Josep Grau-Garriga. Retaule dels penjats (1972-1976) 22ena.
Biennal de Sidney Grand Courts de l’Art Gallery of New South Wales, Sidney.
Fins al 6 de setembre.
La Biennal de Sidney, un dels grans esdeveniments internacionals de l’art, va quedar confinada deu dies després de la seva inauguració, com tants altres festivals i esdeveniments culturals i artístics d’interès mundial degut al COVID19. Ara ha reobert la seva 22ena edició, que és particularment interessant, tant per la proposta del seu director Brook Andrew, com per la presència de l’artista català Grau-Garriga, convidat a participar-hi amb una obra magnífica i espectacular com és el Retaule dels penjats (1972-1976), una instal·lació escultural emblemàtica de grans dimensions i de caràcter crític, que apel·la a l’interès que l’obra de Grau-Garriga desperta actualment a nivell internacional, el que es converteix en un homenatge pòstum alhora.
Brook Andrew és un artista interdisciplinari, que ha treballat les narratives dominants, sobretot les referents al colonialisme. En el seu treball ha lluitat per fer visibles històries oblidades i oferir camins alternatius en la interpretació de la història en el món d’avui. Aquest tipus de treball el va dur a col·laborar amb el Museo Reina Sofía com a comissari de l’exposició Really Useful Knowledge (2014).
El títol d’aquesta biennal és NIRIN, un mot d’origen Wiradjuri, un grup aborigen australià del Western New South Wales, unit per una llengua comuna, al que pertany la mare del director d’aquesta biennal. El fet d’escollir aquesta paraula com a títol constata la importància del llenguatge per a la preservació i transmissió del coneixement cultural. La paraula NIRIN es tradueix en anglès per “edge”, en castellà per “borde” i en català “vora”. És allò que queda al marge, al voral i, en quest cas, serveix per denunciar com els règims colonials han intentat extirpar les tradicions locals prohibint als pobles l’ús de les seves pròpies llengües.
Brook Andrew ha volgut reunir 700 obres de 101 artistes de 47 països procedents d’ identitats polítiques i culturals, que han treballat conscientment la seva pertinença a identitats culturals oprimides o marginades. El comissari vol donar veu i aplegar sota el paraigua d’aquest esdeveniment aquests artistes per fer visible la solidaritat interna existent en les seves propostes. Com apunta el periodista australià John McDonald, “NIRIN buscar reunir tota l’energia desplaçada als marges i portar-la cap al centre, on mostrar la seva força. L’atmosfera és més de celebració que d’insurrecció.”
El Retaule dels penjats (1972-1976) és una obra tèxtil i environamental colpidora. Composada per vint-i-quatre personatges afaiçonats amb matèries tèxtils penjats d’una bastida és un homenatge als màrtirs que han estat executats per les seves idees o creences. Justament, la figura central es titula Màrtir (1972), datada de l’inici d’aquesta obra monumental que s’exhibeix al Grand Courts de l’Art Gallery of New South Wales, de Sidney, conviu amb les pintures del museu exposades en aquesta sala noble.
Aquesta obra pertany a un dels moments més crítics i reivindicatius de l’obra de Grau-Garriga, els anys 70, quan el franquisme s’esllangueix, però l’aparell de l’estat espanyol esdevé més violent i repressor, i vulnera drets fonamentals de la població. L’obra de Grau-Garriga fa en aquell moment una doble revolució, l’estètica, ja que posa distància entre el tapís de paret i l’obra tèxtil a l’espai, una conquesta que practica amb nombrosos environaments arreu del món, i la crítica, amb una posició netament de denúncia de la repressió de l’ estat espanyol.
L’esperit èpic i barroc de Grau-Garriga es manifesta en aquesta nova etapa que mira cap enfora, cap a la façana d’edificis monumentals, cap a l’expansió de l’art al carrer, a l’espai públic, sense abandonar la magnificència del tapís, tot i que també practica environaments en espais tancats, com a la galeria René Metras amb Marge amunt (1973) o a la Fontana d’Or de Girona el 1977 amb l’obra Homenatge a uns morts a l’exili amb motiu de l’exposició“El tapís català contemporani”.
El Retaule dels Penjats que ara es mostra al mon global a la Biennal de Sidney està presidit per la figura del Màrtir (1972), emblemàtica de la sèrie de personatges volumètrics que crea amb matèries tèxtils aquest mateix any i de la que també és un exponent el tapís Homenatge a Georges Orwell (1972), pel seurelat testimonial sobre la Guerra Civil espanyola i la seva experiència compromesa amb la revolució a l’ Homenatge a Catalunya (1938). Tant la figura del Màrtir com l’Homenatge a Georges Orwell presenten una volum tèxtil obert, en forma de bou escorxat, que recorda el mateix tema en la pintura de Rembrandt, el que mostra la ferida interna d’un cos esberlat i mort, ferit internament i externament.
En un país com Espanya, on als anys 70 encara hi havia la pena de mort i s’executa Salvador Puig Antich el 1974, el Retaule dels penjats honora aquestes màrtirs contemporanis, i en fa un retaule, actual i punyent, i penja aquests màrtirs d’una bastida senzilla, que exhibeix els “penjats”, els executats per un botxí anònim, però fàcilment identificable amb l’estat espanyol encara sota la dictadura en aquell moment en què Catalunya vivia les darreres fuetades repressores del franquisme. Moltes altres minories culturals pateixen al món aquest violència i repressió, fruit de la colonització i el procés de descolonització no ha restablert els drets fonamentals d’aquests col·lectius.
L’altre retaule impressionant en l’obra de Grau-Garriga és el Monument als segadors (1979) una altra bastida farcida de falç penjades i embolicades amb fils vermells i grocs (els colors de les quatre barres catalanes), que es va poder veure en plena Plaça Sant Jaume de Barcelona, en plena Transició Democràtica.
L’enorme riquesa que el tapís i l’art tèxtil contemporani amb significats autors i innovadores contribucions a nivell internacional ha tingut a Catalunya ha estat oblidada als museus del país. Grau-Garriga és una figura indiscutible del tapís contemporani a nivell internacional i sortosament, curadors brillants com Brook Andrew han sabut reconèixer el valor del seu treball i, al mateix temps, una minoria cultural com la catalana, que tant bé expressa aquest retaule teixit de dolor individual i col·lectiu.
