Arts visuals / Exposicions

El ròssec de les imatges

El Museu de la Fotografia de la Fundació Vila Casas s’endinsa en una reflexió sobre el poder de les imatges per revelar allò que restava ocult a través de tres exposicions que, malgrat la diversitat de tema, motivacions, època i lloc, aborden l’acte fotogràfic com un dispositiu transformador.

Lluc Queralt: Espais d’introspecció
Pilar Aymerich i Manel Armengol: Interseccions
Soledad Córdoba: Trilogia de l’ànima
Museu Palau Solterra de la Fundació Vila Casas
C/ Església, 10. Torroella de Montgrí (Baix Empordà)
Fins al 21 de novembre de 2021

Què tenen en comú una sèrie de retrats d’artistes al seu espai de creació, una crònica de la Transició a través de dues mirades documentals paral·leles i una indagació sobre l’ànima al llarg d’un viatge pels paisatges desèrtics de l’Oest americà? Res, o ben poca cosa, en realitat, excepte que tots tres treballs han trobat acollida en un museu de fotografia contemporània i que això sol els confereix el dret de dir alguna cosa sobre com ens relacionem amb les imatges. Més encara, sobre allò que les imatges transporten a vegades “a pesar” d’elles mateixes, com un enigma, una premonició o una esperança.

Béatrice Bizot. Foto Lluc Queralt.

Els retrats de Lluc Queralt (Tarragona, 1978) d’una setantena d’artistes al seu taller pretenen dir alguna cosa sobre el procés de creació de cada un d’ells, sobre el seu íntim món de referències, que va més endins de la mera exhibició d’una personalitat en el seu entorn de treball a què ens té acostumats un gènere que, de fet, per si mateix estimula tant la reconeixença com l’estranyament. Els reportatges sobre les revoltes socials del postfranquisme que van produir Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) i Manel Armengol (Badalona, 1949) per a la premsa i els setmanaris dels setanta són molt més que el testimoni d’una època passada, si els observem més aviat com la construcció pionera d’un imaginari de la contestació, un redescobriment de les multituds revoltades, que perdura no només en les reivindicacions massives d’avui, sinó també en la manera d’organitzar visualment (i políticament, sense cap dubte) allò que en diem el “relat històric”. Soledad Córdoba (Avilés, 1977) se serveix igualment de la fotografia, instituïda en els seus orígens com el mitjà més fidel per capturar la cosa concreta, aquí i ara, per emprendre la recerca d’un intangible sense temps a través d’un pelegrinatge a la soledat i la devastació del desert en què allò mostrat no és sinó la crosta magnètica que posa en evidència un viatge interior.

Perejaume. Foto Lluc Queralt.

En totes tres exposicions hi ha implícita, potser només amb diferents graus d’intensitat, una idea de la imatge com a portadora de l’immostrable i l’indicible, ja siguin els mecanismes que activen l’acte creatiu, com en els retrats de Lluc Queralt, elaborats a la manera d’emblemes o ex-libris; ja sigui el desvetllament d’una consciència de vida col·lectiva després d’anys d’individualisme opressiu, com en els reportatges de Pilar Aymerich i Manel Armengol, que enllacen amb la gran tradició escapçada del reporterisme gràfic de la República al mateix temps que prefiguren les agitacions socials de l’avenir, o ja sigui, finalment, el procés de despullament i purificació que posa en escena Soledad Córdoba arrossegant el propi cos per l’aridesa extenuant del desert en un pelegrinatge ritual.

Pertanyents a dues generacions allunyades, la dels fotògrafs de la Transició, a qui devem la reinvenció del periodisme gràfic després d’anys de folklorisme pintoresc i quotidianitat tremebunda, i la de dos artistes nascuts justs després, quan de les barricades ja no en quedava ni el fum, i el desencant es consumia o bé amb una indiferència olímpica o en forma de còmics, música pop i molta heroïna, tots quatre compareixen en la programació d’estiu del Palau Solterra no pas com universos tancats, sinó com baules enllaçades d’un sistema visual que comparteix allò que Derrida deia a propòsit de la llengua: una responsabilitat envers les imatges que comporta fer-les estremir fins que pensin.

No procura altra cosa Lluc Queralt amb els seus Espais d’introspecció, una sèrie de retrats en blanc i negre d’artistes de renom, acomodats als seus estudis i tallers, en la qual treballa des de fa deu anys i que continua oberta. No és un projecte que reti culte a la celebritat dels retratats (hi ha Barceló, Fontcuberta, Perejaume, Plensa, Carr, Forcano, Corberó), sinó a la peculiar relació que estableixen amb les seves coses, amb l’atmosfera del lloc que habiten, amb la seva intimitat. Amb el fotògraf, també, perquè Lluc Queralt no hi fa aquí el paper de l’intrús encuriosit i circumspecte, d’una polidesa distant, sinó el d’un convidat actiu, que observa i disposa, que s’interessa per aquest món dels altres que se li ofereix al davant com un “espai significant” per copsar-ne el pòsit d’allò que ben mirat no hi apareix: el fluid enigmàtic pel qual autor i obra s’il·luminen l’un a l’altra, com en una mena d’impregnació, a través d’allò que els clàssics en deien gràcia, o inspiració, o sensibilitat, aquell fil invisible que uneix una persona a un lloc perquè tot en porta l’empremta i la interrogació. Molts dels artistes que s’han prestat a les sessions estan representats a les col·leccions de la Vila Casas, com Stella Rahola, que acaba de guanyar el premi d’escultura, i alguns hi tindran l’any que ve exposició monogràfica, com el fotògraf Jean-Marie del Moral.

