Arts visuals

El rostre de la bogeria

El cleptòman’ o ‘El boig assassí‘ és una obra pintada per Théodore Géricault el 1822, a les acaballes de la seua breu carrera artística, que pertany a la sèrie de retrats d’alienats internats al manicomi parisenc de la Salpêtrière. Aquest conjunt de models clínics que representen diferents patologies mentals va ser un encàrrec insòlit del doctor Étienne-Jean Georget, un dels fundadors de la psiquiatria social. Uns deu llenços, dels quals només se’n conserven cinc, que van establir un vincle singular entre art i ciència.

Quan el doctor Georget entra a la sala que la direcció del sanatori ha habilitat com a atelier eventual, ja fa estona que el pintor ha començat la sessió. «Les onze!», pensa quan el plany de les campanes de la capella de Saint-Louis entra per la finestra enreixada barrejat amb la brisa de maig i la xiuladissa del jardiner, que intenta reproduir sense massa fortuna una popular cançó de taverna.

Amb les mans dins de les butxaques de la jaqueta, camina a poc a poc per tal d’evitar fer qualsevol soroll que distraga la concentració de l’artista i se situa darrere seu, a mig metre del cavallet. Una llum fràgil, tamisada pels núvols grisos que cobreixen des de fa dies el cel de París, es vessa sobre l’home de complexió eixuta, barba desacurada i cabells despentinats que posa quiet, assegut en un tamboret de fusta.

Durant uns minuts, la seua mirada dansa del rostre del model al quadre i comprova que, després d’una setmana de treball, el retrat de l’intern està pràcticament acabat. Veure emergir dia a dia a la superfície de la tela els trets d’uns dels deu folls que ha seleccionat entre els centenars que té a càrrec seu amb la intenció de dur a terme una mena d’experiment pictòric ha estat una veritable epifania per al metge.

En silenci, completament immòbil, impregnat de la solemnitat rara que regna a l’estança, analitza sense pressa el virtuosisme de Géricault. L’atrau la facilitat que demostra a l’hora de plasmar, a través de l’aparença física, l’ànima del retratat. Ignora que els problemes econòmics de l’artista comencen a ser asfixiants, que encara no ha complit els trenta anys i ja ha dilapidat l’herència de la seua mare, i que per aquest motiu ha d’acceptar comandes tan poc usuals com aquesta: retrats destinats a preservar pictòricament les expressions congelades d’una colla de maníacs, individus obsessius, d’idees fixes i impulsos desbridats i instintius.

No es va equivocar quan el va triar per dur endavant un projecte tan peregrí. Coneixia la seua objectivitat, la rigorositat extrema amb què es documentava abans d’agafar un pinzell. Ja ho havia fet palés amb l’impressionant quadre El rai de la Medusa. No va caldre que ningú li contara que s’havia informat exhaustivament sobre el naufragi i que fins i tot s’havia entrevistat amb dos dels supervivents de la macabra tragèdia abans de mamprendre l’obra que l’havia catapultat a la fama. El mateix Géricault li ho havia explicat quan va acudir a l’Hospital de Beaujon, on treballava abans de convertir-se en metge en cap de la Salpêtrière, en cerca de fragments de cadàvers que li permeteren reproduir amb exactitud la textura i el color de la carn en descomposició dels nàufrags morts que navegaven a la deriva en alta mar. Un parell de cames i un braç d’home adult van ser la seua contribució als acurats estudis anatòmics del jove artista.

El cleptòman o El boig assassí, ca. 1822. Théodore Géricault

Ha apostat per l’enfant terrible que havia escandalitzat París amb una pintura que supurava talent, rebel·lia i ràbia. No ha dubtat mai de la seua capacitat per executar retrats fidels dels malalts. Pinta com actua i els seus moviments reflecteixen la fragilitat de la seua salut. Mescla els colors a la paleta amb ànsia i els disposa sobre el llenç amb una agitació estranya. Georget l’observaamb deteniment, reconeix els símptomes. Ell personalment s’encarrega de tractar els episodis psicòtics que el pintor pateix des de fa un temps. Crisis passatgeres que el fan caure en un estat de confusió total i el sotmeten a una tortura d’al·lucinacions inquietants. Una feblesa mental que li atorga, però, la facultat d’entendre els deliris dels bojos que posen per a ell, de trepitjar amb seguretat el terreny inestable de la demència.

