Arts visuals / Exposicions

El revisionisme feminista d’ORLAN

Enguany es compleix mig segle de la mort de Pablo Picasso, el 8 d’abril del 1973, als 91 anys. L’Any Picasso omplirà programacions amb la revisió de la seva obra però sortosament també anirà acompanyada d’un debat que va començar ja fa anys. El feminisme ha estat sovint molt crític amb la conducta privada —sentimental, amorosa, sexual— de Picasso en relació amb les dones. En aquesta línia d’actuació l’artista francesa ORLAN -amb majúscules, tal com vol que se la visualitzi- ha creat una sèrie de fotografies-collage digitals en què ella mateixa s’hibrida amb els retrats que Picasso va realitzar de la seva amant Dora Maar als anys trenta, incorporant els seus ulls, dents, orelles i mans fins a aconseguir que es transformin en una altra dona i que el seu plor esdevingui un crit d’autoafirmació. La Galeria RocioSantaCruz presenta “Les dones que ploren estan enfadades“, la primera exposició individual dedicada a l’artista a Barcelona en la que convida a reconsiderar el paper de les dones a la història de l’art. A través d’un missatge decididament contemporani, es dirigeix al col·lectiu femení demanant-li sortir de la seva condició d’objecte i a convertir-se plenament en subjecte.

ORLAN. Les dones que ploren están enfadades
Galeria RocioSantaCruz
Gran Via de les Corts Catalanes, 627. Barcelona
Fins al 20 de maig de 2023

Històricament en l’art, la dona ha estat vinculada al concepte de fascinació sexual i sovint lligada a la servitud de l’home, evident, per exemple, en el tema de l’artista i la model de Picasso; representacions femenines realitzades sota la mirada masculina i tractades com a objectes de desig. Dones relegades a un paper purament estètic que mostren aflicció, apatia, tristesa… víctimes i victimitzades per un home artista.

Les amants de Picasso han estat reduïdes massa sovint al paper de simples muses i fonts d’inspiració, encara que algunes, com Françoise Gilot o Dora Maar, també van ser veritables creadores. Si Picasso magnificava la seva joventut i bellesa, no va dubtar a representar també els seus patiments, en el moment de la seva ruptura. Dora era fotògrafa, poeta i pintora i va ser la responsable de la separació de Picasso i Marie Thérèse Walter. Picasso va pintar una sèrie de quadres lligats estretament amb el mural símbol de la violència del segle XX, el Guernica. Entre ells, La dona que plora (1937), representa la imatge d’una dona xisclant, al·legoria del sofriment. La cara està inspirada en Dora Maar amb qui Picasso va mantenir una relació amorosa durant deu anys (des de 1936 fins a 1946). Dora va acabar destrossada per aquesta relació, sumida en una profunda depressió mentre Picasso incorporava una altra parella a la seva vida: Françoise Gilot. A les seves memòries, Marina Picasso, la polèmica neta del pintor, detalla contundentment l’astúcia amb la qual el malagueny absorbia l’essència de les dones de la seva vida: “Les sotmetia a la seva sexualitat animal, les domesticava, les devorava i les aixafava als seus llenços. Després de passar moltes nits extraient la seva essència, una vegada dessagnades, se’n desfeia”.

Vista de Les dones que ploren estan enfadades ORLAN, 2023. Fotografia Toni Amengual

És la indignació contra el paper marginal de la dona -sobretot per a aquelles que van ser o són artistes— allò que expressa magistralment ORLAN al llarg de la sèrie Les dones que ploren estan enfadades. En aquest sentit, i per tal de qüestionar la personalitat de Picasso i fer-se ressò dels debats actuals al voltant de la seva obra, aquesta suite -que actualment es presenta íntegrament a la galeria RocioSantaCruz- li fou encarregada pel Museu Picasso de París, on es va presentar recentment, per viatjar pròximament a PhotoEspaña.