La manera de pensar les imatges de Manel Armengol i Pilar Aymerich és forçosament d’una altra naturalesa. La seva tenacitat a documentar les primeres mobilitzacions socials i polítiques des de l’endemà mateix de la mort de Franco, assumint el mateix risc que corrien els manifestants i els obrers en vaga, apunta a un compromís amb la visió que, en aquelles circumstàncies, era més ètic que fotogènic. Calia ser-hi, costés el que costés, com posen en evidència alguns dels enquadraments apressats i furtius, com el que va haver d’inventar-se Pilar Aymerich per fixar la manifestació per l’amnistia de 1976, emmarcada pels fulls de diari amb què la fotògrafa va haver d’amagar la càmera dels antidisturbis.

Manifestació de l’1 de febrer de 1976 a Barcelona. Foto Manel Armengol.

No podia haver-ho encertat més Anna Punsoda en el text de presentació, quan observa que aquesta exposició “és plena de reixes”, des del barrots de l’església de Sant Andreu del Palomar on van tancar-se les famílies dels vaguistes de la construcció fins als de la presó de dones de la Trinitat o els que representen les tanques policials dels carrers, però també els del llindar moral que separava l’opressió de la reconquerida llibertat. Són una quarantena de fotografies del fons de la Fundació Vila Casas que demanaven parlar entre elles i que, com va constatar la mateixa Pilar Aymerich en la inauguració, més enllà de la mirada particular que hi projecta cada autor (“en Manel buscava la força del moment; jo m’inclinava més per l’estètica, i una hora abans de cada reportatge ja era al lloc per estudiar-ne la llum”), comparteixen la idea de Gisèle Freund segons la qual tot acte de creació està condicionat per la situació política.

Presó de dones de la Trinitat, el 1978. Foto Pilar Aymerich.

La proposta de Soledad Córdoba és la que conté una càrrega poètica més intencionada, pel fet de partir d’una recerca al voltant d’allò que no es veu però que es pot arribar a atènyer en el decurs d’un ritual d’iniciació. La seva Trilogia de l’ànima, que fins ara només havia mostrat parcialment, es desplega sencera per mitjà de pintures, instal·lacions i una quarantena de fotografies, moltes de gran format, que exploren la relació del cos amb l’espai, un espai desolat, duríssim i inabastable com és el desert, on la seva presència “podia no ser més que una interferència que no signifiqués res”. L’artista va aprofundir en aquest treball gràcies a una beca Leonardo que li va permetre viatjar, entre el juny i l’octubre del 2018, a l’Oest Mitjà dels Estats Units, on va recórrer més de 26.000 quilòmetres de desert, sovint a temperatures extremes de 50 graus i sense cap nucli habitat a més de vuitanta milles a la rodona.

Ritus XII (2019), de Soledad Córdoba.

En aquests paratges bellíssims i brutals, que també van inspirar al seu assistent i company, el fotògraf Eduardo Lamparero, la sèrie El ser y la nada amb què ha rebut el premi de la Fundación Enaire, va desplegar una recerca interior, sota els auspicis de les guerreres i magues que formen la galeria d’esperits protectors de la primera sala, durant el qual va enterrar-se en pedres volcàniques, va arrossegar-ne algunes de dimensions colossals pel terra erm, i va obrir-se camins, tota amortallada en vels, ara negres, ara d’un vermell flamejant, per un llac de cristalls de sal que només a determinades hores retornava al seu estat líquid. Pedres, cristall, aire, aigua, foc i fum acaben incorporats a la construcció d’un simbolisme que entén el cos i l’espai com a part d’un mateix cicle de vida que passa per diversos estadis, de la purificació al renaixement, del sacrifici a la resistència, i que es va resoldre a la tornada amb la transformació més prodigiosa de totes: el naixement d’un fill.

Eva Vázquez
Llicenciada en història de l’art i periodista cultural al diari El Punt Avui, ha comissariat diverses exposicions relacionades amb la revisió històrica de l’art del segle XX a Girona. Ha dedicat treballs monogràfics a Josep Aguilera, Josep Clarà, Emília Xargay i Fidel Aguilar, i ha col·laborat en llibres d’artistes com Josep M. Oliveras, Jordi Puig, Vicente Huedo, Claudi Casanovas i Lluís Estopiñán.

Articles relacionats amb Museu Palau Solterra de la Fundació Vila Casas

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close