Absort en l’escena, manté el rictus seriós i impassible que el caracteritza mentre frega amb els dits l’interior de les butxaques de la jaqueta. Uns moviments repetitius que expressen de manera discreta la satisfacció que sent en veure com Géricault trau a la llum alguns dels aspectes més inquietants i pertorbadors de la ment humana amb un manoll de pinzells desgastats i una paleta llardosa, plena de grumolls d’oli. Sens dubte, s’hi reconeix en les pupil·les del personatge que seu a pocs metres del cavallet. Només ell és capaç de fer visibles els aspectes més inconfessables de la naturalesa humana en un treball artístic d’indubtable qualitat que li ha de servir per convèncer els col·legues de la possibilitat de diagnosticar les afeccions mentals a partir de l’estudi de l’expressió de la cara dels alienats.

Està fart de practicar autòpsies meticuloses a cadàvers. No li han servit mai per provar l’existència de lesions al cervell relacionades amb els símptomes psicòtics que els pacients havien presentat en vida. Per això, ha decidit canviar d’estratègia: buscar el rastre de la insensatesa en la fisonomia dels monomaníacs. Té la convicció que, mitjançant aquesta anàlisi, és possible encertar el diagnòstic i aplicar el tractament adequat.

Pretén fixar la seu de la follia en el cervell i accedir a la font dels desvaris de la mateixa manera que es fa amb les patologies que afecten les altres parts del cos. Ambiciona tractar la demència des del punt de vista terapèutic, curar-la. Defensa que els bojos són éssers humans que necessiten ajuda i combat amb contundència els suposats especialistes que continuen martiritzant-los amb «cures de fam», «pallisses calmants» i altres mitjans salvatges i coercitius, com ara les camises de força o les màscares de cuiro que amarren la boca dels interns i només serveixen per mitigar durant unes hores la cridòria perpètua que regna dins dels murs de la Salpêtrière. Detesta que els administren opiacis i purgants influïts per una estúpida teoria, segons la qual el fàstic que els genera el vòmit desvia l’atenció del pacient dels seus deliris.

Géricault és l’aliat ideal en aquesta lluita. És l’únic que pot llegir què s’amaga darrere de la mirada tèrbola del dement, l’únic capaç de preservar la paorosa faç dels seus guillats sobre els llenços que aviat il·lustraran els seus alumnes en la detecció de les diferents monomanies.

Aliè a les cabòries del metge, l’artista reprodueix les faccions del boig assassí amb pinzellades enèrgiques i ràpides. Es nota que coneix els trets de l’intern a la perfecció, després d’haver-los reproduït en desenes d’esbossos previs. A Georget li agrada que haja optat per presentar-lo de front, que haja centrat tota l’atenció en la cara, que haja descartat mostrar les mans i introduir-hi qualsevol referència espacial que distraga la vista. Satisfet, grata cada vegada amb més insistència la tela de l’interior de les butxaques així que descobreix, amb certa perplexitat, que fins i tot ha atrapat en la trama de la tela la sordidesa del sanatori, l’atmosfera densa, asfixiant i pútida de la Salpêtrière. Juraria que ha aconseguit capturar la sentor picant de greix i pixum que impregna la roba del maníac i els murs de la cambra on són.

Tanmateix, el doctor Georget adverteix que el singular model s’esforça a mostrar-se tranquil, a dissimular els impulsos primaris i perillosos que el governen. Desvia l’esguard. No els mira amb les pupil·les grises i buides. Roman atrapat en el seu món, indiferent a aquells que l’escodrinyen presos d’una curiositat voraç i insaciable.

Anna Moner
Escriptora i artista plàstica. Llicenciada en Història de l’Art. Forma equip artístic amb Sebastià Carratalà. Ha publicat relats en diversos reculls, l’assaig Gabinet de curiositats (Premi de la Crítica 2016) i les novel·les Les mans de la deixebla (Premi Enric Valor 2010), El retorn de l’Hongarès (Premi Alfons el Magnànim 2014, Premi Túria 2015 i Drac de Sant Jordi 2015) i La mirada de vidre (Premi Ciutat d’Alzira 2018). Col·labora en diferents periòdics i revistes i en la ràdio d’À Punt Mèdia.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close