ORLAN s’hibrida amb els retrats de dones de Picasso núm. 2, 2019. Cortesia de RocioSantaCruz

Altres suites anteriors també barrejaven la seva pròpia imatge amb obres d’altres cultures com la precolombina, l’africana o, més darrerament, la maia. Igualment, convidava a reconsiderar les nocions d’alteritat i de mestissatge, així com els estàndards de bellesa propis de cadascuna. És a la recerca d’aquest mateix enfocament d’autohibridació que la sèrie Les dones que ploren estan enfadades qüestiona el sistema patriarcal i es converteix en una eina subversiva i dissident, original i innovadora. El seu compromís i llibertat són part integrant de la seva creació: defensa postures transgressores i interrogatives. Sempre barrejades amb humor, sovint paròdiques o fins i tot grotesques, les seves provocadores obres poden escandalitzar perquè sacsegen els codis preestablerts. “Rellegeixo l’obra de Picasso per tornar a posar al centre la dona-subjecte. Entre la pintura i la fotografia, el plor i la ira, les meves figures femenines s’hibriden i desalienen en forma pictòrica, com collages brutals, extremadament lliures i desenfrenats”, diu ORLAN.

ORLAN. Les dones que ploren estan enfadades núm. 9, 2019. Cortesia de RocioSantaCruz

A través d’aquestes peces, l’artista també ens interpel·la sobre l’estatus del cos a través de les pressions culturals, polítiques, tradicionals i religioses. Es recolza en la força visual de les obres de Picasso per fer una mirada crítica, intel·ligent i lúdica sobre el rol de les dones. Investiga les deformacions, els desmesuraments, les transmutacions i les desconstruccions de la figura humana, de la mateixa manera que treballa amb la permeabilitat constant entre primitivisme, humor, sàtira i metamorfosi. Centrat en el rostre que sofreix tota mena de desfiguracions i guerxaments, recupera l’aspecte caricaturesc i grotesc picassià com un dels principals elements que van crear un estil propi fet d’innovacions formals. En paraules del comissari Alain Quemin: “En aquesta sèrie associa amb els retrats de Picasso elements del seu propi rostre femení: nas tort, ulls desmesurats, orelles cap endarrere, boca oberta llesta per mossegar. Fins aleshores víctima, la dona passa a l’ofensiva, la ira desencadena l’acció. En efecte, l’obra d’ORLAN constitueix, des del principi i en tot moment, una invitació a rebutjar la injustícia de la condició de gènere i a prendre decididament a les seves mans el seu propi destí”.

ORLAN. Les dones que ploren estan enfadades núm. 3, 2019. Cortesia de RocioSantaCruz

El veritable nom d’aquesta artista, nascuda a Saint-Etienne el 1947, és Mireille Suzanne Francette Porte. El seu aspecte, amb la meitat del cabell blanc i l’altra meitat negre, sense celles i amb dues protuberàncies a les temples, va voler convertir el seu cos en el llenç sobre el qual experimentar la seva peculiar visió de l’art i del món a través d’una de les performances més radicals que no s’hagin fet mai. Artista total, emprant diferents mitjans (des de la performance fins a les noves tecnologies), ORLAN denuncia la violència exercida sobre el cos de les dones, comprometent-se així amb la lluita feminista. La culminació del seu art va arribar el 1990 amb La reencarnació de Saint Orlan, una obra amb què inventa el concepte de Carnal Art. Es va sotmetre a nou intervencions quirúrgiques per transformar el seu cos en un ésser híbrid compost per trossos extrets de diverses pintures o escultures representatives de l’art i de la bellesa femenines. L’objectiu era deformar la seva cara a través de la bellesa manifestada per grans homes artistes i fer palesa la submissió i l’esclavitud de la dona a uns cànons determinats. Les operacions van recompondre la seva boca per reproduir la de l’Europa de François Boucher, van alterar el seu front per imitar el de la Mona Lisa de Leonardo; van modificar la seva barbeta per assemblar-se a la de la Venus de Botticelli; van corregir els ulls per emular els de la Psique de Gérôme i van retocar el nas per recordar el d’una escultura de Diana. Cadascuna de les cirurgies es va convertir en una veritable representació teatral, recollida en vídeo o en fotografies, i dirigida per la pròpia artista, que estava conscient en tot moment. El seu cos esdevé denúncia de l’opressió social.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close