars de vidre. Rahola Matutes, que compagina l’activitat artística amb la docent, i formada en arquitectura i escultura, treballa amb peces que rescaten artesanies i tècniques en desús. De la mateixa que ho aconseguí amb “Beautiful failures” al pavelló Mies van der Rohe i amb “Suc de figa” al MACBA, la creadora ens presenta ara “L’Habitació de les Desateses” a Can Framis: una instal·lació de gran impacte visual i estètic que exposa la matèria transformada en canvi constant.

El títol de la peça és una triple reivindicació: al treball manual, a la sostenibilitat i a la veu femenina. Formada per quatre artefactes que tenen a veure amb l’ordre a seguir durant el procés de producció d’un taller de vidre, la instal·lació genera un paisatge de gran bellesa inquietant i poètica que ens convida a reflexionar al voltant de la vida útil dels materials i a la catàstrofe ecològica que s’està esdevenint en els darrers anys a passos de gegant. Els cossos, que combinen la verticalitat amb l’horitzontalitat, estan disposats en forma de rellotge, talment com si marquessin el pas del temps. En primer lloc, “L’Aprenent”, una clara referència a la peça que va ser guardonada per la institució, mostra el pas inicial a l’hora de treballar el vidre bufat; en segon lloc, “La temperància” presenta les peces semiacabades en el moment de ser temperades; en tercer lloc, “L’Habitació de les Desateses”, que dona nom al dispositiu, és concebuda com el lloc on s’emmagatzemen les parts que cauen en l’oblit; finalment, i “La Fossera” acull les deixalles en un cubicle metàl·lic que és present a tots els tallers de vidre.

Detall de la instal·lació “L’Habitació de les Desateses” cedida per la Fundació Vilacasas. © Virginia Kleer

Rahola Matutes explica que va treballar com a dinamitzadora a la Fundació Centre del Vidre ubicada al barri de les Corts, una institució que va deixar de funcionar i que l’artista reivindica. “L’Habitació de les Desateses” ret homenatge, doncs, al procés de creació del vidre bufat als tallers d’artesania. Ho fa des de la voluntat d’escenificar el cicle vital del material per mitjà de processos de permutació químics, contextuals i manipulatius i de remetre constantment al món artesanal. Per tal de modificar la matèria primera, que esdevé llavors matèria manufacturada, la creadora va dur a terme un procés de recerca exhaustiu en companyia del micòleg Enric Gràcia. De fet, la instal·lació sorgeix d’un comentari fet per Gràcia: “els líquens deterioren els vidres dels fotògrafs en ambients subtropicals”. A partir d’aquí es genera tot un context de treball en el qual l’artista ha sabut combinar ciència i artesania, treball intel·lectual i manual, coneixement corporal i saviesa.

Detall de la instal·lació “L’Habitació de les Desateses” cedida per la Fundació Vilacasas. © Eirini Sampani

En la instal·lació de Rahola Matutes els processos químics afavoreixen les trobades situacionals en l’espai i, en conseqüència, la creació d’entorns sorprenents. En aquest procés creatiu que cerca reformular els límits de materials sensibles, entra en joc el liquen: l’únic agent capaç de descompondre el vidre i, a la vegada, el germen propici perquè altres organismes s’hi desenvolupin. Format a través de l’associació simbiòtica entre l’alga i el fong, activa un cicle vital dintre del vidre, va creixent, ocupant, alimentant-se, fent-ne substrat i, a la vegada, és l’artífex d’altres cicles vitals. “L’Aprenent”, “La temperància”, “L’Habitació de les Desateses” i “La Fossera” són fets i manipulats amb els mateixos materials: quatre estructures d’acer inoxidable, peces de descart de vidre borosilicat bufat procedents de tallers d’artesans catalans, líquens dels rens (Cladonia rangiferina), líquens d’Usnea (Tillandsia usneoides), cristal·litzacions amb base d’urea (fertilitzant per a cultius), pols de roca i espuma de poliuretà. La cristal·lització dels líquens a partir de la utilització de fertilitzants dona lloc a una tercera natura manipulada.

Àlex Susanna, com a director artístic de la instal·lació, incideix en el fet que són necessaris tres mil cinc-cents anys perquè el liquen descompongui el vidre, una escala temporal totalment allunyada de nosaltres mateixos que connecta amb una altra dada: la història de l’artesania del vidre es remunta al 1500 aC amb la presència d’un ull provinent d’una estàtua egípcia. Per tant, els primers vidres treballats artesanalment serien vençuts ara mateix pel regne funghi. El poeta Gabriel Ventura, que intervé en el fulletó de sala amb un diàleg a tres bandes entre Rahola Matutes, Gràcia i ell mateix, ens diu: “Un abecedari que ens torni transparents, contra l’opacitat del futur.”. Sense cap mena de dubte, “L’Habitació de les Desateses” és una obra tancada en ella mateixa que ha sabut renovar el llenguatge plàstic per mitjà de substàncies orgàniques i químiques. Amb un acabat exquisit fruit del joc entre textures, Mercè Vila, coordinadora del projecte, el descriu com una forma d’amor-odi entre el vidre i els líquens. Jo hi afegiria una forma d’amor-odi entre la vida i la matèria.

Detall de la instal·lació “L’Habitació de les Desateses” cedida per la Fundació Vilacasas. © Eirini Sampani

Oberta al públic fins al 18 de setembre “L’Habitació de les Desateses”  ha estat inaugurada conjuntament amb l’exposició col·lectiva “On habita la pols” en què es mostren les sis millors obres de l’alumnat del darrer any de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. De la mateixa manera que es fa amb Elisava i amb la Universitat Pompeu Fabra, la Fundació Vilacasas, amb aquest gest, es reivindica com un espai defensor i atent a l’art emergent. La presència de bona part de l’equip de la Fundació durant la roda de premsa és sinònim d’estima per la tasca desplegada, de saber fer coral i de comunió de temps verbals en què pretèrit i futur acaben oferint un magnífic maridatge.   

Judith Barnés
Humanista i gestora cultural, ha treballat durant deu anys a la Fundació Joan Brossa i actualment viu al núvol de la Fundació Antoni Tàpies com a coordinadora de l'Any Tàpies. Ha col·laborat amb diferents institucions museístiques tot desenvolupant projectes museogràfics, comissariats, propostes educatives, campanyes creatives a xarxes socials i publicacions. El seu mantra seria "Cal apuntar a l'infinit per avançar un metre", de Brossa.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close